Un futur sense nostàlgia: The present in Drag, Biennal de Berlín 2016

Després de tres mesos de biennal, parlem amb Marco Roso, membre del col·lectiu DIS, responsables curatorials de la novena edició de la Biennal de Berlín 2016, #BB9. El vam conèixer a la facultat de belles arts de Barcelona quan estudiava per a ser artista, li vam seguir la seva pista virtual quan es va instal·lar a Nova York a través de les activitats i continguts que DISmagazine genera al món digital, i ara compartim aquesta entrevista reflexionant sobre l’art com a energia política per gestionar futurs. Al costat de Lauren Boyle, Salomon Chase i David Toro, el particular esperit crític de DIS es desmarca de l’especulació del mercat reivindicant altres formes i experiències del concepte i l’objecte art que es fa palès en el conjunt de projectes i noves produccions que presenta aquest esdeveniment internacional.

Per començar, una pregunta més pròpia de les conclusions i que espera espontaneïtat: Una biennal d’art és un esdeveniment que tendeix a repetir esquemes i recursos, en el vostre cas, què era important evitar en aquesta novena edició?

La veritat és que no teníem cap intenció d’evitar res en particular, simplement hem treballat a la biennal de la mateixa manera que treballem a la nostra revista online dismagazine.com. Som editors i generadors de contingut més que comissaris. Tenim formació com a artista, pel que ens interessa explorar nous formats en lloc d’utilitzar esquemes del passat.

D’altra banda, la biennal de Berlín té un ADN molt específic i a Berlín particularment, part de la tasca del “comissari” és connectar el contingut o concepte de la biennal amb la ciutat. En aquest cas, des del primer dia sabíem que no estàvem interessats en una visió nostàlgica romàntica de Berlín sinó tot el contrari. Ens agradi o no, ens interessava més mostrar un Berlín neoliberal, contemporani, que forma part del món globalitzat i neo-capitalista, per aquest motiu ens vam ubicar al centre de la ciutat, on és visible el continu flux de capital, turisme i poders fàctics.

Es detecta que la idea subjacent a la biennal és que el present és irreconeixible a causa de la constant predicció del futur per mitjà de dades quantificables que afecten directament l’anomenat present. Aquesta és una idea àmpliament tractada pels filòsofs Armin Avanessian o Suhail Malik. Ha subcontractat DIS la part teòrico-filosòfica de la biennal a aquests pensadors i la seva rumiada condició de post-contemporani i post-capitalisme?

No, no hem subcontractat ningú, simplement és una qüestió d’afinitats electives i d’amplificar la seva veu a través de la plataforma de la biennal i de dismagazine.com. Fa ja anys que tenim relació amb Suhail i Armin, i sense haver de combregar plenament amb les seves tesis, sí que hem tingut un interès a conèixer més sobre l’acceleracionisme i temes que se’n deriven. Són teòrics que s’allunyen de certa malenconia de l’esquerra tradicional i que intenten buscar noves reformulacions ideològiques. De fet, des de fa ja tres anys, organitzem a Nova York una taula rodona amb diversos d’aquests pensadors i des de llavors hem mantingut una relació d’atracció, curiositat i influència recíproca.

Algunes crítiques qüestionen la biennal per falta d’empatia amb la ciutat i la seva densa memòria històrica. No obstant això, hi ha una elecció compromesa amb les seus de les exposicions i una clara lectura sobre la seva conversió en parc temàtic que sens dubte ha d’entendre’s com una crítica d’ampli espectre. Quina és la vostra lectura sobre la ciutat i l’elecció de les seus?

Berlín òbviament ja no és el Berlín dels noranta. A Mitte –centre de la ciutat– com a resultat de la gentrificació, molts dels espais que van quedar buits i que eren de potencial ús com a seus en passades biennals ara són hotels, spas, o apartaments de luxe. Per trobar aquests espais alternatius, a l’actualitat cal desplaçar-se a barris més perifèrics i participar en aquest cicle de gentrificación de la ciutat. Nosaltres mai hem tingut interès en què la biennal funcioni com una entitat gentrificadora, sinó més aviat al contrari, hem preferit subratllar els canvis presents i molt destacats a la ciutat i el seu espectre polític, per aquest motiu vam decidir buscar seus a Mitte.

