close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 maig 2021
Temporary Art Review i MARCH, a journal of art & strategy Revistes en línia i impreses

Mela Dávila Freire

Sarrita Hunn i James McAnally van fundar MARCH

el 2020 a mode d’ampliació del seu anterior projecte editorial, Temporary Art Review (2011-2019). MARCH és una revista d’art i estratègia que consta d’una activa plataforma en línia i d’edicions impreses de periodicitat anual.

Mela Dávila Freire – Podries descriure breument com us vau ajuntar i vau decidir començar un projecte junts?

Sarrita Hunn – James McAnally – Ens vam conèixer el 2010, quan la Sarrita era una artista en residència a The Luminary, un centre d’art sense ànim de lucre cofundat i dirigit per James a Saint Louis, Missouri (EEUU). A partir d’una proposta que la Sarrita va escriure a la seva sol·licitud de residència per començar una pàgina web de crítica d’art, vam començar a debatre una sèrie de perspectives que anaven cap a un enfocament descentralitzat de la crítica d’art, i això ens va dur a presentar Temporary Art Review el març del 2011.

Temporary Art Review va ser fundat per abordar dos grans assumptes relacionats amb la crítica cultural que havíem identificat aleshores: el fet que l’atenció es dirigia sobre tot a les galeries comercials de grans centres urbans (p. ex., Nova York, Londres, Los Angeles) i la manca d’una plataforma significativa per a debatre críticament sobre espais sense ànim de lucre, espais autogestionats per artistes i activitats culturals en comunitats més petites, especialment a nivell local a Saint Louis. D’aquesta manera, Temporary Art Review pretenia convertir-se en un connector entre espais dirigits per artistes i les comunitats interessades en art, però de tamany més petit, repartides per tot el país. Al cap d’uns tres anys, vam començar a tenir la sensació de que havíem cobert una gran part dels temes importants als Estats Units, i per això vam començar a incloure artistes, escriptor i espais internacionals, i també més continguts relatius a temes específics.

El 2017 vam començar a debatre el futur de Temporary Art Review, i quest diàleg, al final, ens va portar a fundar una nova plataforma. Al llarg dels anys següents, vam decidir que aquesta nova plataforma tindria una motivació sociopolítica més explícita i un abast internacional des del començament. El nostre objectiu era aprofitar moltes de les experiències i lliçons que havíem après durant els gairebé deu anys que vam estar publicant Temporary Art Review, i intentar treballar des del principi en continguts i formes experimentals.

MARCH, a journal of art & strategy es va presentar el 2020, onclou edicions impreses i una activa plataforma en línia que encarrega assajos, entrevistes i escriptura crítica experimental amb una perspectiva global. Després de publicar en línia vàries sèries de continguts al llarg del 2020, per la nostra primera revista impresa “ocupem” el primer número d’October, amb la finalitat d’analitzar de quina manera poden combinar-se amb originalitat la pràctica revolucionària, la investigació teòrica i la innovació impulsada pels artistes.

MARCH 01 (portada), Octubre 2020. Editada per Sarrita Hunn i James McAnally, entre els col·laboradors compten amb  Taylor Renee Aldridge, Imani Jacqueline Brown, Paloma Checa-Gismero, Tom Clark i Susannah Haslam (adpe), Nora Khan, Warren Neidich, Parsa Sanjana Sajid, Zoé Samudzi, Patrick Scorese i Andrea Steves.

 

Mela Dávila Freire –Què significa per a vosaltres «independent»?

Sarrita Hunn – James McAnally – Cada vegada més, jo [James] m’he allunyat del llenguatge que utilitza les expressions “espai independent”, “comissari independent”, etc. En comptes d’això, he començat a descriure’m a mi mateix com a comissari dependent, fent èmfasi en les interconnexions que són essencials per a qualsevol treball. Cap projecte no és independent, i aquestes expressions, encara que hagin aparegut per a reafirmar l’existència d’un espai en l’exterior de les institucions i els models dominants, semblen estar cada cop més atrapades per les lògiques de la institucionalitat: les formes en les que tots som múltiples. En aquest sentit, mantenim connexions amb moltes altres editorials i publicacions, escriptors i institucions, connexions que es donen entre els diferents integrants del nostre “grup d’investigació col·lectiva” i també a través d’altres col·laboracions formals i informals.

