Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
Un dels temes més misteriosos del teatre grec clàssic és que els fills estiguin predestinats a carregar amb les culpes dels pares.
Tant se val que els fills siguin bons, innocents i piadosos: si els seus pares han pecat, hauran de ser castigats.
Qui es declara depositari d’aquesta veritat és el cor —un cor democràtic—; i l’enuncia sense preàmbuls ni il·lustracions degut a com de natural li sembla.
I giovani infelici, Pier Paolo Pasolini
And we do what we do ‘cause we don’t understand the consequences
Of every step we take is wrong, how could we ever see the mess?
And it’s not just you and me, the whole youth is depressed
Shake 070
L’any 2019 vaig fer una exposició individual a Terrassa titulada The glorious tragedy of youth. El títol de l’exposició el vaig robar d’una altra mostra que s’havia fet a Barcelona el 2008 que jo mai no vaig arribar a veure. El poc que sé d’aquesta mostra és que estava patrocinada per una marca de roba de skate, perquè el logotip de la marca apareixia al flyermés gran que el nom de l’artista. El que em va semblar interessant va ser que el títol d’una exposició fos més que un eslògan publicitari. La joventut és un actiu, la joventut és un ideal romàntic, la joventut és un nínxol de mercat. Cal explotar-ho.
A la meva mostra tot girava al voltant de la mateixa idea, la paradoxa de la joventut i la seva representació. En el discurs mediàtic, la joventut es presenta com la condició més desitjable de l’ésser. Les qualitats atribuïdes a aquest concepte són enteses sempre com a portadores de positivitat i reproduïdes per tot arreu. Aquestes qualitats són encarnades i recreades als mitjans de comunicació per subjectes de totes les edats amb la intenció de produir desitjabilitat. Els atributs de la joventut són sinònims de frescor, alegria, salut, productivitat i una infinitat de coses bones. Sovint aquesta joventut apareix només com a simulacre i està desconnectada de la condició biològica del cos. La cirurgia estètica o el maquillatge només són algunes de les tècniques, com també reproduir actituds o assumir l’ús d’un determinat lèxic. D’altra banda, trobem aquells que tenen el “privilegi” de ser biològicament joves. (encara que qui sap on posaríem aquest límit?) Desafortunadament sovint aquests subjectes viuen una realitat menys atractiva que aquells avatars que els representen. Enfrontar-se a la precarietat laboral, la manca d’oportunitats o en cas de menors d’edat si no sónconsiderats subjectes de ple dret. Des d’aquest punt de vista hi ha dues joventuts enfrontades, una que només és una representació espectacular i una altra, més precària, definida per l’edat del cos. Aquestes interpretacions ofereixen visions antagòniques. Hi ha una dislocació entre el subjecte representat i l’imaginari amb què s’associa. L’exposició es desplegava al voltant d’una peça central. Una caixa de llum on es podia llegir la frase següent: Hoping for the best, but expecting the worst. Un extracte de la cançó Forever Young, del grup de New wave alemany Alphaville. La cita mostra l’ambivalència entre la realitat ideal i la realitat material. Entre esperances i expectatives. Entre el que et diuen que hauries de ser, i el que veus que les coses són. Entre aquestes dues posicions hi ha una tensió que ens traspassa i configura.
Antes de la muestra también hicimos unos talleres con un grupo de adolescentes interesados en la fotografía. Hicimos un pequeño fanzine fotonovela sobre el tema del adultismo[1]El adultismo es “el poder que los adultos tienen sobre los niños”. Más concretamente, el adultismo se define como “prejuicio y discriminación sistemática contra los … Continue reading, que también se podía ver en la exposición. Escribieron un guión y se ocuparon de actuar y de hacer las fotos. Yo me ocupé de organizar un poco las sesiones y de maquetar el fanzine. Fue una experiencia muy gratificante porque tuve la oportunidad de trabajar con un grupo de seres genuinamente bellos. Cuando más adelante intenté revivir esa experiencia trabajando como profesor de instituto el resultado fue bastante decepcionante. Pues entonces me había convertido en una figura de autoridad. Nada más despreciable desde el punto de vista de esas jóvenes mentes, yo no tuve argumentos para llevar-les la contraria y acabé por dejar el trabajo.
Abans de la mostra també vam fer uns tallers amb un grup d’adolescents interessats a la fotografia. Vam fer un petit fanzine fotonovel·la sobre el tema de l’adultisme[2]L’adultisme és “el poder que els adults tenen sobre els nens”. Més concretament, l’adultisme es defineix com a “prejudici i discriminació sistemàtica contra els joves”, que també es podia veure a l’exposició. Van escriure un guió i es van ocupar de fer i de fer les fotos. Jo vaig ocupar-me d’organitzar una mica les sessions i de maquetar el fanzine. Va ser una experiència molt gratificant perquè vaig tenir l’oportunitat de treballar amb un grup d’éssers genuïnament bells. Quan més endavant vaig intentar reviure aquesta experiència i vaig treballar com a professor d’institut el resultat va ser força decebedor. Aleshores m’havia convertit en una figura d’autoritat. Només menyspreable des del punt de vista d’aquestes joves ments, jo no vaig tenir arguments per portar-los la contrària i vaig acabar per deixar la feina.
La característica principal de la joventut com a simulacre és la seva capacitat per produir valor. L’exercici d’aquesta joventut representada produeix un cert capital simbòlic molt útil en el moment d’hiperproducció del subjecte en què vivim. D’altra banda, les dues característiques principals de la joventut com a condició biològica són la potència i la desesperança. La potència prové de la vibració de multitud d’esdevenirs possibles. La desesperança, per altra banda, prové del fet de no tenir res més que aquesta potència. Al seu llibre Futurability Bifo desenvolupa un concepte que ens és molt útil per pensar aquestes dues propietats. El concepte de futurabilitat és la condició de la mateixa potència en relació amb els poders que la dominen i la limiten. El concepte implica la bifurcació de futurs possibles, així com l’exercici del poder de fer visibles només alguns mentre se n’amaguen d’altres. D’aquesta gegantina immanència de possibilitats només algunes estan inscrites a la vida social. La resta són deliberadament ocultades o anul·lades. Un determinisme del qual es burla l’amenaçadora sang jove, però del qual difícilment es podrà escapar.
↑1 | El adultismo es “el poder que los adultos tienen sobre los niños”. Más concretamente, el adultismo se define como “prejuicio y discriminación sistemática contra los jóvenes” |
---|---|
↑2 | L’adultisme és “el poder que els adults tenen sobre els nens”. Més concretament, l’adultisme es defineix com a “prejudici i discriminació sistemàtica contra els joves” |
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)