Dues seus claus són l’Akademie der Kunste (AdK) i ESMT (European School of Management and Technology). La primera és un edifici d’arquitectura corporativa que allotja l’acadèmia de les arts a la Pariser Platz. El que ens va atreure d’aquest lloc és la seva ubicació, a l’epicentre simbòlic de tot el que està succeint a Alemanya i globalment. Des de l’edifici pots veure les habituals protestes, unes vegades de grups sirians i unes altres de manifestants turcs barrejats amb la gentada de turistes fent-se un selfie davant de la porta de Branderburg. Tot això dins el que representa ser l’escenografia aparentment innòcua de Pariser Platz. La teatralitat a la qual em refereixo són els edificis que envolten l’AdK, tota una xarxa de corporacions i poders nacionals. Alguns d’aquests edificis són: l’Ambaixada Americana, el Comerz Bank, l’edifici d’assegurances Allianz, el DZ Bank, on estan, entre d’altres corporacions, les oficines de Lockheed Martin (que és el més gran fabricant d’armes del món), a més de tots els lobbies que puguem imaginar i l’hotel de luxe on Michael Jackson va mostrar al seu fill penjant des de la balconada.

ESMT (European School of Management and Technology) era on s’allotjava el consell d’estat de l’antiga República Democràtica Alemanya. Aquest edifici encara conserva tota la seva iconografia comunista però actualment és una escola privada de negocis patrocinada per grans corporacions. Resulta com a mínim xocant veure les vidrieres amb estètica de realisme socialista al costat de les pantalles que mostren les fluctuacions de mercat de la borsa de Frankfurt. És un dels edificis amb una densa i pesada memòria històrica i política recent. En aquest edifici cal destacar la contribució site specific de Katia Noviskova, GCC i Simon Deny. La instal·lació també realitzada especialment per ESMT de Simon Deny, disposa d’una manera brillant relacions entre el passat i el present històric d’aquest edifici i els possibles estats futurs que poden resultar de l’ús de les noves tecnologies com blockchain (protocol que fa servir la moneda Bitcoin).

A la mostra hi ha un treball que tracta específicament la crisi dels refugiats a Europa, Homeland, de Halil Altindere. A més, la guerra, el terror i la vigilància es troben també en peces de Hito Steyerl o Josh Kline, entre d’altres. Per què creieu que s’ha qüestionat l’empatia de la biennal amb els problemes polítics reals?

No estic segur de si s’ha qüestionat o no l’empatia de la biennal amb problemes polítics, però el que sí que puc afirmar és que la majoria de projectes parlen dels problemes polítics reals encara que no ho facin d’una manera militant o literal. En el meu parer, tots els projectes tenen un contingut polític molt fort, la única diferència és que molts treballs no són òbviament militants a primera vista o no tenen l’aparença de l“art polític” al què estem acostumats; en canvi, per la seva intrínseca complexitat participen d’una ambigüitat positiva que amplia la lectura de les obres.

Per gaudir d’aquesta biennal es necessita temps, almenys dos dies, i si solament es veu durant la inauguració o en un parell d’hores, és possible que la impressió que s’emporti el visitant sigui equivocada. No obstant això, aquesta primera impressió errada també és interessant perquè permet observar com cert “públic” s’ha sentit molt incòmode i ha projectat les seves ansietats.

La biennal és un projecte d’envergadura. Quant temps heu passat a Berlín els quatre?

El primer any estàvem a cavall entre Berlín i Nova York, el segon any ja ens vam traslladar permanentment a Berlín, així que crec que hem passat, més o menys, un any i tres mesos.

En termes monetaris i de satisfacció intel·lectual, quin ha estat el nombre de visitants i participants?, hi ha hagut molts beneficis, o per contra només retorn de la inversió?

Els directors de la biennal em van dir que cap al final de la biennal esperaven tenir més de cent mil visitants i la pàgina web, que també és una altra plataforma de la biennal, té 160.000 visites al mes.

Nosaltres no vam assumir aquest encàrrec com una perspectiva professional, més aviat d’una manera vocacional, de la mateixa manera que ens ho prenem amb la revista. No puc parlar en termes monetaris o de beneficis, més aviat només en termes experiencials. Per a nosaltres, la millor part de la concepció d’aquesta biennal ha estat l’estímul intel·lectual, l’amistat i els vincles creats en treballar amb els artistes i amb l’equip de la biennal. L’assumir el risc d’encarregar cinquanta produccions noves, veure la seva materialització i com el conjunt de projectes donava una veu coherent a la biennal ha estat una experiència molt gratificant que no hagués estat possible sense l’entusiasme de tots els participants. Probablement sigui la primera i última biennal que comissariem, però ha estat una experiència inoblidable que sempre romandrà amb nosaltres.

Com a colofó, The Present in Drag, figura hiperbòlica d’un present accelerat fins a l’extrem, ha permès a DIS un debut en matèria tant política com estètica, manifestant amb fermesa els problemes i les contradiccions de l’art contemporani del present i generant a través d’aquesta biennal una plataforma de llançament i de foment d’infraestructures estratègicament obertes.