Tant si comencem a pensar més sobre les «publicacions dependents» com sobre algun altre terme, estem especialment interessats en què significa prendre una posició (negar la neutralitat, o l’objectivitat) i construir una comunitat al voltant d’aquesta posició. Podríem dir que, per a prendre-les com a punt de partida, la connexió entre dependència i col·lectivitat, i l’autonomia entesa com a selecció de lògiques comunitàries (i no com a pràctica solitària) són expressions més alliberadores.

Mela Dávila Freire – Heu subratllat la importància de les publicacions d’artista i de les activitats editoriales dels artistes com a referents que inspiren bona part del vostre treball. A part d’això, teníeu algun altre model o referència que us inspirés o influís en la manera en què vau concebre Temporary Art Review i MARCH?

Sarrita Hunn – James McAnally – Les publicacions d’artistes, sobre tot des dels anys 60 fins a l’actualitat, ens ofereixen un precedent conceptual, ja que amplien el concepte de publicació entès com a lloc d’exposició, intercanvi, crítica i comentari subjectiu i d’autohistoricització, amb un potencial radical per a la distribució horitzontal, la circulació d’idees, i la inserció de narratives aïllades en una esfera cultural més àmplia. Més enllà dels models històrics que plantegen les publicacions d’artistes, en realitat el que ens interessa són les condicions actuals de publicació i les maneres d’instituir en un sentit autocrític. Més enllà dels models històrics que plantegen les publicacions d’artista, en realitat el que ens interessa són les condicions actuals de publicació, i les formes “instituients” de caràcter autocrític. No ens hem proposat seguir models externs, sinó sostenir una publicació d’abast global, basada en una sèrie de principis ètics i que tingui capacitat d’impacte. En molts aspectes, no existeixen models per això; al menys, cap que estigui completament relacionat amb allò que fem… de manera que la nostra voluntat és intentar construir un. Així que ens plantegem quina és la manera urgent, ètica i sostenible de publicar en l’actualitat, i intentem posar-la en marxa en totes les seves variacions possibles.

Això està en consonància amb conceptes més amplis relatius a la propera fase de la crítica institucional, que té a veure amb la formació d’institucions que siguin avançades de veritat. Sovint, publiquem materials sobre aquesta idea aplicada a museus, espais d’art, biennals, espais informals o independents, etc, però també aplicada a la nostra pròpia forma quotidiana d’actuar.  Fixar-se en com s’obtenen i es distribueixen els diners, com es manté i es comparteix el poder, quins punts de vista es privilegien i es fan públics, etc., i amb això n’hi ha prou per començar a dibuixar un «model». Com funcionen els col·lectius i les cooperatives dins i fora de les arts; com es formen i es mantenen les protestes i com de vegades es fusionen en organitzacions; com es documenten i es distribueixen les xarxes d’ajuda mútua en format imprès i en línia… Els models són múltiples i els anem incorporant al nostre que fer de manera constant.

Els primers cinc anys online de Temporary Art Review impresos i presentats com part de l’exposició antològica Document V a The Luminary.

Mela Dávila Freire – Quan vau començar, com us imaginàveu que el projecte seria econòmicament sostenible i fins a quin punt la vostra sostenibilitat econòmica va funcionar com us esperàveu o va evolucionar de diferent manera?

