close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

04 març 2019
Triomfar en va, no. De connivència [1] Km 0 i estraperlo simbòlic

Lucía Egaña Rojas - Jara Rocha

Una obertura -buit o llum- en una construcció o estructura pot referir-se a qualsevol obertura en una superfície compacta. La densa compactació de l’entramat patriarcal a escala local és fàcilment identificable al vivència els formis de funcionament de les seves institucions, i el repartiment de càrregues en el si d’aquestes. L’obertura no és un buit, sinó la possibilitat de mesurar la distància entre els suports d’un element estructural. El racisme, el sexisme, l’homofòbia, la transfòbia, l’edadisme, el capacitisme o l’especisme són elements estructurals que marquen distàncies respecte a l’experiència de solidesa de les vides que mereixen l’alegria de ser viscudes.

 Constantment veus i ets part de males pràctiques institucionals. Pràctiques profunda i mundanament nocives. La majoria de les vegades no fas ni dius res. Abans pensaves que era només por a l’exposició pública; després vas entendre que hi havia part d’auto-cura. Tant de bo ens dotéssim de dispositius d’erradicació de culpa. Sovint aquestes males pràctiques són sostingudes per subjectes amb bastant legitimitat institucional (més que la teva en qualsevol cas), i altres vegades succeeixen per simple inèrcia: les males pràctiques formen part del paisatge més mediocre. La legitimitat funciona també com un passaport de luxe que dona accés als espais de poder, és a dir, produeix subjectes aptes per a circular per estructures de poder. En les institucions contemporànies hi ha en actiu una espessa xarxa d’estraperlo de capital simbòlic i social. Es podria dir que el capital simbòlic opera com a silenciador de l’abús que exerceix qui l’ostenta. Segurament la seva praxi està doblement avalada: per una legitimitat en diferents nivells (gairebé sempre un home cis, europeu i blanc, heterosexual i doctor en alguna cosa, encara que també podria ser una dona blanca i prima, prou hetero, prou femenina…), i per una connivència de tota la seva xarxa social i professional. La legitimitat dels seus trets hegemònics i l’hegemonia que esquinça les comunitats són dos dels elements que fan que aquesta mala praxi es naturalitzi i s’incorpori… convertint-la simplement en una praxi més. Una praxi “normal”.

 Possible desenllaç n° 5

Vas passar a formar part activa d’un dels lobbies feministes més influents. Vas escriure, al costat d’altres companyes que admiraves, informes per a organismes internacionals sobre gestió cultural des de mirades antipatriarcals. Creus que aportes alguna cosa a la humanitat des d’estructures reconegudes, però ja vas oblidar el que significa “baixar les pràctiques culturals a terra”.

 Les portes de les institucions són arcs de triomf: produeixen l’espectacle local i autocelebratori de comunitats triomfants en convidar i incentivar el pas lleuger de qui només callant pertany. En travessar-los, els murs afirmaran que aquí tot ho fan “per a la transformació social”.

 Al començament, ningú feia massa cas: l’escorça de les praxis naturalitzades era gruixuda i rígida. A base de repetició, aquelles formes d’estar en el món s’havien convertit en comuns. Les capes de sediment de les praxis naturalitzades semblaven fins i tot el sòl que necessitàvem per a continuar caminant juntes. Si la foradaves, t’arriscaves a perdre el sòl. Algunes persones temien perdre el seu treball en cas de posicionar-se. Unes altres van dir preferir treballar el seu mal individualment, en sessions teràpia. I quan vas intentar comunicar el malestar que van generar i van acumular els patrons de comportament de cert cretí, vas ser titllada d’exagerada, desconfiada, malintencionada, oportunista, feminazi, ressentida, o simplement desubicada. Llavors la institució també va replicar/va amplificar/va reproduir la mala praxi: va negar el conflicte, va silenciar i va aïllar a les denunciants, va suggerir que es tractava de lluites de poder, va retardar cada gir comunicatiu, no va ser transparent respecte a les eines de gestió del poder, etc. Va seguir, bàsicament, sedimentant formes en l’escorça tectònica del patriarcat institucional.

 Qui es pot permetre parlar o qüestionar una gestió institucional? Per què canals, amb quin llenguatge, amb quines estratègies, en quins termes, amb quina audiència/interlocució, etc.? Qui, no obstant això, mai van sentir que podrien permetre-li-ho?

 Possible desenllaç núm. 4

Et vas convertir en home. I d’aquí, en una de les veus de referència de les noves masculinitats. Tots es van fer feministes: es va obrir un nínxol important que permetia, finalment, ser feministos als homes. Les editorials més enrotllades es van colar en la teva inbox, i vas triar una camí literari per a netejar-te d’aquelles denúncies.

