Valor i IKT

Comissariar valor semblava ser la qüestió fonamental. Era la columna vertebral de la discussió que segons sembla es va mantenir des del dijous 19 fins al dilluns 22 d’abril: els dies que va durar la trobada anual de la IKT (Associació Internacional de Curadors d’Art Contemporani) celebrada enguany a Madrid. El cert és que sobre aquelles parts de la trobada a les que vaig tenir accés voleiaven dues eternes preguntes: què era comissariar i què era valor. Més una última: com fer-les confluir en un mateix fil discursiu.

L’administració del valor era el nucli del debat. Es va parlar de Simmel, de les semblances entre el valor de canvi de la moneda i l’abstracció dels llenguatges. De com n’era d’evident que la dinàmica hegemònica en el context art, avui, és la transferència del valor des de l’objecte al nom de qui sigui. Es va parlar del parresiastés i de Foucault. De dir la veritat o, millor, de ser l’encarregat de dir-la. Però davant de la que se’ns tira a sobre, d’altres van parlar del cinisme clàssic. De no poder acceptar el valor de canvi, de no voler acceptar la pregunta que se’ns llança; bé perquè no podem jugar cap carta en aquest mercat, bé perquè triem no parlar aquest llenguatge. Hi va haver també qui no es va pronunciar i va parlar de llocs comuns.

Però un cop les ponències públiques van acabar, en el tête à tête, on la veritat es cola entre les paraules, els gestos del cínic i del transparent van parlar de precarietat. De la situació de risc en què es troba una professió necessària. De les maniobres professionals a les que cal recórrer per arribar a final de mes. De tots aquests mesos que passen entre treballs.

Quan és clar que la professió d’un és la de ser intermediari en una cadena de transferència de valors, és normal que calgui parlar de l’ansietat que genera. Perquè estem veient explotar moltes bombolles, i ningú vol habitar la següent. Als assistents a la última reunió del IKT els preocupa el mateix que a tots els altres. I sembla clar que, encara que no ens agradi l’economia de la qual participem, és complicat posar-ne un peu fora.