El solstici de Marc O’Callaghan – part 2

A la tradició del dibuix de ficció poc afegeix O’Callaghan que no hi fos ja: el component orgiàstic, la saturació de les figures, els motius religiosos, la tendència falofòrica, l’enfocament satíric; algú diria que fins i tot la crítica social és present en tanta bestiola donant pel cul, però nosaltres no filem tan lluny o tan profund. Hi ha un detall nou, però, en la producció última d’O’Callaghan. Durant els primers anys, les ‘Revelacions automàtiques’, nom que utilitza l’artista per parlar dels seus dibuixos, van poder aspirar a ser hypes o memes de la blogosfera; la inclusió recent de figures geomètriques, per contra, allunya la seva creació de les interpretacions fàcils. Que perdin tota esperança els que vulguin comprendre d’un sol cop d’ull el significat d’’Orgia Pre-Olímpica’ o de ‘The Tower of Song’, per exemple.

Parlant de curiositats inintel·ligibles, m’agrada molt molt la deriva intimista que tenen algunes de les produccions abstractes recents d’O’Callaghan: tafanejant en el seu mur de FB, descobreixo que té la mania d’omplir la seva casa de “sigils”, relacions lineals entre paraules de l’alfabet i seqüències numèriques la combinació de les quals té com a resultat icones en ziga-zaga, situades en llocs íntims, amb títols com ‘En contuberni’ (sobre el llit), ‘Ficció’ (en el marc de la porta) o ‘L’heroïna del treball’ (davant l’escriptori). Llevat dels tatuatges que porta el seu novia -a l’avantbraç de Clara (Del que no es pot parlar és millor callar), a la cama de Clara (Llenguatge)-, els sigils estan fets de cinta de carrosser i amb prou feines duren uns dies sobre la paret. Ferms i quiets només aguanten uns dies. El caràcter efímer de la matèria informe resultant constitueix, sens dubte, l’aspecte més “mono” de l’obra d’O’Callaghan. Ara bé, ¿estem els crítics d’art a l’altura del “mono” com a categoria estètica?, Em pregunto amb la boca plena d’arròs integral.

Ernesto Castro (EC). Ho sentim la impertinència però, estimat Marc, quin maleït espai idiomàtic habites? Et vas llicenciar amb una lectura de Jean Baudrillard al·lucinant (en el doble sentit de la paraula), on surts recitant frases de “Cultura i Simulacre” en l’ordre que et ve de gust (Sentit Del Abisme El, 2011 ). Tens pregàries escrites en l’idioma imaginari d’Hugo Ball. A primera vista, aquest idioma fonètic sembla el teu. No obstant això, gairebé totes les lletres de ‘Coàgul’ estan en català. També tens coses a “full catalan”, com ‘Setmanari Químic’ (2011), però són minoria. Amb aquesta cara de bo que tens, no seràs un patriota en l’àmbit musical?

Marc O’Callaghan (MOC). No és tant per patriotisme com per encaix estètic. El català és la meva llengua materna i és la llengua en què penso i conceptualitzo en el més profund de la meva consciència, però a part d’això crec que encaixa força amb l’aura “folk” de ‘Coàgul’. Les coses en castellà en un principi van ser fetes pensant en el públic hispanoparlant a què el segell que l’editava distribuïa principalment, però aquesta és una idea a la qual ja no trobo gaire sentit. De la mateixa manera que per a una escultura potser és més adequat el ferro que la fusta, independentment de si el públic viu en cases de ferro o de fusta, per a ‘Coàgul’ veig més adequat el català que el castellà, independentment del que parlin els oients. També penso que el fet de ser una llengua minoritària i controversial li afegeix un plus de raresa i caràcter propis. En el personal sóc pro-bilingüisme i pro-pragmatisme idiomàtic al màxim.

EC. És el català oficial una llengua envellida? Alguns amics em comenten que hi ha un abisme entre l’idioma oficial dels Països (anomenem-los X) i els exabruptes guturals del carrer, és això cert? També m’ha explicat un ocellet que Céline en català sona com Mallarmé en castellà, això és: un pal lèxic i rítmic supí. Sent ‘Coàgul’ un projecte musical neofolk que pretén elevar la capacitat d’escolta del públic lletrat que participa en els Jocs Florals, no estarà potser una mica antiquat, una mica més gran per a quinquis de La Meseta com jo? Digues, t’agrada el vocabulari arnat?

MOC. Suposo que sí que és una llengua envellida, però precisament per això manté certes fórmules pintoresques que gaudeixo fent servir en el context ‘coagulatori’. Tinc la sensació que en pronunciar certes coses més aviat dures en català, aquestes adquireixen un punt sardònic, com d’humor entremaliat que m’agrada. Això de la diferència amb el llenguatge del carrer és cert en el cas de les zones més “xarnegues”, com Barcelona o les afores de les altres ciutats, però a la mínima que explores l’interior et pots arribar a sorprendre de com es manté el català originari. A Torelló els quinquis et vacil·len en català, i en un que és més dur i hostil que el de la tele. Per als quinquis de La Meseta si que sonarà tot antiquat i aliè, però és precisament a vosaltres als que més els pot fascinar l’estranyesa del català utilitzat com a vehicle d’agitació psíquica en un context com el d’un projecte de música industrial. Més que a un anglosaxó al qual totes les llengües romàniques li sonen iguals. Concloent: sí m’agrada el vocabulari arnat, ¡m’entusiasma!

EC. I per acabar, ¿com es lletreja Guénon? Ge, O, I, Gen, O, Gen, m’equivoco? Val, què t’expliques sobre ell?

MOC. René Guénon, incansable explorador dels mons suprasensibles i estricte estudiós del simbolisme primordial i esotèric comú a totes les tradicions. De gran importància històrica són els seus estudis publicats en articles o llibres cap a la primera meitat del segle XX, sobretot per haver acotat amb gran rigor i perspicàcia una ciència que malauradament moltes vegades és presa per “xerrameca” i l’ambigüitat dels venedors de bagatel·les . A mi personalment m’ha influenciat molt en el coneixement dels símbols eterns i m’ha ajudat a aclarir-me en tota la qüestió esotèrica. Diguem que la seva lectura m’ha aguditzat l’ull per distingir allò genuí del que és fal·laç en aquests àmbits. Més enllà d’aquestes qüestions pràctiques en la vida personal, també ha estat una alta font d’inspiració per a ‘Coàgul’. Algun dels seus anàlisis m’han encès la llumeta per fer cançons-símbol, com les dues cançons de Janitor, que són la ‘Mà de la Justícia’ i la ‘Mà de la Benedicció’. En aquest cas, la contraposició d’aquests dos símbols antagònics però complementaris (situats conscientment un a cada cara del cassette) m’ha duta a poc a poc a anar explotant la idea de concebre els discos com a totalitat micro-còsmica, com per exemple que les dues cares dels cassettes funcionin com a vies per arribar a estats oposats, o fer equivaler set cançons d’un CD amb els set dies de la setmana i els seus corresponents planetaris. Quant a Guénon, no em puc considerar ni molt menys el seu deixeble ni el seu seguidor, ja que el que jo acabo fent no té res a veure amb el que ell consideraria que s’hauria de fer, però sí que és un tità que des de les ombres del passat il·lumina ‘Coàgul’ al camp dels referents nuclears.