Sarrita Hunn – James McAnally – Durant els primers tres anys, Temporary Art Review va ser un projecte totalment voluntari. El 2014, rellancem la publicació en línia amb un model econòmic experimental «anti-lucratiu», basat en un sistema d’intercanvi que feia servir el crèdit publicitari com a moneda comuna per a distribuir valor de manera cooperativa entre el nostre gran nombre de col·laboradores i sòcies actives. Amb aquest model, el finançament de la àgina web no es reduïa a aconseguir unes quantes patrocinadores ni es va vendre al millor postor, sinó que es repartia entre els seus autors, desdibuixant la frontera entre lectors i escriptors, col·laboradors i seguidors. Poc després d’això, Temporary va aconseguir assegurar-se una modesta quantitat de finançament anual a través de The Luminary (l’organització sense ànim de lucre que actuava com a “paraigües oficial” de la publicació). Aquest finançament anual es destinava a pagar honoraris a les escriptores i també, en menor mesura, a retribuir la gestió dels continguts, però nosaltres no cobràvem mai per la nostra feina d’editores.  Les retribucions a les autores també es finançaven, en menor mesura, mitjançant la venda d’una quantitat petita d’anuncis en línia; a les nostres autores, els oferíem la possibilitat de triar entre rebre un pagament directe o bé certa quantitat de “crèdit publicitari”, que elles podien utilitzar per a difondre les seves pròpies activitats. Més tard, al fundar MARCH, vam considerar prioritari assegurar-nos que totes les implicades en el projecte (escriptores, dissenyadores, etc.) rebessin el pagament per la seva feina, i el projecte mantingués el mateix ritme i la mateixa escala que el suport econòmic que podia oferir.

Mela Dávila Freire – Noteu una diferència en el funcionament del finançament institucional en relació amb fa una dècada? Altres entrevistades han assenyalat una regressió dramàtica del suport financer des de la crisi del 2008, que s’accelera a causa de la crisi sanitària de la covid-19, així com la multiplicació dels processos burocràtics i l’avaluació creixent dels resultats només segons indicadors matemàticament quantificables. Aquesta és també la vostra experiència?

Sarrita Hunn – James McAnally – La nostra experiència, des de la fundació de Temporary Art Review el 2011 fins a l’actualitat, sempre ha estat que la publicació existeix en un context «no finançat» tret que s’integri explícitament amb les condicions actuals del mercat o estigui relacionat amb el finançament heretat (com ara subvencions estatals, a Europa i subvencions de fundacions als Estats Units). Començar a publicar en un context en el que la indústria editorial estava en plena caiguda lliure ha significat, en general, que les nostres expectatives de suport financer sempre han estat proporcionals a allò que teníem al nostre abast. Així que no hem notat una disminució del suport econòmic, sinó que hem de dedicar més feina per a compensar aquest procés estructural de desinversió en general, que és encara més intents en el cas de les publicacions en el context de l’art.

L’assaig i la publicació de continguts crítics i els contextos i comunitat que ambdues activitats generen, continuen estant infrafinançats en relació a altres esferes primàries de producció, presentació i circulació de l’art contemporani. En l’àmbit de l’art, l’activitat editorial té lloc gairebé únicament segons models comercials; altres formules que no es podien capitalitzar han estat històricament ignorades. Als Estats Units, les vies de suport econòmic a escriptors ha crescut de manera sostinguda durant els darrers deu anys, però en general segueixen atorgant-se únicament a títol individual, en tant que el suport estructural a publicacions i plataformes d’escriptura crítica és inexistent. Aquesta situació només aconsegueix exacerbar el treball autònom i l’atomització de les formes de donar suport i compartir textos escrits. En altres llocs, les mesures de suport segueixen tendències similars, pel que sembla que la indústria editorial, en conjunt continuarà individualitzant-se encara més a través de plataformes com Substack i Patreon (destinades a facilitar la subscripció de pagament a newsletters personals), a través de les quals hi ha moltes persones que aconsegueixen finançar les seves pròpies activitats de reflexió.

Mela Dávila Freire – Amb quin mètode de suport financer us trobeu més còmodes, o quina seria la vostra formula preferida?

Sarrita Hunn – James McAnally – Fins ara, no hem hagut de constituir una societat amb els nostres patrocinadors ni als Estat units (on rebem suport a través de The Luminary, que actua com la nostra editorial) ni a Alemania (on comptem amb el suport de l’associació Liebe Chaos Verein e.V.). Això ens permet buscar finançament complementari a través de dues estructures ben diferenciades. En el cas de MARCH, les afiliacions, les subscripcions i les vendes de la nostra publicació impresa ens donen un gran suport, juntament amb subvencions. Hem descobert que podem ser més àgils si mantenim un model mixt que no depèn únicament d’una forma específica de suport i, amés, així evitem els biaixos o problemes que implicaria tenir només una formula de finançament. Si depenguéssim totalment d’un model comercial basat en la publicitat, o en el suport estatal o en el de fundacions, per exemple, amb el pas del temps, pensem que acabaria afectant els nostres continguts. Esperem que en el futur, les afiliacions i les subscripcions tinguin més pes entre les nostres fonts de finançament, en part perquè són també formes de crear comunitat a l’entorn de la nostra activitat i atenció envers el que publiquem, així com una major consciència per part del públic que ens dona suport, ens llegeix i ens rep.

