Universitat: hi ha possibilitats, sobretot de fuga

Educació estàndard. El professor funció. Un producte anomenat competències. Procés tècnic. Homogeneïtzació, docents intercanviables i substituïbles. Activitat hiperregulada. Tràfic de crèdits o coneixement propietari, coneixement en dosis.

Indigestió a més a més del que t’agafa quan intentes dinar tot mirant les notícies a la televisió, o el que et passa quan engoleix totes seguides les paraules d’aquí dalt, són unes jornades que van tenir lloc a Barcelona el mes d’abril ‘aquest any en la seva 12 edició. El que les fa particulars, d’una banda és el fet que parteixen d’una vocació per la música que s’extén i es tradueix cap a una preocupació i anàlisis de lo social, d’altra banda les condicions que imposen per a aquestes jornades on els ponents fan intervencions molt curtes, només 5 minuts per exposar una idea, i en arribar el minut últim són interrompudes per un músic, a més, les dissertacions no poden ser contestades pel públic. Potser és precisament sota el condicionant d’haver de dir alguna cosa amb precisió i poc temps que va decantar una sentència del calibre de la que cito a continuació:

El millor favor que li podem fer a la universitat, el millor i més gran gest d’afecte, és marxar.

Sí, parlem d’educació i la responsable d’aquesta frase Aida Sánchez de Serdio és professora d’Universitat a la facultat de Belles Arts, i una de les millors docents. Això va ser abans de que s’aprovés la que anomenen la “llei Wert”, que entre altres disbarats promou el retorn de la religió com a matèria computable, relega les llengües cooficials a segon terme obligant a un ensenyament en castellà, descalifica totes aquelles àrees de coneixement que no es poden valorar segons les lleis de mercat; i tot plegat en el marc d’unes retallades criminals en educació que deixen la situació de l’ensenyament, de la recerca i dels propis docents i alumnes en un estat relativament lamentable . El professorat, mobilitzat des de fa mesos en defensa de no només els seus llocs de treball, sinó d’un treball de qualitat, ja sabien que la llei s’aprovaria, premonició que genera més deseperança que no esperança.

No es pot dir que els que hem crescut sota l’ombra de la LOGSE i el Pla Bolonya tinguem gaire fe en el sistema educatiu, la insistència dels diferents governs a llimar-ne qualsevol espurna de qualitat a base de canvis i més canvis, ens va tornar uns descreguts, a més de marejar-nos força. Precisament fa uns dies parlàvem durant un workshop sobre art i educació que es deia “Turn it again, Sam”, de la quantitat de girs que s’han enunciat, des d’un pla teòric i en diferents àmbits acadèmics com els estudis culturals i visuals o les ciències socials (Rogoff, Bishop, O’Neil…); doncs sembla que els nostres governants es van voler apuntar al carro i s’hi van abonar a base de bé. S’hi han abonat a base de bé.

Aida Sánchez de Serdio enunciava a l’inici de la seva xerrada de cinc minuts que treballar a la universitat representa una contradicció constant, i concloïa que marxar també és un gest d’autorrespecte cap a una mateixa. Deixar que les coses deixin de funcionar. De vegades no hem de fer que les coses surtin bé, ens les hem de carregar i hem de marxar.

Com a alumna i eterna estudiant, tot i que ja sé que no m’he de prendre les paraules al peu de la lletra, si les persones de les que sí que he après, són expulsades de la universitat, i posen de manifest que Sóm un ornament que dissimula l’embrutiment, reivindicant que ells no volen participar d’aquest engranatge, no puc deixar d’indigestar-me, o com ja han fet molts,
marxar.