Tesis y antítesis para las posibilidades de la ficción por venir

EL QUE VAM IMAGINAR AHIR, AVUI POT SER TOTALMENT VERITAT I TOTALMENT MENTIDA. La proposta es va llançar a l’abril. En aquell moment el repte que ens plantegem era com podíem parlar d’un temps que estava per venir en un moment en què qualsevol projecció semblava veure’s sobrepassada a tal velocitat que gairebé ni cristal·litzava. Semblava com si les antítesis es plantegessin abans que les tesis, i les síntesis fossin impossibles… de cop, la vida era “més real que la vida mateixa”. Quedaria llavors la ficció obsoleta?

La ficció que contemplem té un camp indeterminat, hagués de poder girar entorn de qualsevol tema, però al mateix temps sorgeix d’una intenció que sense estar pautada, té una direcció, la de reflexionar sobre les nostres maneres de vida. Per això, més que especulacions individuals, més que un lloc d’evasió de la realitat, es va plantejar com si col·loquéssim una lent sobre la incertesa, que respon a la normalitat, un exercici per a repensar-nos… les tesis i les seves antítesis, les accions o les seves absències que volen ser una pràctica lliure, un gest conscient -que no una eina, ja que va més enllà de l’utilitarisme- que ens permeti un espai i un temps per a imaginar l’ésser col·lectiu.

Aquestes alternatives plausibles (per què no?), d’alguna manera, s’han teixit i entreteixit, s’han conjugat – el que implica alguna cosa més que una relació de dades i informacions, i posa en joc una sensibilitat estètica i sensitivitat emocional [1], diferent a una mera connexió – i s’han comentat les unes a les altres en un camí de quatre setmanes. Així, aquestes ficcions articulen una matriu, un patró que escapa d’una estructura de possibilitats pautades, ja (sempre) caduques.

“… el destino no puede ser un asunto exclusivo de este universo físico; tiene que involucrar una o más de las otras ramas de un multiverso, del alam al-khayal (el Mundo Imaginal), o la ficción que no se desmorona “dos días después”, o el reino de la danza de movimiento, cuerpo, espacio, tiempo alterados, silencio y música, etc. En algunos casos, el otro cuerpo diferente con el que se va a colaborar ya existe, en la forma del cuerpo sutil en el Mundo Imaginal, o el cuerpo espectral en el reino no-muerto… en otros casos, uno tiene que producirlo, por ejemplo, como personaje de una ficción que no se desmorona “dos días después”, o, si se es bailarín, como versión sutil en el ámbito de la danza de movimientos alterados, cuerpo, espacio, tiempo, silencio y música.” [2]

Andrés Carretero passeja per l’espai urbà – escenari de l’humà i civilitzat per excel·lència – per a repensar el seu ús en la hipòtesi del seu buit, i quin tipus de producció o de nova productivitat es pot establir en la seva negació de dinàmiques passades o en la seva redefinició d’altres noves.

Julia Ramírez Blanco compta. I ens compta dues vegades una rondalla que literalment forada estructures per a tractar el concepte de comunitat, imagina els cossos que la formen, els llocs que habiten i els monstres dels seus marges.

Lorenzo Sandoval dóna forma a manera de decàleg a una sèrie d’intuïcions, en una enunciació política i poètica per a plantejar, punt a punt, possibilitats divergents de l’institucional.

Com ultima reflexió, la feta des del propi camp de la recerca artística (si és que l’uns altres no ho són, o si és que aquest es pot reduir), Esther Gatón ens proposa una visió nuclear en la qual es dilueix en un moviment expansiu el concepte de màquina / parany des del dispositiu expositiu, les xarxes d’un camp de diversió / alienació, fins a la nana negra en la qual un dia es convertirà el sol.

En aquestes quatre setmanes els edificis s’han diluït, les cases foradades van ser sotmeses a un control estructural, el sol podria haver esclatat, la nostra connectivitat es va poder veure compromesa. Però també les comunitats s’obren, les institucions es poden reinventar, els paranys són dispositius que abracen i les ciutats són repensades, des d’una condició política que es fonamenta en una nova imaginació radical. Aquestes són les tesis i antítesis que en quatre tons, i tonalitats, diverses ens parlen d’aquesta ficció per venir.

[1] Franco “Bifo” Berardi, Fenomenología del fin: sensibilidad y mutación conectiva, Caja Negra, Buenos Aires, 2017.

[2] Jalal Toufic, What Was I Thinking?, Stenberg Press, Berlin, 2017.

(Imatge destacada + Nota de l’autora: Aquesta imatge ha estat triada perquè va ser una de les estaven a l’escriptori del meu ordinador el dia 11 d’abril de 2020, el moment en que els autors estavem començant a parlar de les possibilitats de la ficció. Va ser feta a Itàlia un any i uns mesos abans. Encara que en la seva lectura queden indefinits el temps i l’espai en els quals va ser enregistrada. Queda oberta a la imaginació qualsevol possibilitat d’allò que podria estar passant o cap a on podria estar avançant).