Mela Dávila Freire – I finalment: vist des de la distància, un dels motius de la vostra sostenibilitat durant un llarg període de temps és l’estabilitat del vostre «equip». Alguna vegada us heu plantejat la possibilitat que entrin persones noves a l’equip bàsic?

Sarrita Hunn – James McAnally – La qüestió és que els dos tenim una tendència natural cap a la col·laboració i a més ens movem amb comoditat en el context de les plataformes en línia: ¡el nostre interès constant en la creació de la institucionalitat i les pràctiques institucionals no és casualitat! Les nostres formes d’entendre el treball són molt complementàries  i la nostra manera de col·laborar s’ha mantingut estable durant una dècada. Al llarg dels anys, el fet de compartir intencions ens ha aportat molta solidesa. Ara, amb MARCH, ens hem proposat convidar a molta més gent a participar, assumint els papers d’assessors i editors, i acabem d’incorporar a un nou editor, Gelare Khoshgozaran, amb la intenció que es converteixi en col·laborador i co-pensador a llarg termini com a editor nou.

La primera edició impresa de la nostra revista ha sortit fa no molt; a partir d’ara, cada nova edició impresa comptarà amb un editor o editora convidats. El proper número de MARCH l’editarà Imani Jacqueline Brown, artista, activista i investigadora de Nova Orleans, que actualment viu a Londres. A partir de la seva contribució MARCH 01, «Black Ecologies: an opening, an offering» (Ecologies negres: una obertura, una oferta), la segona edició impresa de la revista desenvoluparà el concepte de Black Ecologies o “ecologies negres”, enteses com a «resistència a les ecologies extractives arreu del món colonial capitalista». A més a més, ens hem associat amb la Dark Matter University per copublicar una sèrie d’articles sobre temes propers en el número en línia que es publicarà aquesta tardor, un número que es dissenyarà en col·laboració amb Untitled (un equip curatorial i de disseny) amb seu al Marroc. També volem publicar molts altres projectes impresos i digitals en els propers anys comptant amb un col·lectiu global de col·laboradors, que continuaran ampliant la qüestió de qui és MARCH. Una vegada més, aquesta acumulació és la publicació: un conjunt de recerques col·lectives orientades cap a un món artístic alterat.

Imani Jacqueline Brown, Old Gods, 2021. Gràfic emmarcat i reflectit dels permisos per al desenvolupament costaner, amb pous de petroli i de gas inclosos, oleoductes i canals d’accés a Quarantine Bay, Plaquemines Parish, Louisiana (1920-2020), mapat amb els gràfics del Public Land Survey System (PLSS) d’abans de la guerra (1820-1860). El PLSS va ser el primer sistema nord-americà que va dividir el territori en parcel·les de propietat privada.

(Imatge destacada: Publicació antològica de Temporary Art Review, To Make a Public, publicat per INCA Press.)

Mela Dávila Freire. Fa poc, un cartell anunciava la seva conferència en una escola d’art amb aquest titular: «Mela Dávila no és dissenyadora gràfica; no és editora, i tampoc és artista...». Si combinem les etapes en què ha treballat en institucions d’art amb altres períodes com a autònoma, Mela va trenant un camí que al principi implicava traduir, coordinar i editar; més tard es va concentrar en arxius, i últimament abarca investigació, escriptura i comissariat. Tot i que continua sense haver trobat un nom per la seva professió, cada vegada li agrada més l’escassa rectitud de la seva trajectòria.

Publicacions

24 maig 2021

Temporary Art Review i MARCH, a journal of art & strategy

10 maig 2021

Bulegoa z/b

03 maig 2021

BNV Producciones

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)