‘Un millón de amigos’: make me tender

Els recorreguts per galeries són una pràctica habitual. Especialment quan es visiten ciutats on un no assaja la permanència geogràfica. Tenint en compte el que és usual en la costum, potser un grau de novetat es trobi en intercanviar allò facultatiu del recorregut desconegut per allò planificat d’una ruta coneguda; la part solitària del flaneurisme artístic per allò col·lectiu de l’excursió compartida, i la solemnitat de la recepció per la festa del moviment circumscrit. Alguna cosa així va ser el que va passar el passat 12 d’abril amb la presentació de ‘Jugada a 3 bandas’ a Barcelona, una iniciativa d’ “Hablar en Arte” promoguda per tal de connectar galeries, artistes i comissaris. I públic, encara que aquest acabi pertanyent a alguna de les categories anteriors en la seva major part.

L’itinerari impulsat per Ja3b va més enllà del seu dia de presentació – que va suposar un continuum d’inauguracions al llarg d’una tarda no apte per a flegmàtics- i construeix durant mes i mig un mapa conegut, en el que caben, en la seva versió barcelonina, Galeria Alegria, ADN Galeria, Projecte SD, Balaguer, etHALL, Àngels Barcelona i Nogueras Blanchard. Vist que la totalitat només és assumible en la teoria i que, a la pràctica, l’atenció s’encarrega d’una demarcació subjectiva basada en les preferències personals, de totes les exposicions de Ja3b destaca, admetent la parcialitat del gust, Un millón de amigos de l’artista colombià Iván Argote a ADN Galeria.

Si hi ha un sentiment que recorre gran part d’aquesta exposició (seria més correcte dir a l’espectador), aquest és la tendresa. Això sí, permetent-nos parlar de l’art en relació a la subjectivitat emocional del receptor, cosa que no és molt habitual, i que a més, gaudeix de mala reputació dins d’una intel·lectualitat basada en l’objectivació del subjectiu. I és que gran part del treball d’Iván Argote promou un sentiment tan íntim, individual i bidireccional com és la tendresa, però sense l’ensopegada de caure en el pla cursi o afectat. Podrien utilitzar altres termes per referir-se a la producció artística d’Argote. Per exemple, l’acció política de baixa freqüència; l’anàlisi mitjançant accions aparentment espontànies per a una trobada amb “l’altre”; l’humor com a estratègia a l’hora d’enfrontar-se a la reglamentària serietat de les coses serioses; l’efectivitat d’allò senzill; la transcendència de l’efímer; la quotidianitat com a multivers per explorar i temptejar. Aproximacions que, si bé més concretes en la seva generalització, no arriben a desentendre’s d’aquest pathos dominant (la tendresa) que converteix el treball d’Argote en la resolució i posada en marxa d’aquelles ocurrències que rebutgem per manca de determinació i per excés de codificació en la nostra relació amb els altres, especialment si són desconeguts o -més difícil encara- coneguts a mitges.

Un millón de amigos comença com una festa popular i amb una frase de Borges a manera de manifest lacònic. Qui no va jutjar alguna vegada als seus ancestres, a la prehistòria de la seva carn i sang? És una instal·lació on el text es tradueix en diverses fileres de bombetes al sostre disposades en codi Morse. Donant-li pes als petons arrela la presència d’un dels esdeveniments més fugaços que hi ha, un petó, gràcies a una roca recoberta per les petjades d’un esdeveniment repetitiu. Extractes transporta a l’espai de la galeria un fragment reconstruït d’un mur urbà que, més enllà de la seva reivindicació textual, transporta inevitablement el contrasentit de la desubicació artística. Amb Caricia l’artista assaja una ingerència en acariciar amb la seva ombra una parella d’enamorats en un parc parisenc. Un año al día és una sèrie de polaroids fruit d’un projecte en què Iván Argote assumia el paper d’artífex d’aniversaris aliens, reivindicat des de la celebració aquest memento mori ingènit a la temporalitat biogràfica de l’ésser humà. Make happy, make me sad intervé un antic bitllet de 5000 pessetes provocant una ambiguació emocional a la cara del rei d’Espanya. La maniobra poètico-política es repeteix a Turistas en vestir amb una ruana les escultures d’Isabel la Catòlica i Cristòfol Colom que es troben en una plaça de la capital colombiana. Activísimo! pren el carrer de nou, aquest cop reconstruint en diapositives subtitulades una experiència del seu passat familiar en reactivar la idea de taller de protesta que el seu pare havia coordinat dècades enrere. La fusió entre història i biografia personal apareix de nou a Historia de la Humanidad, una pel·lícula en 8 mm que, al mateix temps que reviu el format dels vídeos familiars, ressuscita al·legòricament els grans moments de la humanitat. Amb Geometria la pertinença es combina amb la procedència quan dues noies a la selva fan servir com a brúixola els trets d’una arma per a indicar amb respostes indeterminades el seu lloc d’origen. L’exposició, a la qual aquesta sinopsi no fa justícia, acaba amb La estrategia, una revivificació del passat a través de la recopilació d’anècdotes d’alguns militants de Bogotà dels anys 70 que diverses persones van posar conjuntament en pràctica, per tal de practicar una quimera: tornar a viure un pretèrit aliè -però també propi- des del present.

Més enllà de totes les diferències entre les obres, Un millón de amigos -i per extensió el treball d’Iván Argote- ens recorda que potser l’art funciona -sobretot per als que el produeixen o participen activament en ell- com aquesta excusa legítima per relacionar-nos en un món on l’excepció és patrimoni d’uns pocs.