close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

08 juny 2020
Un conte garrotxí (Pròleg a Acudits de vaques i pintors)

Rafel G. Bianchi

Tenia set anys quan Rafaelito, com li deien les seves cosines de Gran Canària, s’embarcava en un vaixell de passatgers, que des de les illes, creuava l’Estret i pujava per la costa mediterrània fins a Barcelona. Era l’any 42 i el món -o gran part- estava en guerra. Aquells avions que havien col·laborat en la destrucció de la república, ara estaven bombardejant el Penyó. Un altre conflicte, les mateixes estratègies, més mort i destrucció. Com si d’una llotja es tractés, els passatgers del Ciudad de Sevilla, en van ser espectadors. Durant quatre llargues hores. Una vegada finalitzat l’atac, van continuar el viatge fins a la capital catalana. On els Griera van passar una primera nit, l’endemà i una darrera nit. De matí, van agafar un tren que els va dur fins a Girona, i des d’allà, un segon, el d’Olot fins a Olot, és clar, aquell que Alexandre Cuéllar, en una petita biografia del pintor Rafael Griera, defineix com el tren que sortia quan volia i arribava quan podia. Aquell quart dia de viatge, de nit, festivitat de Sant Jaume, el barri on viurien estava engalanat i de celebració. Rafaelito mai ho oblidaria. Havien deixat el vermell insular a l’ombra del Teide per anar a l’únic emplaçament volcànic de la península.

Nascut el 28 d’octubre del 1934 a la ciutat de Las Palmas, i de mare Extremenya, la Celina, filla d’un funcionari de presons enviat pel govern de Madrid a dirigir la presó del Hierro; i fill d’un Olotí que fugint de la guerra, havia muntat una sucursal de l’empresa de transports El Rayo (El rayo soy donde me llaman voy, deia la publicitat) a les illes.

En la presó que dirigia l’avi Orencio, Rafaelito acompanyat de la seva mare Celina va viure els primers anys de la seva vida. Ells tres i un únic presoner amb qui Papa Orencio jugava als escacs, talment com si es tractés d’una no vela de García Márquez. O d’aquesta manera ho explicava el pintor quan en tenia ocasió. Fins que Joan, el seu pare, va decidir tornar, i reprendre l’activitat a la fàbrica d’imatgeria religiosa heretada, i ubicada al soterrani de casa seva, al carrer Fontanella de la ciutat d’Olot.

Rafael va ser un mal estudiant però feliç, i quan va tenir l’edat, va entrar d’aprenent a la secció de policromia del taller. Li agradava pintar i tenia mà. Els dissabtes practicava el pleinairisme amb una colla d’amics. Sovint es trobaven amb Joan de Cabirol i Sendrós. Un senyor molt més gran que ells, que havia arribat de Barcelona per exigència familiar. Sempre segons Rafael, sembla ser que les excentricitats del fill gran, havien posat en perill el bon nom d’una família prototípica de la burgesia barcelonina amb llotja al Liceu. La por a l’escàndol, va suposar l’exili a la capital de la Garrotxa.

El nou vingut, però, es va integrar ràpidament. Sense censura familiar i amb una renda generosa, va poder desenvolupar tot el seu potencial creatiu, primer com a pintor, després com a cantant i quan va caldre, productor de “music-hall” al Teatre Principal. Leche y Chocolate va suposar pels afortunats assistents una festa inoblidable. Un espectacle còmic i musical d’alt voltatge especialment durant l’actuació de Las Bombon Café, un parell d’exuberants cubanes, que vestides per a l’ocasió, exaltaven al personal amb el seu repertori picant.

Paradoxalment, de Joan de cabirol i Sendrós no es troba massa documentació escrita. La referència més extensa és la recollida per Josep Maria Canals en el seu Diccionari Biogràfic, amb una fitxa encapçalada per l’etiqueta Artista: dibuixant i pintor, Cantant i Filantrop. Si preguntem a l’Arxiu Comarcal, l’única informació rebuda fa referència a l’Institut Montsacopa i a l’avinguda batejada amb el seu nom. L’any 1967, un any abans de morir en un accident de trànsit, va donar a la ciutat que l’havia acollit, uns terrenys que van servir per construir el nou institut de la ciutat a la faldilla de la muntanya en forma de copa, el volcà més jove de la ciutat. Com homenatge al benefactor, l’ajuntament va posar el seu nom al carrer que t’hi porta.

Rafael Griera, va compartir amb Cabirol jornades de pleinairisme, tertúlia intel·lectual en les reunions del col·lectiu “Crater d’art” autoanomenat “Cercle d’artistes en eterna discussió”, i diversió nocturna, molta diversió nocturna. Anys més tard, ja mort Cabirol, era rara l’ocasió que amb motiu d’una xerrada relaxada Rafael Griera no recordés a l’excèntric pintor amateur i la seva obsessiva necessitat per reproduir amb matemàtica fidelitat els aiguamolls de la Moixina; lloc emblemàtic per als pintors de la denominada Escola de Paisatgisme d’Olot, immortalitzada alhora que idealitzada en el quadre L’estiu de Joaquim Vayreda. El que tenia fascinat a Griera no era tant la seva lentitud com la perseverança per reproduir cada detall d’una naturalesa en constant canvi. Una combinació que li impossibilitava donar per acabats aquells quadres que començava.

En Rafael va construir un personatge meravellós que em vaig voler apropiar. En certa manera, aquesta apropiació, es convertia en un homenatge múltiple, al personatge i al seu creador, però també al territori, a la pintura i al paisatge -com diria la meva mare “No és bord qui retira als seus”-, des d’una perspectiva irònica, però, evitant tota deriva nostàlgica.

A principis d’abril del 2013 vaig plantar l’atrotinat cavallet portàtil de Rafael en una petita elevació que serveix de grada, just sobre la corba final de la pista d’atletisme que el despatx d’arquitectura RCR van dissenyar i construir en un petit clar d’una roureda, entre el riu Fluvià i l’antiga via del Carrilet, aquell que sortia quan volia i arribava quan podia. L’Estadi d’Atletisme Tossols-Basil va ser el lloc escollit per activar una pràctica performativa que consistiria a pintar de manera reiterada, el mateix paisatge sobre el mateix suport. Una acció absurda des d’una perspectiva tant productiva com funcional, no tant per les eines utilitzades: pintura a l’oli sobre tela de cotó, com per l’objectiu: reproduir la natura canviant d’un indret que a parer meu representa el paradigma del paisatge del segle XXI.

Quan em vaig plantejar el projecte, el calendari estava molt clar, seguint una pauta “vivaldiana”, establiria una sessió pleinairista per estació. No només em seduïa la imatge d’estar pintant a la pista mentre nevava, aquesta fotografia romàntica, de pessebre vivent, perillosament cursi, accentuaria el caràcter absurd de l’acció. L’aversió pel fred i la mandra a deixar la manta, però, van constatar una realitat inapel·lable, sóc un pleinairista estival, de màniga curta. Amb un pinzell a la mà i un refresc en l’altra. Al cap i a la fi, res diferent del que faria Joan de Cabirol, o la versió que Rafael Griera li agradava explicar.

 

 

 

Rafel G. Bianchi és el nom artístic de Rafel Griera, nascut a Olot el 29 de maig del 1967. M'agrada la llibertat que se li permet a l'artista multidisciplinari, però com diu un amic, en el meu cas, tot plegat és una excusa per a pintar.

Publicacions

08 juny 2020

Un conte garrotxí (Pròleg a Acudits de vaques i pintors)

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)