Podríem obrir esquerdes, però voldríem també travessar obertures. No obertures dissenyades per a celebrar el triomf dels sirs de la marca cultural de la ciutat, sinó obertures recuperades per a celebrar la potència afirmativa de lluites interseccionades. La potència de les lluites d’atravessament de murs institucionals que pel seu component simbòlic per a alguns semblen com arcs de triomf llestos per ser celebrats.

Cerques ajuntar-te amb altres persones que puguin entendre i compartir les teves crítiques. Parlar d’un problema et converteix en el problema. T’acabes ajuntant amb altres en la cafeteria d’un museu, o d’una universitat. En les canyes de després d’una conferència. La voluntat (naïve) d’aquestes trobades és reunir les vostres forces trans-institucionals per treballar de forma explícita amb casos d’assetjament, abús de poder o gestió cultural opaca. Penseu que aliant-vos entre un grup de persones amb diferents tipus de vinculació institucional activareu alguna cosa. Us sentiu tan responsables com capaços, i aquí apareix el deliri: somieu amb un taller, una trobada amb una feminista antiracista de reconeguda trajectòria (para)acadèmica, la producció d’un fanzine, una web de denúncia grupal o una sèrie d’accions directes, com fer pintades a la porta de la institució en la qual treballa una persona abusiva. Les portes de les institucions condensen statements ideològics. Podrien fregar el purplewashing. Les portes de les institucions continuen sent arcs de triomf: continuen produint comunitats triomfants en convidar i incentivar el pas lleuger només de qui si continua callant, continua pertanyent. Imagineu produir eines d’autodefensa institucional. Us pregunteu si parlar de burocràcia feminista és un oxímoron. Però al mateix temps no sabeu si esteu apoderades, una mica desubicades o directament boges.

Possible desenllaç núm. 3

No saps com però vas assumir la direcció d’aquest museu. Vas ser l’única dona dirigint un espai cultural a Barcelona durant alguns anys. Ara, per cobrir quotes, dirigeixen dues dones més i una persona de gènere fluid.

Possible desenllaç núm. 1

Vas decidir abandonar-ho tot, te’n vas anar a una plataforma a la meitat de l’Atlàntic a conrear verdures. A vegades fas serigrafia o escrius algun fanzine sobre autogestió de la salut. Mai més vas voler saber res més del món de l’art. Vas viure per sempre en una comunitat eco-rural flotant.

 El buit que deixen els cossos quan es retiren d’una estructura. La llum que travessa la mirada d’algú que ja no pot no veure les violències.

Si es tractés d’una acusació d’abús sexual probablement la institució convocaria a una altra empresa (la institució ha deixat d’enunciar-se com a “institució pública”, tirant mà del seu percentatge privat; en general moltes institucions compten amb finançament mixt, la qual cosa permet l’ús estratègic de l’una o l’altra condició) per externalitzar la recerca. Contractarien a una empresa experta en prevenció de riscos laborals. T’imaginaries apagant l’agressor amb un extintor. Aquesta empresa exigiria confidencialitat. Limitaria les seves preguntes a l’espai físic del museu, i reduiria el cas a un “mer conflicte laboral entre dues persones”. Tot això és frustrant: els esbirros tecnòcrates contractats per a l’ocasió simplement complirien amb la seva deure, amb el que està escrit en el reglament. La institució operaria com l’espai de desplegament de la banalitat del patriarcat. Des de la lògica legalista es resoldria que no va haver-hi abús. La seva jurisprudència contribuiria a confirmar que, amb aquests procediments, de fet, mai n’hi haurà. D’això es tracta: la justícia patriarcal, en totes les seves escales i formes administratives, es dedica a esborrar abusos sense cessament. L’agressor se sentiria no obstant això danyat per l’acusació, i voldria reparar la seva imatge pública. Pensaria a prendre mesures legals. Planejaria publicar alguna cosa sobre aquest tema, potser un llibre sobre noves masculinitats. O sensates excuses sobre com els discursos del comú estan ideològicament afectats per certes conductes pobletanes que ell com a home naturalitza i creu que arrossegarà per sempre. I així tota l’estona.

Si es tractés d’un abús de poder, la institució ni tan sols externalitzaria el conflicte. S’acabaria gairebé abans de començar. L’abús és un paisatge quotidià: no hi hauria res de què parlar. O si n’hi hagués, per ventura seria en la consulta d’una terapeuta, tal com si fos un abús sexual. Com un tipus de terapeuta, l’advocada laboralista experta en gènere recomana processos de reparació no legalistes, accions directes i al marge de la llei.

