close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

07 setembre 2020
Espectres posturbans

Andrés Carretero

Al juny o juliol de 1937 Simone Weil va escriure l’esborrany d’un article titulat originalment “Méditations sur un cadavre”,traduït a l’anglès com “Meditations on a corpse”. [i] En ell esbossa una necrològica premonitòria sobre la mort anunciada del govern del Front Populaire a la França de l’època; una forma que era ja llavors, segons Weil, una cosa morta, un cadàver. En el lapse de sis mesos que discorren de la il·lusió al desencantament i que culminen amb la dimissió del Primer Ministre, el socialista Léon Blum, la filòsofa i brigadista sentència que no s’han produït canvis substancials en els fets de la vida social –malgrat els Acords de Matignon entre patronal, sindicats i govern en 1936–, sinó en l’àmbit dels sentiments, de les emocions. L’enfonsament de l’economia, les campanyes mediàtiques en contra, l’ascens dels feixismes, el desequilibri entre les forces socials i la imaginació col·lectiva visibilitzaven post mortem, per a Simone Weil, l’eficàcia del maquiavel·lisme com una eina per a la presa de decisions polítiques en moments crítics. Abans que arribi el reconeixement de la mort de la política sota la forma del crit voluntarista à mort la politique, aquest és un aprenentatge, una lliçó històrica que pot extreure’s de les meditacions sobre un cadàver, el d’un govern prèviament a la seva liqüefacció.

*

Al febrer de 1993 el teòric, historiador i crític d’arquitectura romà Manfredo Tafuri va pronunciar la lezione inaugural del Istituto Universitari di Architettura di Venezia, “Le forme del tempo. Venezia e la modernità”, on assenyala la transició del cadàver de l’urbà –de Venècia– cap a la seva condició espectral: “El problema no era si sería mejor ponerle maquillaje a un cadáver, mejor ponerle colorete, hacerlo tan ridículo que causara risa incluso a los niños; o bien lo que hemos conseguido nosotros los defensores, pero sin poder, profetas desarmados, es decir, que el cadáver se licúe ante nuestros ojos”. [ii] Quinze anys més tard, el filòsof Giorgio Agamben va rescatar aquestes paraules per a elaborar un text breu, “De la utilidad y los inconvenientds de vivir entre espectros”, on repren les idees larvades per Tafuri per a projectar-les en un estadi posterior, el de l’espectralitat de l’urbà com una forma de vida. [iii]

Les imatges anticipatòries de la ciutat morta –La mort a Venècia–, d’una modernitat decadent, que habita uns llimbs temporals post-històrics i postmoderns, pertanyen avui a un imaginari normalitzat, interioritzat, tenallat; no anuncien res, sinó que certifiquen un estat pòstum i espectral que, no obstant això, està mutant. La “nova naturalesa” artificial encarnada en la vella metròpolis esdevé en “naturalesa morta” davant l’experiència de la urbanitat contemporània perifèrica, una vegada s’han produït canvis substancials en els fets de la vida social, després de l’esdeveniment. Quina és la forma del temps de la polis buidada? La suspensió de la temporalitat, la dissolució del passat i el futur, un confinament en el present. Solitaris passejos nocturns en un espai públic silenciat, negat al seu ús, predeterminat pel distanciament dels cossos. Entre restes classicistes d’una vella capital de l’Imperi i aparadors d’Inditex amb displays de maniquins que vesteixen peces de temporades que ja no són, ni importen. Escoltant a través dels airpods en manera repetició a estones “NeoVdO” de Erik Urano (Nos dirigimos a una época de comunicaciones simultáneas, postindustrial, postliteraria, postindividualista, postcivilizada, que provocará una nueva confraternidad universal, desideologizada, electrónica, neotribal), a ratos “Fukushima” de Triángulo de Amor Bizarro (En la periferia no hay nada que hacer, en la periferia no hay nada que perder). El reconeixement d’un territori concret, les maneres de veure el ja conegut, el ja consumit, amb una mirada estranya, ex-òtica. El retorn del sublim entròpic. Seria l’ampliació de la condició perifèrica, les perifèries de les perifèries, la intensificació de la segregació espacial segons els nivells de renda i el cant de cigne de la neorepoblació: la volta a les ciutats petites i “barates”, als pobles, la volta al camp. La re-naturalització ambiental com a eufemisme tècnic, –que es tradueix en la injecció d’inversions econòmiques de la UE destinades a grans plans de rentades de cara verda sobre l’espectre de l’urbà (la verdolatria és l’higienisme després de Haussmann)–, alhora que es dificulta o impedeix tant el desplegament orgànic de formes de vida no-humanes quan aquestes no estan sotmeses, com unes certes estratègies des-urbanitzadores decreixentistes. Són aquests efectes propis de l’experiència metropolitana moderna o postmoderna? Potser no. Les derives de lxs flâneurs en l’horitzó pandèmic –dels riders– caminen sobre una tensió, la de l’urbà i el seu revers espectral –l’experiència col·lectiva de la mort com una ficció amenaçadora, retroactiva i intermitent–, que no és si no un llindar: el de les transicions cap a una polis implosionada, multinodal, interconnectada, ecosocial, redistribuïda territorialment segons principis democràtics, accessible. Posturbana.

