Tu i jo, signifiquem quelcom

El segon Zen Fascist d’Ariadna Guiteras es va presentar a Hangar el passat 26 de juliol, (el primer va ser el 2014). No hi ha documentació d’aquesta performance a porta tancada. Amb aquest text m’agradaria intentar conservar aquest estat latent, no incidir en una anàlisi de la peça, intentar mantenir això al marge i fer un exercici de descentrament.

Veig en la meva ment el lloc i és un espai il·luminat, és clar, no hi ha penombra. Som un grup bastant gran de persones, hem portat matalassos de ioga, tovalloles de platja i estovalles per seure-hi a sobre, el sòl s’ha convertit en un patchwork de diferents colors i materials. Hi ha una pilota gran de color groc de les que es fan servir en pilates, i una planta natural de fulles allargades.

Hi ha dos punts en aquesta visió que em semblen poderosos. Un és l’espai, des d’una mirada aliena és difícil de definir, si és una casa amb un gran saló, un loft gentrificat, un magatzem o un centre social. Però el que deixa intuir clarament és la sospita que està passant alguna cosa. L’altre és la unió de cossos. Des d’on estic puc veure’ls gairebé tots, són cossos molt diferents entre si, però per algun motiu es perceben units, vinculats, amb una mateixa energia travessant-los a tots. El meu també.

Els cossos repeteixen una sèrie de moviments, l’Ariadna ens els ha enviat per correu electrònic perquè els memoritzéssim, en la forma d’imatges extretes de la retòrica del benestar neoliberal, massatges facials per aplicar productes cosmètics, postures de ioga per millorar el rendiment de nostre ésser-productiu. Durant la performance hi ha silenci la major part del temps, interromput per frases que l’Ariadna ha enviat a alguns participants i que aquests repeteixen sense una pauta preestablerta, segons el ritme espontani i orgànic que es va gestant.

En aquest punt de la meva visió mental apareix una intromissió. És un senyor gran amb els cabells cap amunt, una mena de pentinat punk sènior avant-la-lettre. Me’n recordo d’ell quan penso en Lucia Joyce (la ballarina, no la rebutjada per, ni la filla de), i ella em ve al cap mentre l’Ariadna comença la sessió, de peu, en un lateral de l’espai.

Quan Samuel Beckett escriu Endgame el 1957 els ecos d’una destrucció interior causada per la Segona Guerra mundial i les seves conseqüències semblen encara bategar en ell. En aquest lloc indefinit amb dues finestres i dues galledes d’escombraries que conformen l’espai escènic de l’obra, la vida té un aspecte dur, fred, nociu, per sota d’un sentit de l’humor càustic, una ironia crua i una sensació general d’abatiment dins d’un joc de repetició. I tot i així, les atmosferes de Beckett s’incendien, il·luminen. T’obliguen a posar-te en aquest petit buit que ha quedat en un marge lateral del foli, allà on feia els seus dibuixos mentre escrivia.

Des d’aquesta marginalia de dibuixos / símbols fets a ploma es fa una invitació, una proposta de compromís a mantenir en la corda fluixa un estar al món, una subjectivitat de iridescència oliosa. A Hangar, una zona de la ciutat amb un esdevenir en standby mentre els gratacels han anat apareixent al seu voltant, un lloc de ningú ple d’energies sincopades, cossos-màquina que desitgen s’uneixen com en una societat secreta, una congregació de consciències, happy and bleeding com en la cançó de PJ Harvey.

Hi ha un retall de paper que he anat penjant de diferents parets durant anys, amb el mateix tros de paper de zelofan brut i gastat, amb un poema de Beckett que és com un mini-mantra de filòloga: […] what – / what is the word – / seeing all this – / all this this – / all this this here – [[quina – quina és la paraula – / veient tot això – / tot aquest això – / tot aquest això d’aquí]] […] Però en aquest moment concret a Hangar, mentre torno a enrotllar la matalàs de ioga que m’he comprat al Decathlon fa poc, penso en les paraules de Clov a Endgame: Mean something! You and I, mean something! (Brief laugh). Ah, that’s a good one! [[Signifiquem alguna cosa! Tu i jo, signifiquem quelcom! (Breu riure). Ah, aquesta sí que és bona!]] Aquesta és més bona encara: m’imagino l’Ariadna Guiteras i en Samuel Beckett en una habitació, decidint unir la seva alteritat / significança durant una estona. Samuel Beckett seria ara Samuel Guiteras, i escriuria aquest poema

Your body is empowering
treat time as your money
modern science as ancient truth
zen Fascists will control you
we would become supermen and superwomen [[el teu cos s’està empoderant
tracta el temps com als teus diners
la ciència moderna com l’antiga veritat
zen Fascist et controlarà
ens convertirem en superhomes i superdones]]

El Zen Fascist de 2016, en ocasió de l’exposició “Segueixi a els rastres com si fos miop. Art Jove 2006-2016 “a Arts Santa Mònica, utilitza la repetició per fer emergir, des de la constatació d’un acte impossible, la força subtil i subversiva de la possibilitat. En la seva primera vegada, el 2014, el projecte es va desenvolupar a partir d’una investigació sobre el ioga i els mecanismes de control del cos en el context capitalista, utilitzant com a materials base una sèrie de gestos i textos, els primers obtinguts d’apps per a smartphones relacionades amb la pràctica del ioga, els segons de retòriques publicitàries d’empreses de fitness, de referències al darwinisme espiritual i de cites d’autores com Silvia Federici, Hannah Arendt i Foucault. D’una edició a l’altra, hi ha un passatge a l’acte sui generis que va de la investigació a la proposta d’un empoderament col·lectiu.

Seguint el seu esdevenir, o vinculant-se a una bidireccionalitat amb Zen Fascist, el 14 de març passat Ariadna Guiteras va presentar la performance A natural body / Healthy Gestures #beauty, dins el cicle Embodied Cinema de la Kino a l’espai 2 d’Àngels Barcelona, en què de nou el control del cos i les seves narratives, aquest cop traspassades al mecanisme del programa d’aprenentatge en línia, es proposen a través de la gestualitat i la repetició com una esquerda a la paret.

Més que a convertir-nos en superéssers, crec que aspirem a convertir-nos en una semàntica de l’ésser / estar intermitent i tentacular, i això és el que Zen Fascist evoca, des del marge del full en blanc, un lloc interessant des d’on intentar qualsevol cosa que no sigui qualsevol cosa.