En qualsevol dels dos casos, és probable que la institució explicités la seva voluntat de dissenyar un protocol propi davant agressions de diversa índole: sexuals, masclistes, racistes, homòfobes, capacitistes, edadistes i classistes. La institució faria impressions del protocol en fulles grandària din A4 i ho pegaria en portes i passadissos, difonent els seus cartells a través d’instastories, potser publicant uns tuits. Contradient el seu silenci, el silenciament impost, i malgrat els papers din A4 i de la correcció política manifestada per xarxes socials, en la institució es continua acoquinant a dones (“treballes malament”) o excloent a migrants (“els projectes de recerca són només per a nacionals”).

Possible desenllaç núm. 6

Les seqüeles psicològiques i físiques del burn out de tot el procés de denúncia es van fer notar de forma sostinguda. Vau gastar gran part dels vostres sous i caixes de resistència en teràpies durant moltíssims anys. Vas perdre la feina, vas organitzar kafetas i vas acabar fent performances.

Implicar capital simbòlic d’un costat a un altre de les estructures. Extreure, injectar legitimitat de dalt cap avall. Estraperlo patriarcal i colonial quan l’arc que per a alguns és un monument al triomf i un reconeixement a la seva supervivència, per a unes altres és un checkpoint o una duana de materialitat rugosa, enganxosa, feridora, excloent o directament incapacitant. Ni sostres de cristall ni de cap contra el mur: les lluites transfeministes a Barcelona seran autolegitimants o no seran. Obren obertures, llums, buits en les institucions que segueixen a la cura i defensa de punts agressors.

Ja hauràs dubtat del que significa la paraula “reparació”, de si pot existir aquesta noció en alguns contextos. De si no patologitzarà de partida algunes vides i vivències, bloquejant el seu esdevenir cap a altres formes d’estar en el món. Potser has entès mal tota la teva vida què implica reparar. Hauràs continuat dubtant.

Possible desenllaç núm. 7

Vau fundar un projecte cultural en condicions d’autolegitimació. Una institució; o millor: una extitució. Una col·lectiva editorial, per exemple.

Una amiga teva, que està directament afectada per l’abús, renuncia a la institució. La institució es mostra sorpresa i apesarada (senten alguna cosa, els òrgans sense cos de les institucions?). Els teus sentiments són selectius: sents pena per aquesta pèrdua però també ràbia davant l’acusació d’abús que motiva la renúncia de la teva amiga. Mentre les altres treballadores s’organitzen per reclamar, la institució es mostra a la fi indignada pel que percep com un “xantatge”. Durant el conflicte renuncien algunes persones i l’acusat renova el seu càrrec assumint més atribucions que les que mai va tenir. El protocol dissenyat no s’aplica: si l’agressor es renova, l’agressió institucional es renova. L’arc de triomf del patriarcat es reconstrueix sistemàticament, a base de la celebració de les victòries més mundanes i quotidianes. O per mitjà de la celebració de la cultura del silenci i/o la dissimulació.

Col·legues professionals de la xarxa d’afinitat van mostrar suport i implicació en la lluita, sobretot per email o missatgeria instantània. També en persona, però no públicament. En general senten que la seva percepció del conflicte és parcial i que no compten amb informació de primera font com per posicionar-se públicament. O tenen por a perdre els seus delicats equilibris com a membres del precariat cultural de Barcelona. Pot llegir-se això com a connivència o és simplement autocura? En tot llegeixes un to de derrota i ocultació.

Possible desenllaç núm. 2

Vas tenir dos fills i aquests temes, senzillament, van deixar d’interessar-te. Vas formar part d’un cinema-club molt temps, convençuda que les pràctiques culturals quotidianes i la visibilitat dels qui les practiquen no han d’assumir-se com a correlatives.

Així s’alça un arc. De quin triomf, del triomf davant quin o sobre què. No són portes que defineixin el dins-fos. Són estructures que determinen les condicions semiòtiques i materials del que es considera triomfant per a certa comunitat, en cert territori, i sotmesa a certes normes de governança. D’arcs de triomf n’hi ha pertot arreu. Arcs de triomf moleculars ens constitueixen. Les genealogies que pretenen que allarguem no són més que llargs passejos sota els seus robustos arcs. Les eines d’innovació totalitària no són més que puntals per a la sustentació de les seves altures.

