Unes varetes, un pèndol i una ballesta

Alguna nit de l’inici del confinament vaig somniar que em visitava la superwoman i em deia que els superpoders li venen donats per les energies de la terra. En llevar-me, vaig pensar amb en Pep Padrós, arquitecte i professor a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic (EASD), que va deixar aquesta vida a finals de 2019. En Pep va ser una persona molt estimada per tots i totes les que vam tenir la sort de creuar-nos-hi en algun moment. Jo el vaig conèixer en una de les estades a la natura que l’equip docent de l’EASD organitza cada any per l’alumant dels batxillerats Artístic i Escènic.

En aquella estada, en Pep ens va portar pels voltants de la casa de l’Armentera, al municipi de Cantonigros. Abans de sortir a caminar, i seguint les seves instruccions, ens vam preparar dues varetes amb dos trossos de filferro que vam doblar en forma de L. En portàvem una a cada mà, com si fos una pistola que havíem de sostenir de forma lleugera, sense tensió. Caminàvem reposadament. En alguns llocs, les puntes de les dues varetes s’acostaven. En d’altres, es separaven. Era màgic. Ens endinsàvem en els arbres i en Pep dirigia la nostra atenció. Quan vam entrar en una zona ombrívola ens va fer fixar en l’heura i altres plantes enfiladisses. La vegetació era fosca, el terra era humit. Era la mena de lloc on podríem trobar gats i serps. Va dir-nos que les corrents que passen per allà sota són les que els humans hem identificat com a negatives i que, en la cultura popular corresponen a tot l’imaginari relacionat amb el mal: les bruixes, la foscor, el perill. Per contra, en zones més lluminoses és on trobaríem gossos i altres animals considerats poc perillosos per als humans. Per allà hi passen les energies que etiquetem com a positives: tot allò que ens fa bé. De fet, sempre s’ha dit, oi, que en cas d’acampar al bosc, el lloc més segur és allà on es posi un gos?

En Pep també ens va fer notar coses menys evidents, com ara les formes en què la vegetació emergeix de la terra. Ens vam aturar davant d’una petita esplanada i vam fixar-nos que hi havia una mena d’herbes que havien crescut dibuixant un cercle. Ens va dir que això es devia a les corrents energètiques que passaven per sota. En caminar-hi, les varetes a les mans es movien en sincronia amb la forma circular de la vegetació. Algú va preguntar-li pels fluxes energètics que passen per sota dels nostres pobles i ciutats. En Pep va dir que, amb les nostres accions, podem modificar la circulació d’aquestes corrents subterrànies i que, si bé en altres moments de la història la humanitat era més sensible a aquests fluxes i edificaven en els llocs de les energies positives, la majoria de societats occidentals hem oblidat tot això i hem construit sense tenir en compte aquest factor. Em vaig imaginar el subsol dels nostres pobles i ciutats com grans nusos de fil, d’aquells que amb mala traça estirem per totes bandes i cada vegada apretem més fort.

El cas és que deu fer cosa d’un any, l’artista Marc Badia va trobar a davant d’una botiga de material de muntanya de Barcelona una capsa plena de mapes i objectes antics d’escalada i muntanyisme. Entre tot allò hi havia el llibre Recull d’itineraris excursionistes, d’Octavi Artis. És la segona edició d’un quadernet petit, que conté 25 descripcions esqüetes de rutes per fer en un dia per diferents llocs de Catalunya. En Marc me’l va regalar i junts se’ns va ocórrer que havíem de caminar totes aquestes narracions. Vam compartir la proposta amb en Jordi Lafon i l’Eva Marichalar, aliats artistes i també caminaires, i vam descobrir que aquella obra d’Artis s’havia publicat fa cosa de cent anys i que l’autor havia mort el 1965.

El 3 d’agost de 2019, vuit persones intentàvem resseguir una d’aquelles rutes, que anomenaríem “octavianes”, no pas perquè en aquella primera caminada vam ser vuit, sinó en reconeixement del guia. Vam escollir la que ens queda més a prop de casa i que va, com indica l’autor, “De Balenyà a Taradell, Santuari de Puiglagulla, Vilalleons, Castell de Saladeures i Vic”. Seguíem les 400 paraules aliniades que, entre la pàgina 57 i la 59, descriuen els gairebé 25 km que ocupa aquest camí sobre el territori -fixeu-vos que 400 paraules són aproximadament el què ocupen els dos primers paràgrafs d’aquest text. En aquella primera octaviana ja es va fer palès que, amb les seves poques paraules, l’Octavi ens guiava i, a estones, més aviat ens malguiava, cosa que ens ha portat a no fiar-nos només d’ell en les rutes que hem fet posteriorment. Les tècniques d’orientació que hem desenvolupat no només passen per portar un GPS amb un track aproximat de la ruta que devia haver seguit, sinó que en ocasions també confiem en el pèndol de’n Sebastià Masramon i, en altres moments, en una intuició estranya que s’expressa a través de la imaginació. Per on devia haver passat l’Octavi? Mirem el paisatge i alguna cosa ens diu per on tirar. No puc assegurar que sempre ens surti bé -en cada octaviana hem hagut de recular moltes vegades i ja és una característica de les nostres excursions- però em recomforta una cosa: la sensació que, aquesta intuició estranya no està lluny de la sensibilitat primitiva per notar els fluxes subterranis que ens va fer conèixer en Pep. Segur que un jove de fa cent anys com l’Octavi estava encara més a prop d’aquest sentit que nosaltres, no?

A mi em sembla prou lògic, doncs, pensar que els camins que els humans hem obert passen majoritàriament per  zones d’energies positives; per allà on toca el sol, lluny de serps, i de cap vegetació massa frondosa que es menjaria els traçats constantment. Lluny, també, d’una humitat excessiva que faria que els camins estiguessin sempre enfangats. Va ser en una de les rutes de l’Octavi que vaig aprendre que un saurí o una saurina és la persona que sap llegir aquestes corrents subterrànies. Les nota i les sap identificar. I ha estat fa poc que n’he conegut un, de Torelló: en Joan Burgaya. Acompanyat a vegades d’un pèndol, i d’altres, d’una ballesta de llautó, pot detectar els fluxes de les aigües subterrànies, però també d’altres materials, com minerals. En veure’l en acció, llegint un terreny tot passejant-hi i deixant giravoltar a tota velocitat el pèndol o rebent els cops intensos de la ballesta, que s’alça cap al seu pit, es fa evident la relació entre el seu cos i allò que corre per sota els seus peus i els nostres. La diferència entre ell i la gran majoria de nosaltres és la capacitat de percebre-ho. On l’hem deixada? En quin moment vam considerar que no ens seria necessària?

Escric aquest text des del confinament i la ressignació davant del fet que l’octaviana que havíem programat per aquests mesos de març i abril, no podran fer-se. Penso en totes aquestes coses i penso en els camins que fins ara recorríem amb més o menys freqüència. Passaran unes quantes setmanes en què possiblement cap ésser humà hi caminarà i m’imagino la vegetació, en tota la seva explosió primaveral, expandint-se alegre pels corriols que, tot trepitjant-los, havíem anat gravant. Els nostres passos van ser premses, el nostre caminar era el tòrcol. Com seran els camins després de tot això? Potser, tot plegat serà una bona excusa per tornar a endinsar-nos en ells amb una nova mirada, practicant el record d’aquella sensibilitat primitiva.