Vers una semiologia de las tetes

Femen és una organització d’activistes feministes que es dedica, bàsicament, a mostrar els pits allà on ho creuen necessari; com a l’exterior del conclau de l’elecció del Papa, quan Berlusconi es dirigia a votar en les últimes eleccions (amb pits a Berlusconi!), o en la més recent “Jihad Topless” convocada per defensar Amina, tunisiana que va mostrar el seu tors nu a internet per “protestar contra la situació de la dona al món àrab”. Molts no van entendre la seva protesta, fins i tot un sector de dones de Tunísia, va afirmar que “podem defensar els nostres drets amb la roba posada”. Potser les Femen s’hagin inspirat en les Memòries de Cèsar, on es descriu a les dones gales de Avaricum, que imploraven pietat als soldats romans descobrint els seus pits en un gest suplicant (un ‘passis manibus’ amb els pits). El tema que m’interessa no és si les Femen són llegides, sinó per què els pits segueixen sent tan provocadors al 2013, l’era dels “Ups de la Cuore“i del RedTube.

A “L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica”, Walter Benjamin ens alliçona sobre la pèrdua d’aura de l’obra d’art, conseqüència dels nous mètodes d’exhibició: el cinema i la fotografia. Substituïm aura per aurèola. Així és, la teta ha perdut la seva aurèola a l’època de la seva reproductibilitat tècnica: internet i la televisió per cable. No importa seu “valor cultural”, sinó el seu “valor d’exhibició”. No obstant això, la re-actualització de les teories de Walter explota com els pits de l’Obregón quan constatem la desaparició de l’aurèola de manera literal, la censura en l’imperi. El valor exhibitivo va de la mà del valor de la inhibició.

Als EUA, la censura, prèvia o post, arriba als Oscar, als Grammy i fins i tot al primer llibre d’On és en Wally? . En diversos estats del país nord-americà mostrar els pits en públic és considerat delicte. El “Pezongate” de Janet Jackson va suposar un cisma. A l’imperi, els pits són una amenaça. El ‘censurator’ ianqui es va posar esmerçar per eliminar l’aurèola de tota teta mainstream. És igual que un pit sense aurèola s’esdevingui en una cara sense nas, una calba de rector, en pastilla de bromur.

Als pits se’ls ha anat implantant una silicona de significants polítics, des de la imatge republicana de la Revolució Francesa, fins a l’emblema desafiant (també francès) de la Primera Guerra Mundial. A Espanya, per posar un exemple identificable, tenim l’acte de lliurament de premis del Diari Pueblo amb Tierno Galván, Susana Estrada i la seva special guest, mugró “roig” instrumentalitzat políticament per a gaudi del feliç alcalde. L’art és més creatiu, des del primer feminisme, fins a accions artístiques les de J.J. Lebel a la seva obra La France, (en la qual una dona nua ironitza sobre el messiànic paper de De Gaulle), o artistes que han volgut deconstruir el pit, com Frederic Amat, Emily Dutchman o Antonio de la Rosa.

La teta pateix mil re-significacions, però el perill continua latent i lactant, el de la hiperteta fellinesca, que Woody Allen va parodiar a “Tot allò que volia saber sobre el sexe”. Però aquí ja entrem en el terreny del freudià, un camp minat en què cal endinsar-se amb un desactivador d’explosius.