Tenir i Necessitar. Desitjar

La proclama des del camp polític dient que a Berlín s’organitzaria una gran exposició amb la seva jove i invisible creativitat artística, així com que s’obriria un centre d’art amb aquest motiu, va desencadenar una mena de revolució entre els agents de la ciutat. Enfront d’una voluntat d’instrumentalització política, múltiples reunions i debats estan plantejant el paper d’artistes i agents artístics des de la base en la formulació de la ciutat.

El passat dia 29 de gener, un diumenge, va tenir lloc a Berlín la presentació del manifest “Haben und Brauchen” (tenir i necessitar). Un escrit que pren deliberadament la forma d’un pamflet, un fulletó en blanc i negre de 9 pàgines, que vindria a ser el primer “resultat” de les discussions, debats i reunions que des de desembre de 2010 s’han anat succeint sota el mateix nom a Berlín.



El detonant del començament de l’activitat d’un conglomerat de personalitats i col·lectius dedicats al camp de les arts i cultura a Berlín en el seu aspecte més polític-crític caldria apuntar, va ser l’anunci per part de l’alcalde Klaus Wowereit de la convocatòria del que en aquells dies es va anomenar “Leistungsschau junger Kunst aus Berlin” (certamen d’art jove de Berlín). A través d’aquesta crida, l’alcalde de la ciutat instava als artistes joves residents a Berlín a formar part d’una ¨macro-exposició¨, convenientment organitzada pocs mesos abans de les eleccions municipals, la pretensió de la qual era donar el merescut espai i atenció a la creixent comunitat artística de la capital alemanya.



Com a part del projecte, o més aviat, com contenidor per a aquest contingent/convenient resultat es va plantejar la construcció de “El” centre d’art contemporani de Berlín, ja que, segons l’executiu, no existeix a la ciutat un espai adequat per a l’exhibició de la profusa i avantguardista producció artística que es dóna lloc en aquest moment a Berlín.



Com era de preveure davant d’aquesta arrogància, institucions, galeries i espais autònoms diversos, alguns d’ells amb més de 40 anys de camí, no van perdre temps a reclamar el reconeixement a la tasca que realitzen, així com també subratllaren els obvis interessos electorals darrere de la convocatòria. En una gèlida nit de desembre, a l’ara inexistent espai independent Basso, va començar el que després passaria a anomenar-se “Haben und Brauchen”.



Representants d’espais com Ngbk, Kunstraum Kreuzberg Bethanien, Salon Populaire, així com artistes i comissaris, es van reunir per tal de denunciar els errors, reclamar els èxits i contestar la no menys conflictiva afirmació de Wowereit sobre la insuficiència de l’espai existent per la cultura contemporània a Berlín, regirant-se davant l’intent implícit a través d’aquesta maniobra d’apropiació d’una creació que històricament ha hagut d’organitzar els seus propis recursos per a existir.



L’exposició pretesa per l’alcalde finalment va tenir lloc, amb un altre nom – “Based in Berlin” -, a 5 llocs diferents en comptes d’un, i sota una exultant absència de concepte. No obstant això, les demandes enunciades per “Haben und Brauchen”, recollides a una carta oberta a l’alcalde i signades per artistes, representants institucionals i comissaris, van ser àmpliament implementades en el programa (tot i que aquest fet va ser facilitat per una dràstica retallada de pressupost per el projecte): entre elles, la inclusió de diverses institucions com a espais expositius.



La pregunta de molts, entre els quals em compto, va ser si amb aquest gest s’havia esmenat el problema, si després del reconeixement a la presència i tasca, si després de la denúncia al buit de contingut, els interessos polítics i els danys col·laterals, com el brutal procés de gentrificació que implacablement s’està produint a Berlín, amb un arranjament pal·liatiu com és la inclusió de certs espais més per necessitat que per desig, les veus crítiques que finalment s’havien alçat havien que de sentir-se satisfetes.



Les institucions participants van rebutjar qualsevol responsabilitat o vinculació curatorial amb l’exposició, argument al·legat com a excusa davant la pregunta de per què donar cabuda a un projecte d’aquestes característiques. No obstant això, no es pot eludir la responsabilitat que comporta l´albergar i avalar una iniciativa mitjançant la ignorància voluntària sobre el seu contingut, més encara quan les circumstàncies en què aquesta es contextualitza són fins a tal punt qüestionables.



Malgrat tot, si calgués recapitular, potser “Based in Berlin” va portar millors resultats dels que una podria haver llavors imaginat, especialment pel factor inesperat. L’acumulació de problemes i conflictes del món de l’art encarnats per “Based in Berlin” va aconseguir reunir els disconformes, farts i voluntàriament exclosos de la manera en què la lògica neoliberal fagocita l’art contemporani.



Aquells que desitjaven afrontar i tractar de verbalitzar la confusió i impotència de la situació, van decidir seguir units, trobar-se periòdicament per parlar, debatre, guanyar-li temps al capital i unir forces. Així, les trobades de “Haben und Brauchen” s’han anat succeint en llocs com Salon Populaire, General Public o Ngbk, entestats en agrupar-se i discutir les circumstàncies amb què artistes, comissaris i altres treballadors de les arts han de negociar diàriament: la falta de reconeixement laboral al seu treball mitjançant contractes, salaris, regulacions i participació en la seguretat social, per exemple.



”Haben und Brauchen” no és la primera iniciativa que recalca tal explotació. Organitzacions com la novaiorquesa W.A.G.E., la sueca The YES! Association o l’holandesa CASCO fa temps que reclamen, entre d´altres qüestions, la regularització del treball artístic segons els sistemes laborals sindicals, així com la posada en pràctica de contractes i honoraris per exposició per als artistes. És obvi que l’economia de mercat juga un paper determinant en la valorització de l’art, però, exceptuant aquella minoria que ha constituït del seu nom una multimilionària franquícia, els treballadors de les arts, especialment artistes i comissaris independents, són exemples d’explotació contemporània : sense horaris, sense jornades laborals ni setmana, treballant amb l’única motivació de realitzar un projecte i esperar que un futur incert reconegui la seva tasca invisible.



Són aquestes característiques les que han fet de l’artista el model d’aquesta entelèquia repetida fins la sacietat per la maquinària de formació capitalista: l’emprenedor, que s’entrega per la consecució del seu projecte, treballant sense límit, sense salari, sense horari i sense pensió.



Són moltes les veus que criden que si l’art no té un moviment obrer i sindical caldrà inventar-lo, havent-hi ja projectes concrets per a la creació de sindicats d’artistes, alguns d’ells històrics, com és el cas de Artist’Union als Estats Units o el Bundesverband Bildender Künstlerinnen und Künstler a Alemanya. D’altra banda, també són molts els que rebutgen aquesta possibilitat, al·legant que la introducció d’un organisme sindical implicaria un aparell de control difícil de preveure i limitar.



De totes maneres, la proliferació d’aquestes iniciatives és necessària per tractar de contrarestar organitzadament a la incontestable transformació de la concepció del treball que s’està produint. Estructuració i re-unió, reformulació d’un comú més enllà de l’assimilacionisme que proveeixi de diversitat i força per afrontar l´evidentment complex panorama, mitjançant el diàleg, la crítica, el debat i la comunitat.



Malgrat tot, caldria fer un últim apunt a l’entusiasme i interès despertats per les reivindicacions i denúncies recollides per “Haben und Brauchen”, i és que no puc deixar de pensar que, igual que el dia en què el manifest es va presentar públicament, avui que em trobo escrivint això, és diumenge.