Treballar és nociu

Els turments de tot gènere, la tortura, les fogueres, les forques, ens han donat costums terribles (…) els governants ens han fet bàrbars com ells. I ara recullen els seus fruits.
Gracchus Babeuf

El món que construeix una societat és, fonamentalment, una relació amb el temps. De la mateixa manera, una societat és un mode d’apropiació de la natura. Si parlem de la forma de reproducció de la vida quotidiana en el capitalisme, aquesta societat implica una apropiació destructiva de la natura, que la cosifica i percep com una mercaderia. Alhora que crea maneres de relacionar-se amb el temps sota una concepció pseudohistòrica, és a dir, el temps capitalista és un temps semicicílic que ha derivat en un temps fragmentari.^[1]Per a en Hito Steyerel, la “història sembla haver-se transformat en un loop” (2018: 11). El temps transcorre sobre ell mateix, aparentment han desaparegut les coses noves a la història … Continue reading

L’única cosa que és capaç d’erigir aquesta societat que està basada en la destrucció i mercantilització de la natura, que conforma un temps alienat que ens separa de la possibilitat de ser els protagonistes de la nostra història, és l’activitat humana convertida en treball. Aquest món nociu s’aprofita de l’explotació dels treballadors per reproduir la relació social capitalista, per tant, el treball és una nocivitat.

Per tal que el capital aconseguís reduir l’activitat creativa a treball abstracte, és a dir, que l’activitat humana quedés reduïda a produir mercaderies i que els individus es convertissin ells mateixos en mercaderies, va ser necessari crear una vida mecanitzada a través de la construcció de dues màquines, dos processos de transformació que van permetre que l’anomenada revolució industrial i les revolucions burgeses conformessin una societat dividida, un món mercantilitzat.

Una transformació va residir en l’edificació d’un temps regular, que va néixer als monestirs cristians, que va derivar en un temps que es calcula mitjançant la maquinària del rellotge. Es tracta d’un transcurs que destaca per propiciar una vida sense espontaneïtat, una existència rutinària que evita donar lloc a fets indeterminats i a la sorpresa. El temps del rellotge es va anar generalitzant a mesura que es va consolidar la societat capitalista i, com a conseqüència, va provocar una quotidianitat cada cop més artificial, allunyada de les necessitats i ritmes de la natura. Aquest temps quantitatiu està vinculat a un ordre mecànic^[2]Segons en Lewis Mumford, el temps del rellotge nega la història, els esdeveniments, ja que es tracta d’una successió d’instants matemàticament aïllats (2016). a un transcurs parcialment històric, la quotidianitat és substituïda per intervals equivalents que afavoreixen la regularitat de la vida del treballador i una producció, igualment, regular i estandarditzada (Mumford, 2016).

L’altra màquina que es va crear va comportar la transformació del cos en una màquina de treball. Aquest procés, més que haver estat el resultat d’un convenciment ideològic en interioritzar la idea que treballar és quelcom bo, que aporta un benefici col·lectiu i que afavoreix el desenvolupament d’allò que és humà, va ser una imposició violenta per doblegar el cos rebel que es negava a treballar (Federici, 2010), a més a més, perquè tenia les condicions materials mínimes al seu abast per sobreviure. Aquest mètode d’organització capitalista que serveix per a la guerra i el treball es va construir mitjançant tortures, càstigs i coacció. Els pobles i els camperols van quedar privats dels seus territoris i de les terres d’ús comú per tal que no tinguessin més opció que vendre l’únic que posseïen i, així, la seva capacitat creativa es va veure convertida en força de treball, en una mercaderia més.

El treball és una condemna provocada per la destrucció de les comunitats i la iniciativa personal. La vida tan sols resulta en una funció fragmentària a la disposició d’un sistema inflexible i deshumanitzat (Mumford, 2013). El treball és nociu perquè significa realitzar una sèrie d’accions penoses i repetitives per produir excedents que únicament s’aprofiten per a la guerra i el sosteniment de les classes dirigents. Així, els dos pols del capital, segons Mumford (2013), són el treball mecànicament organitzat i la destrucció i l’extermini mecànicament organitzats.

Per tot això, l’anàlisi sobre el treball, el valor i la mercaderia requereix reconèixer el caràcter polític de l’explotació i fer visible que aquesta, també, és resultat de la violència extraeconòmica i de la dominació. Per tal d’arribar a un punt on les persones no trobin cap altra alternativa que l’explotació capitalista per sobreviure, va caldre cimentar una unitat entre el poder econòmic i el polític. Perquè, si bé el capitalisme significa la creació d’un poder impersonal, que entre altres coses va afavorir la separació entre el que és econòmic i el que és polític, a la pràctica és la subordinació de tot al mercat, als processos de producció i acumulació.

L’explotació capitalista, el treball com a singularitat purament econòmica (Wood, 2021), només és sostenible a partir d’un poder i formes de violència extraeconòmiques, com l’Estat, el colonialisme i els grups organitzats per a les estafes (rackets), que garanteixen l’ordre i la regulació necessaris per a la reproducció del capital, o el caos i les crisis quan la reproducció del capital ho requereix. El capitalisme necessita expandir-se espacial i universalment, alhora que necessita els mecanismes de coerció de l’Estat i de la guerra, per això no és possible diferenciar el treball del desenvolupament general del capital.

El treball és la negació de la pluralitat d’activitats creatives, és una activitat que únicament pot produir mercaderies. I perquè es produeixin mercaderies domina una pràctica alienada on l’explotació és inseparable. El treball nega la vida i obliga a la supervivència. L’única possibilitat de plantejar una relació diferent amb el treball és destruir-lo. El rebuig al treball junt amb l’abolició del món alienat és el camí que pot ajudar a conformar una pràctica crítica radical que es proposi destruir, també, el capital i l’Estat. Perquè si aquests es reprodueixen mitjançant el treball i la guerra, no hi ha res més a fer que plantejar la negació del treball per superar l’explotació i esbossar una pràctica revolucionària en contra d’aquest món que se sosté a partir de la destrucció de la vida i la natura, de nocivitats que subsumeixen la creativitat i la imaginació.

Bibliografia

Federici, Silvia (2010). Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Madrid. Traficantes de Sueños.

Mumford, Lewis (2013). El mito de la máquina. Técnica y evolución humana. Logroño: Pepitas de Calabaza.

Mumford, Lewis (2016). Ensayos. Interpretaciones y pronósticos. Logroño: Pepitas de Calabaza.

Steyerel, Hito (2018). Arte Duty Free: el arte en la era de la guerra civil planetaria. Buenos Aires: Caja Negra.

Wood, Ellen M. (2021). El origen del capitalismo. Una mirada de largo plazo. Madrid: Siglo XXI.