The Arcade Fire: Reflexes humanos

El 9/9 a les 9pm va aparèixer el primer single del nou de The Arcade Fire. “Reflektor” és, amb la producció de James Murphy (ex-LCD Soundsystem) i la col·laboració de David Bowie, un gran tema. “Èpica de ball”, no. Millor “Epic pop”.

Allò interessant d’aquest llançament, però, va més enllà. El vídeo (els vídeos) i la lletra de “Reflektor” orbiten al voltant de preocupacions actuals com la virtualitat, la solitud, el desarrelament, el simulacre, la postmoderna pèrdua de reflexos davant la realitat. En la frase “We’re still connected / but are we even friends?” (“Seguim connectats/¿però som ni tant sols amics?) La referència al món de les aparences/miratges a les xarxes socials és clara. Idea que trobem a l’argument de la pel·lícula “Disconnect” (Henry Alex Rubin, 2012), sobre la influència de les noves tecnologies en les nostres vides. De com tanta connexió virtual acaba per desconnectar de la realitat.

The Arcade Fire es posen filosòfics. A la primera estrofa afirmen que vivim a la “reflective age” (“era reflexiva”, en el sentit que “refracta”, no de que re-pensi). El molt recomanable llibre “Present Xoc” (Douglas Rushkiff, Ed Current, 2013) aborda i aprofundeix en aquest pensament. “Quan tot passa ara”, se subtitula. No som conscients de les conseqüències de la fi del futur i del passat, dels quals tan sols ens arriben reflexos. Un exemple: ja no existeixen corrents d’art (ismes), sinó reflexos d’aquestes tendències.

Dos vídeos circulen per internet. En el segon, de to fúnebre, dirigit per Anton Corbijn, veiem en diversos plans una bola de discoteca, amb els seus petits mirallets. La mateixa esfera que ens il·lumina mentre ens creiem “rockstars” a la pista de ball. Com zombies. El primer video és obra de Vincen Morisset, i és interactiu (mitjançant una tecnologia que promet marcar una revolució). Apareix un personatge amb una torxa i una samarreta on es llegeix “Verité”. És la llum de la veritat. La protagonista el segueix, però en el camí és interpel·lada per una secta de reflexos. Li lliuren un mirall i ella el trenca. En aquest moment la nostra cara (a través de la webcam que hem de connectar) apareix reflectida en els trossos trencats. Una al·lusió al narcisisme selfie.

La protagonista del vídeo acaba convertida en una integrant més de la secta de reflexos, ballant en una desfilada a Haití, país ple de reflexos d’un passat anterior, el Colonialisme, d’una cultura passada, la francesa, i de “reflexos humans”, els zombies del vudú.

En els miralls retrovisors (retro: passat) dels cotxes apareix escrit “Objects in mirror are closer than they appear” (“Els objectes en el mirall estan més a prop del que aparenten”). La progressiva pèrdua de reflexos cap a la realitat pot derivar en una desconnexió absoluta. I potser aquest panorama estigui més a prop del que sembla.