*

Al llarg de l’any 2029, la Major Motoko Kusanagilidera la Secció 9 de Seguretat Pública, un grup armat que forma part dels aparells de govern del Japó, especialitzat a combatre delictes informàtics en un context de reordenació geopolítica immediatament posterior al cataclisme global. [iv] La virtualització transescalar de les relacions socials constitueix la nova normalitat, una lògica dominant que transforma l’experiència de la trobada dels cossos –encara necessaris– en l’espai públic en una realitat subsidiària, fins i tot per al terrorisme. En un món que està a l’espera de l’adveniment de la posthumanitat, els grans avanços tecnocientífics de caràcter prometeic permeten la producció sintètica del cos perfecte i immune de Kusanagi, que es fabrica i assembla en una cadena de muntatge, que no necessita ser exercitat ni gairebé alimentat però sí que mantingut i cura perquè continua sent vulnerable; pot ser afectat. El cos a la deriva física i virtual, urbana i digital, de la comandant Kusanagi es refugia en la seva cel·la capsular, separada però oberta i connectada a la ciutat: és la nova noia nòmada de Tòquio. Els seus hàbits donen forma a un reenactment futurista d’aquell projecte utòpic dissenyat per Toyo Ito (1985-6), en el qual una jove Kazuyo Sejima posava el cos en les escenes configurades pels PAO I i II, aquestes lleugeres cabanyes neoprimitives, unipersonals, desmaterialitzades, habitacions pròpies on construir una subjectivitat autònoma que ja no garanteix el “existence minimum” sinó és en simbiosi amb el fulgor d’una vida metropolitana anarcocapitalista i ciberespacial en la qual tota socialització ha estat mercantilitzada.

La nuesa de Motoko Kusanagi, tota una cíborg existencialista que medita sobre el seu propi cadàver, li permet la seva integració radical en un espai urbà que és ara una simple manifestació especulativa, un de les maneres del Big Data. Ella decideix abraçar aquesta ampliació del camp de l’experiència renunciant a l’empresonament, a la reducció al cos. Un cos sense òrgans, a excepció del cervell i la medul·la que alberguen la seva ghost, el fantasma de la seva autoconsciència, de la seva identitat, del seu jo; l’espectre de Kusanagi prescindeix de la seva petxina, de la seva shell. Ser espectres confinats en petxines o evitar que el cos esdevingui en una eina –utilitzada per “ells”– de la qual emancipar-se. Depèn de nosaltres.

Juny de 2020.

 

 

[i] Simone Weil, “Meditations on a corpse”, New Left Review 111, maig-juny 2018 [1937].

[ii] Giorgio Agamben, “De la utilidad y los inconvenientes de vivir entre espectros”, Desnudez, Anagrama, Barcelona, 2011.

[iii] Ibid.

[iv] Mamoru Oshii, Ghost in the Shell, Japó, 1995; inspirada en el manga homònim de Masamune Shirow.

 

 

(Imatge destacada: La Major Kusanagi a la seva habitació; captura de pantalla de Ghost in the Shell, de Mamoru Oshii (Japó, 1995)).

 

 

 

 

 

Andrés Carretero és arquitecte i crític. La seva pràctica abasta una concepció expandida de l'arquitectura travessada per l'art, la teoria i la política. Cofundador de ASSEMBLY - infraestructura cooperativa de producció arquitectònica.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)