close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 gener 2014
IMG_3581.jpg
Whitney va smb Houston: una apologia de la substància pop

Sonia Fernández Pan


En aquests interrogatoris informals que ens fem els uns als altres quan no ens coneixem tant, una indagació personal predilecta i generalment en relació a la música consisteix a preguntar a l’altre “en què grinyola”.

Grinyolar, en un desviament popular del seu significat, sap mantenir-se en l’esfera d’allò sonor i accionar un flirteig de baixa freqüència amb el “meta”. Si tenim en compte que la major part de gent a la que pregunto no es defineix per la seva adscripció a allò que culturalment s’entén com “pop”, aquesta pregunta és una mecanisme amb trampa, perquè pronostica ja la resposta. I és que, malgrat les aparences, ni tan sols és una pregunta: és un test de verificació i comprovació del nostre grau de “substància pop”. I és així com es “grinyola”, enunciant algun dels noms més cèlebres del repertori en procés de la música pop. Des de Rihanna a Shakira, passant per l’omnipresent Lady Gaga, la invulnerable Madonna, la imitada Beyoncé o aquestes velles glòries amb què injectem una dosi d’elit al mainstream.

Pensar les diferències i matisos entre l’alta cultura, la cultura popular i la cultura pop és una cosa de la que ja es va encarregar Hal Foster fa anys en un text per al catàleg de l’exposició “Micropolítiques: art i quotidianitat (2001-1968. Aleshores Foster comentava la incapacitat d’escapatòria de qualsevol de nosaltres -capdavanters de l’alta cultura inclosos- davant les estructures d’una producció pop que és capaç de fer-nos plorar -almenys estovar-nos involuntàriament- amb Titanic. O que s’apodera de nosaltres quan, en sortir del supermercat, ens quedem amb la tornada d’una cançó al cap durant algunes hores, fins i tot dies.

Davant d’una cultura pop (un element que no s’entén aquí a la manera de Hal Foster) que s’apodera de nosaltres maquinalment, Els micròfons de Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol funciona per apropiació conscient d’algunes de les fites -i per extensió, del tot- d’una cultura pop primordialment musical. En successius exercicis de repetició onomàstica Els micròfons posa en pràctica la concentració simbòlica que habita aquells noms i cognoms que funcionen com un pack indivisible. Whitney va amb Houston i Grace va amb Jones, Indiana permetent. Per a això s’acciona un mecanisme en el qual la veu, si bé protagonista, no s’entén sense la semiòtica adjunta d’una expressió corporal que també és relat. El relat d’una cultura pop que se sosté des de l’escenari d’una altra cultura que, si la inclou, sol fer-ho des del comentari desqualificador o des de les derives dels estudis culturals. També des del rubor, a causa de la greu infracció que comet el gust quan abandona la sala de conferències de la raó.

Si bé Els micròfons vol emfatitzar el poder de significació d’un significant (la veu), gran part del seu atractiu resideix en la nostra impossibilitat per obviar el relat cultural compartit que amb prou feines necessita de dues paraules per fer-nos aterrar en un escenari comú. Qui no hagi gaudit escoltant a Youtube un hit pop, que llanci la primera pedra.

En un context com el nostre, en què els acudits i les bromes continuen subjectes a certa pedanteria i en el qual demostren tangencialment la nostra erudició preceptiva, seria terapèutic seguir celebrant la nostra “substància pop”, però sense la necessitat d’un aval per part del pervers context de l’art.

Encara que ens entestem a negar-ho, l’alta cultura existeix, no ja com essència o en l’ordre dels seus continguts i personatges, sinó pel poder d’autoritat que es dóna en certs llocs i subjectes d’enunciació. No és el mateix parlar de Rihanna en un bar que a través d’una performance. Com tampoc és el mateix escoltar parlar de Rihanna a la choni de torn que en boca d’un musicòleg. Conscients dels intercanvis entre posicions culturals -de l’absorció voluntària del mainstream per l’elit i de la reticent transformació de l’elit en mainstream– caldria animar la nostra ontologia pop amb la transcendentalitat d’allò banal. Contradictòriament, sense anàlisi com el d’aquest text.

artwriter_curator_esnorquelmaker_chocolateresearcher_technodancer__bikeenthusiast_coffeeaddicted_

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)