Utopies pràctiques i altres contradiccions epistemològiques. Del Workshop amb Tania Bruguera sobre l’Art Útil

Apostes per un canvi social? Creus que l’art s’hauria d’ocupar d’aquest canvi? Creus en el poder transformador de l’Art? Creus que l’art hauria de servir per carregar contra allò real: esclafar fronteres, desmuntar lleis, ajudar els més necessitats? Si a més de creure-ho, ho practiques, llavors ets un artista d’Art Útil!

Útil, quan és adjectiu designa allò que serveix per alguna cosa, que produeix profit, i quan és un substantiu es refereix a una eina -a tool in english-. Art Útil, segons Tania Bruguera, creadora del neologisme, és en conseqüència, un art-eina, un art que serveix per fer alguna cosa; més exactament -i encara que soni potser una mica grandiloqüent- una eina que serveix al canvi social. Art Útil es defineix també per contraposició a la resta de l’art, una resta que -per sort- al workshop d’A*DESK que va tenir lloc a la Fundació Miró a principis de gener, no vam poder arribar a anomenar, tant per falta d’acord com per un cert rebuig a donar suport a aquesta dicotomia. Art Útil seria, a grans trets, agafar la fontaine de Duchamp i retornar-li la seva funció original d’urinari al bany dels senyors.

L’Art Útil comença amb un diccionari bilingüe anglès-art útil, on es detalla un nou llenguatge en què, per exemple, l’artista esdevé iniciador i l’espectador en activador. Potser el terme més curiós és el que converteix l’estètica en est-ètica, que vindria a ser com l’estètica d’allò ‘real’. El terme que va generar més desconfiança i també tot tipus de suspicàcies i acudits dolents va ser el mateix enunciat, el problemàtic binomi “Art-Útil”. Genera controvèrsia en dos sentits: d’una banda, la inclusió dins d’aquesta amalgama informe però exigent que és l’”Art”, i de l’altre, el conflicte de les utopies pràctiques, sobretot perquè segons Bruguera en aquest tipus d’art no hi cap el fracàs, “si fracassa no és Art Útil”. Discutir sobre què és i què no és art en relació a projectes d’Art Útil és inútil, és en el segon tram del binomi en el qual es donen les discussions interessants.

Qui podria negar d’entrada que és bona la proposta d’un art que no només denunciï i assenyali un conflicte, sinó que es pugui ficar a resoldre una problemàtica social o política? Al principi, o almenys entre els assistents al taller, sembla que ningú. Però com de costum, la qüestió està en el què i el com. A continuació del diccionari, i per enfocar aquesta segona discussió, s’estableix una llista de “musts”, que determinen els criteris de selecció.

Tania Bruguera és una dona d’acció, ella sap fer coses, és dinàmica i energètica. El seu projecte actualment és el Museo de Arte útil, i ha trobat recer al VanAbbe Museum d’Eindhoven. Per als que us sorprengui la idea d’un museu per a aquest tipus d’art, cal aclarir que Bruguera vol que el museu sigui una “Social Power Plant” des de la qual es generi energia transformadora. L’exposició mostra l’arxiu sempre en procés en el qual es cataloguen tot tipus de projectes sota l’etiqueta d’art útil. La majoria vénen d’altres etiquetes com art social, art col·laboratiu, site-specific, o bé projectes que mai havien estat catalogats com a “art”. A l’arxiu es redistribueixen entre noves etiquetes, com per exemple ‘Do It Yourself’ o ‘A-legal’.

Mitja hora abans de tancar les 15 maratonianes hores de taller, algú va dir que “ara entenc menys que quan vaig entrar per la porta del primer dia, el que és l’art útil”. Crec que la cotilla de l’etiqueta, el manifest, el museu, i tota la pesca, entorpeixen els propòsits originals de Tania Bruguera. Però com deia, Tania és una dona d’acció, i no sembla espantar-se davant les contradiccions que ella mateixa genera, tampoc se li pot dir que hauria estat millor que fes un partit polític si el que volia és ficar-se en política, perquè ja ho va fer . I ho va muntar dins d’un museu.