close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

31 juliol 2013
3-Adel_Abidin_Three_Love_Songs.jpg
This is not a love song: contaminació positiva

Marla Jacarilla


La Guerra Freda; la del Vietnam; grups activistes a favor dels drets civils i la llibertat sexual; Woodstock; la creença en el rock com una religió; l’accident d’avioneta de Buddy Holly; teenagers as TeenAngels; la guitarra elèctrica com un símbol fàl·lic; Elvis Presley; el qüestionament dels valors familiars convencionals; la mort simbòlica que -segons els hippies- es produïa als trenta anys; els impulsos autodestructius en l’era del rock; la portada del primer disc de la Velvet Underground dissenyada per Andy Warhol; la controvertida mort de Jim Morrison; l’apropiació d’imatges extretes de documentals; notícies i anuncis; els llums estroboscòpics; destrossar instruments musicals en plena actuació; la mort de Jimi Hendrix; el potencial subversiu de la música; la reapropiació de l’ espai públic; les revoltes de Stonewall; l’LSD; la reivindicació de la discoteca com a espai cultural; la crisi de la SIDA; la discriminació racial a Amèrica del Nord. Tots aquests temes podrien formar part (o no) d’una cançó d’amor.

L’exposició “This is not a love song” realitza un detallat recorregut a través de més de cinquanta anys de relacions entre música i videoart. Amb una immensa majoria d’obres de caràcter audiovisual, s’estructura al voltant de cinc eixos temàtics: “Art al pop / Pop en l’art”; “Histèria i religió”; “No músics vs. No artistes. Rock i art conceptual”; “El rock i el seu doble. La música pop com a caixa d’eines” i “Polítiques de la música de ball”. Entre les nombroses referències, noms ja clàssics com els de Dan Graham, Tony Oursler, Andy Warhol, Douglas Gordon o Nam June Paik. Obres el potencial subversiu de les quals va acabar sent absorbit per la institució però que, en aquests temps en què la societat està presenciant com minven alguns dels drets i llibertats que tant va costar aconseguir fa ja bastants anys, cobren més sentit que mai.

“Rock my Religion” de Dan Graham és la referència. Concebut inicialment com un article que establia paral·lelismes entre els comportaments derivats de la influència del rock i la repercussió dels dogmes religiosos en algunes comunitats nord-americanes del s. XVII com els Shakers, Rock my Religion planteja, a manera de collage visual, una anàlisi de la història del rock. Els seus orígens, el seu desenvolupament, les seves conseqüències i també, per descomptat, les paradoxes i contradiccions. Si el rock suposa un alliberament respecte als paràmetres familiars i socials que constrenyien el comportament humà fins al moment… per què segueix sense haver-hi espai per a la dona? L’assaig audiovisual de Dan Graham mostra els intents de superació d’aquestes contradiccions. Patti Smith apareix en pantalla, puja a l’escenari, evidencia que rock i violència han de coexistir. Es converteix en una heroïna, en una Deessa, en la “Maria Magdalena del rock and roll”. Les imatges dels seus concerts remeten d’alguna manera a la misteriosa epidèmia de ball que va tenir lloc al 1518, un cas de “coreomania” que va ocórrer a Estrasburg, en què diverses persones van morir després d’estar un mes ballant sense parar. Dan Graham no parla d’ells, però tampoc cal. Parla de la comunitat religiosa dels Shakers i d’Ann Lee, que va ser la seva líder. Apareixen imatges d’una comunitat hippie. Es parla d’una nova manera de vida, de la dissolució de l’estructura familiar predominant, de la germanor, de la dissipació de l’odi. Utopia que també va ser reflectida per Aldous Huxley a “La Illa”, la seva última obra de ficció, publicada l’any 1962.

Recorro les diverses sales de l’edifici esperant trobar una resposta. Què és el rock? El rock és subversió, és màscara, actitud i aptitud. És un posicionament (també polític), una manifestació, una declaració de principis. És l’emoció contraposada (o potser no tant) a l’art com a negoci del qual parlava Warhol. És una revolució necessària i sí, també immersa en contradiccions.

Malgrat l’exhaustivitat de la proposta, trobo a faltar algunes obres. M’hagués agradat molt veure, per exemple, a Jeroen Offerman cantant “Stairway To Heaven” a l’inrevés i ironitzant sobre la possibilitat que certes cançons ocultin missatges satànics. Però clar, és que el tema dóna per a diverses exposicions …

A la Marla Jacarilla li resulta difícil definir-se, encara que ho intenta de forma obstinada des que fa alguns anys li van explicar que seria bo que tingués un statement. Fa art (o almenys ho intenta), escriu sobre cinema i reflexiona de tant en tant sobre coses que solen passar desapercebudes. En certa manera, tot això se situa a un mateix nivell: l'obsessió per aquestes lletres que formen paraules, que formen frases, que formen paràgrafs, que formen capítols que ens expliquen històries.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)