close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

24 febrer 2020
Tema del Mes: Icònic
Ull de vellut

A*Desk m’ha enviat un e-mail demanant-me que explori el concepte d’icònic i posi un exemple del que és per a mi una obra d’art icònica.

La veritat és que el primer que em ve al cap quan penso en una imatge icònica del món de l’art és la Sopa Campbell, l’aranya de la Louise Bourgeois, aquella fotografia d’Yves Klein saltant, l’Urinari de Duchamp, la Merde d’artista de Manzoni…i podria seguir així la llarga llista d’imatges icòniques que crec que tots tenim al cap.

Ara bé, justament durant els últims mesos, i gràcies a aquest encàrrec me’n he adonat, he estat utilitzant la paraula icònic molt sovint, i no precisament perquè estigui treballant amb cap peça de les abans mencionades.

Entenc que si volen que explori el sentit de l’icònic des d’on sóc jo, fer-ho des de Bombon i des de la meva posició és el que més sentit té i millor se fer.

I així doncs, que és icònic per a mi? I com utilitzo el poder que això atorga a algunes de les peces que penso que són icòniques o que poden arribar a ser-ho?

Com a galerista m’interessen les peces icòniques, les peces dels artistes amb qui treballo que han aparegut sovint, que la gent reconeix, que surten a catàlegs, que han servit de cartell per  exposicions, que la gent veu i diu: “Ah! És aquella peça tan icònica del Pere Llobera!”

Com molts ja sabeu, estem molt a prop de la fira més important de l’any a la península ibèrica, i com podeu imaginar, les galeries ens trenquem el cap pensant que podem presentar i com ho podem fer perquè el públic, els clients, els col·leccionistes, se sentint atrets per el nostre estand i decideixin, d’entre milers d’altres obres, comprar la que tu presentes.

Suposo que ja deveu imaginar per on vaig, i com de poderosa pot ser una imatge icònica enmig de tot aquest circ. Així doncs, me n’adono que he estat assenyalant d’icònica una imatge concreta dins la trajectòria d’un artista de la galeria(entenem que els artistes d’aquí la majoria de vegades són poc rellevants a nivell global, que no menys interessants, i que per tant la iconicitat d’una peça és relativa i depèn del lloc i del context): El Retrat de l’artista adolescent ( amb ull de vellut) de Jordi Mitjà, que va ser cartell de l’exposició del PUNK i que apareix a molts dels seus catàlegs i que ha estat moltes vegades fotografiada i re-postejada.

I com podeu imaginar, després d’aquest “speech” sobre el que és i que no és icònic, aquesta és una de les peces que presentarem a la fira i que esperem serveixi per a que la gent digui: “Ah!! Aquesta peça és aquella fotografia taaan icònica de Jordi Mitjà!”

 

(Imatge destacada: Jordi Mitjà, Retrat de l’artista adolescent (amb ull de vellut), Fotografia b/n. Figueres.1991-2008)

Joana Roda, Barcelona 1987. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona durant 3 anys per després deixar-ho i passar a Història de l’Art a la Universitat Autònoma, a la Sorbona IV de París i a la Complutense de Madrid. A l’acabar la carrera va anar a viure a Mont-real, Canadà, on va treballar en una galeria i on va començar a buscar fòrmules per a fer tot allò una mica més rentable. Una d’elles va ser preparar càterings a base de truita de patates i servir-les a les inauguracions (d’aquí en van sortir alguns encàrregs per a altres esdeveniments artistics). Alhora va treballar en una bugaderia, al restaurant Itacate i a la pastisseria Kilo Cafè. Totes aquestes feines van ser forjant l’empresària que és avui en dia. A l’arribar a Barcelona va treballar al restaurant Biocenter i a la Galeria Miquel Alzueta i va seguir amb el tema del menjar col·laborant amb Bernat Daviu en el projecte Forever Blowing Bubbles on s’oferien càterings per a inauguracions d’exposicions en què art i menjar eren posats en relació. Fruit de Forever Blowing Bubbles va néixer ‘Guanyar-se’ls Garrofes’. El projecte es va presentar a la Fundació Miró i al MACBA (en el marc de l’Internacional d’Antoni Miralda) i va ser un dels seleccionats per al premi Loop Discover 2017. En 2016, juntament amb Joana Llauradó va ser premiada amb la Beca INJUVE de creació jove amb el programa expositiu ‘Benvingut comissariat’ que es va presentar a la Puntual de Sant Cugat i en l’espai Trapecio de Madrid. De 2015-2018 va treballar com a coordinadora de el programa d’activitats i exposicions al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat i el febrer de 2017 es va aventurar a obrir amb Bernat Daviu la galeria Bombon projects, projecte en el que ara mateix treballa.

Media Partners:

close