close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

01 maig 2013
Treballar en art

Montse Badia

Fa uns dies Paloma Checa feia una valoració de l’últim congrés de IKT, celebrat a Madrid. Escrivia sobre els temes que es van tractar en els debats, però també del que es parlava en les trobades informals: de la precarietat del treball del comissari independent o, el que és el mateix, de la precarietat de treballar en art. I no direm que aquesta era una situació inimaginable fa cinc anys, perquè també era impensable que el món estigués governat pels mercats financers de la manera en que ho està ara mateix.

En alguns contextos s’estan començant a prendre mesures: a Gran Bretanya s’ha iniciat la campanya “What Next”, una iniciativa dels responsables dels equipaments culturals, des teatres a museus, passant per escoles de dansa, per promoure la inversió pública en les arts. L’objectiu és que les arts es converteixin en una mena de manifest en la vida política. Es tracta que els polítics entenguin la importància i el valor de la cultura (i sí, la cultura pot tenir rendibilitat política i econòmica), tot i que el debat de fons és sobre el tipus de societat que estem construint i en quin tipus de societat volem viure. A Madrid es preparen tancaments al Centre d’Art Reina Sofia. L’objectiu és el mateix, reivindicar el valor de la cultura.

Harald Szeemann deia que els artistes eren com una mena de sismògrafs del que passava en la societat, perquè detectaven o reflectien (de manera conscient o inconscient) els canvis que hi tenien lloc. L’afirmació continua sent vàlida també a un nivell més global. En el món global en què vivim s’incrementen les distàncies que separen una classe extremadament rica i una gran quantitat de persones cada vegada més a prop de la pobresa i de les necessitats bàsiques. La societat del benestar està rebobinant a una velocitat supersònica. El món de l’art també reflecteix aquesta situació: hi ha un món de subhastes milionàries; de galeries d’art situades als afores de grans capitals per situar-se prop d’aeroports privats; de col·leccionistes procedents de països exòtics capaços de comprar-ho tot i més, i d’obres d’art úniques, el preu de les quals compta amb molts zeros. I hi ha professionals de l’art (artistes, crítics, comissaris, gestors, dissenyadors, etc.) que treballen amb idees; amb contextos; amb continguts, i que fan malabars amb números i pressupostos. Ens semblava superada la idea de l’artista del segle XIX i principis del XX amb una vida tan bohèmia com pobre, però sembla que torna a ser més actual del que pensàvem.

El treball en art viu una altra sèrie de contradiccions també: encara parlem de comercialitzar peces úniques o d’edicions limitades (en formats absolutament reproduïbles); de comprar i vendre objectes; d’accessos limitats; d’institucions que han crescut massa i els resulta molt difícil adaptar-se a la flexibilitat i al dinamisme que els temps, les pràctiques artístiques i el públic requereixen; de voler/poder ser una indústria. Treballar en art no és quelcom “bonic” o “interessant”; treballar en art és una cosa necessària, i no és fàcil. Té a veure amb ser crític, amb qüestionar-se les coses, amb el descontentament, amb buscar i crear sentit. Per descomptat que com a artista, crític o comissari es pot crear sentit arreu, en una pàgina web o al passadís de casa teva. El problema és que es reconegui el valor i la necessitat. Algú ho va escriure fa temps: “La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”. No és casualitat que ara mateix estigui en el punt de mira.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

01 maig 2013

Treballar en art

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)