T’han escrit convidant-te a donar una xerrada a un centre d’art, dins del marc d’un seminari internacional sobre poder i governança a Barcelona. Et pagaran 200 euros (impostos inclosos) i, encara que no ets autònoma, has de lliurar una factura electrònica. Escrius a algunes amigues per a col·lectivitzar la situació (no això de la factura, sinó l’encàrrec). Volguessis presentar alguna cosa amb una veu desindividualitzada, però la institució vol una aportació a l’ús: una persona sola, presentant (tant de bo en català o anglès) un tema puntual, davant una audiència silenciosa. Insisteixes tant que finalment se t’ofereix presentar el text en una trobada amb 30 estudiants de Belles arts. No t’agrada pensar que la vostra expressió serà “reduïda” a una audiència delimitada per la seva pertinença a un centre oficial d’estudis artístics. Suggereixes llavors no fer-ho tu i convidar a una sèrie de persones i/o col·lectius que mai serien convocades a aquesta trobada a porta tancada per desbordar a les 30 estudiants. És una forma de fer parcialment evident el funcionament de la política de portes tancades i murs esmorteïts. Penses en persones que no solen travessar aquests murs per les atmosferes que habiten, els rols que despleguen, els seus llocs d’origen o colors de pell, els llenguatges que parlen i com els parlen, les edats que tenen, les formes que fan servir, etc.  La majoria d’aquestes persones, evidentment, es neguen. No els interessa participar d’aquest espai, si més no com “preguntants”. Prefereixen parlar de poder i governança en altres contextos. Posar elles mateixes les condicions. En definitiva, ets tu la tentacularitzada pels cims de certa institucionalitat cultural blanca i heterosexual contemporània, la mateixa que t’exigeix ser tu (o tu, per exemple), amb el teu nom, el teu cognom, les teves credencials simbòliques i el teu cos allà. Tot vertical i contingut, tot norma. Començant per tu mateixa. Una foto fixa per a capturar les maneres de reproducció del caràcter euro i andro-cèntric de l’entramat institucional de (també) la ciutat on vius i fas: Barcelona.

 

(1) En aquest text, que està summament inspirat o afectat por algunes idees de Sara Ahmed, utilitzem “connivència” com una possible traducció de la paraula anglesa “complicity” ja que en català la paraula complicitat té unes accepcions positives que no es presenten en anglès i que no corresponen al concepte que planteja l’autora. Aquesta forma de traduir la paraula ha sorgit en la pausa de la primera sessió del Grup de Lectura Acadèmica Feminista, realitzat el gener del 2019 a Barcelona. A més, és important assenyalar que part dels arguments i sensibilitats desplegats en aquest text s’han gestat així, en col·lectiu, al llarg de riquíssimes converses i una sessió d’estudi amb un grup d’afins en els últims mesos. També hi ha una breu remescla d’aquest article de Wikipedia https://es.wikipedia.org/wiki/Vano. Pots copiar, circular i reutilitzar aquest material, però sense fins comercials ni institucionals.

 

(Orígen de la imatge destacada: http://forum.woodenboat.com/archive/index.php/t-220716.html)

Lucía Egaña Rojas
feminisme, basura, pornografia, low-fi, escriptura, software lliure, imatge, tarot, sexe, internet, vídeo, hacking, sexualitat, sudaka, transfeminisme, gènere, ciclisme urbà, DIY, art, tecnofilia, tecnofòbia, esotèria, temps real, residus, collage, handpoke paraules, errorisme, spanglish.

Jara Rocha és agent cultural en interdependència amb altres. Per exemple, junt amb Femke Snelting, actualment cuida del projecte "Possible Bodies", amb Nicolas Malevé investiga les promeses dels algoritmes de visió artificial, amb Xavier Gorgol i Kym Ward estudia els mecanismes somatopolítics de producció de la veu en la sèrie de tallers "Vibes & Leaks", i amb Laura Benítez i Helen Pritchard tensiona la noció de reparació parcial escribint "queer analytics" respecte a experiències de dany. Sovint treballa amb polítiques i estètiques inscrites en les infraestructures i la logística de mases textuals, tendint a atendre les urgèncias semiótico-materials de les cultures presents amb una sensibilitat trans*feminista. I prova formes no formals d'aprenentatge en situacions col·lectives amb el Seminario Euraca, Teaching to Transgress, Relearn Summer School, o The Darmstadt Delegation. http://jararocha.blogspot.com/

Publicacions

04 març 2019

Triomfar en va, no. De connivència [1] Km 0 i estraperlo simbòlic

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)