VAD: relacions, contrastos i fragments d’un sistema

Amb peces i estratègies molt il·lustratives que anaven des d’allò documental a allò subjectiu, de vegades amb matisos lúdics, la 10a. Edició del Festival Internacional de Vídeo i Arts Digitals VAD garantia el tractament de diferents tessitures o connexions entre el “high” i el “low”, allò connotat i allò banal, allò públic i allò privat. Seguint un emblema que des de l’any 2008 proposa “afinar la selecció”, aquesta última edició de VAD ha estat un homenatge als 10 anys de l’esdeveniment, i més enllà de les inconformitats de l’ésser humà que puguin aparèixer sota molts noms, la mostra que rebia al visitant a la Casa de Cultura de Girona complia la seva promesa.

Si la seva directora, Núria Font, havia manifestat deixar-se emportar pel “coup de foudre”, un cop entrevistada vam saber que no havia estat una selecció tan emocional com motivada per la investigació, l’experiència i l’examen rigorós. Primerament, no es va tractar d’una convocatòria oberta com a l’any 2008, on una gran quantitat d’obres arribaven a aclaparar l’espectador, sinó una proposta curatorial feta en base a allò après en tots aquestes anys, una edició “especial”, com ho manifestà la pròpia Núria: “un programa que es nodreix del que hem viscut” (…); “davant la impossibilitat de considerar la totalitat del que hem presentat fina ara, de seleccionar entre les més de 1.200 obres vistes al llarg dels anys, de valorar correctament als més de 800 artistes que han donat nom a les obres exposades i als espectacles presentat (…), hem decidit convidar a deu artistes que han estat presents en diverses edicions, que segueixen treballant amb una forta marca d’autor i de qui podem presentar obra nova”. Els criteris de selecció asseguraven que aquests deu artistes havien tingut una participació notable en edicions anteriors, però també, que mantenien en actiu una experimentació tècnica i conceptual i eren capaços d’aconseguir una presentació de peces innovadores en les que se sentís palpitar “l’aquí i ara”.

A les obres s’hi advertia un ventall de tensions i sentiments continguts, des d’un vídeo-joc de l’artista Manel Bayo on a l’espectador se li presenta la possibilitat d’eliminar les obres d’art contemporani de Girona; l’habitació Giftmatón de Beatriz Sánchez, que sembla escenari d’una fantasia recurrent (amb màscara de mico peluda de inclosa); el joc i animació de Juan Domingo Ferris, que a través d’una gràfica informal i suggestiva proposa alimentar l’odi ciutadà i fer-lo explotar en l’àmbit públic; la por vista per Dionís Escorsa, que es transforma en una experiència transcendental, amb narrativa i estil cinematogràfics, que ens fa moure’ns en tres realitat simultànies; l’expansió urbana de Jacobo Sucari (la meva predilecta per la seva connotació històrica), on s’explota justament allò documental per unir-hi les trames de l’espai amb les dels temps passat, present i futur; i per últim, i en un registre diferent, la formosa peça titulada Swing, de Bettina Hoffman, d’una intensitat que destaca el fragment, les tensions i el silenci.

Espais ben delimitats convertien cada peça en un món autosuficient capaç d’atrapar a l’espectador en experiències molt diverses. En alguns casos, s’imposava la connexió de l’obra a una localitat física o a idees que marquen una determinada comunitat, de manera que el gest de complicitat vers a successos o esdeveniments locals van arribar a manifestar un enllaç que no distanciava, emperò, a l’espectador. Entre els actes que van acompanyar el Festival, cal destacar un cicle de projeccions dedicades a la realitzadora Magali Charrier, els vídeos de la qual apareixen com una relació d’esdeveniments domèstics i subjectius que busquen noves relacions amb els nostres referents més quotidians i familiars.

El meu final (que havia de ser el principi, per ordre del programa) va ser la peça BLAUS, d’Eloi Maduell, Álex Posada i Santi Vilanova, on la tècnica anava encaminada a crear efectes immersius, com ho descriuen els seus autors. A partir de la cura per tots els detalls, des del modelatge de l’espai, els seus volums i formes geomètriques fins a nivell acústic, les freqüències i ressonàncies existents, el resultat era una peça d’un contrast audiovisual grandiloqüent. Amb BLAUS es posava de manifest els anys d’experimentació amb instruments audiovisuals originals, que parteixen de dissenys de hardware i software creats especialment per a espectacles puntuals i que en aquesta ocasió se servien de la combinació de llum i so electrònic per a explorar tota una atmosfera de relacions i contraposicions entre la instal·lació làser i els murs humits de l’antiga cisterna gegant del Museu d’Història de Girona.

En els moments actuals, on cada notícia descoratjadora sobre la crisis i les retallades sembla que van minant la voluntat investigadora i la capacitat d’experimentació, va valdre la pena desplaçar-se fins a Girona per veure el Festival. Llàstima que la concentració i grandiloqüència d’esdeveniments a Barcelona moltes vegades li disminueixi la visibilitat i importància a allò que ocorre fora, i se’ns obliden les possibilitats d’escapar, encara que sigui temporalment.