Enfront de dues finestres, la que obre al carrer i la que ens endinsa en l’abisme virtual, assegudes des de fa més d’un mes en la mateixa cadira d’escriptori i com a treballadores en el sector cultural, sentim la necessitat de compartir en aquest espai algunes reflexions que ens han anat acompanyant aquests dies i que hem anat generant en xarxa a través de videotrucades periòdiques i documents compartits. Són consideracions inacabades, obertes i oscil·lants que es van gestant des de l’aïllament físic i s’expressen des de la possibilitat de poder fer-les, des de la consciència que la quarantena és un privilegi de classe i que són moltes les que aquests dies estan, en condicions inadmissibles, exposant-se al virus [1].

Des d’aquest lloc concret ens sembla necessari proposar un primer acostament, una anàlisi crítica i autocrítica d’algunes reaccions que s’estan donant en el sector cultural davant l’agudització de la crisi del sistema sanitari i de les cures.

Al llarg d’aquestes setmanes ens hem vist immerses en riuades de publicacions, conferències, visites virtuals, concerts,… Espirals infinites de contingut que institucions, agents culturals i artistes engrandim i compartim encoratjades per no esvair-nos, per no quedar relegades a l’oblit, resistint-nos a deixar espais buits en les nostres pràctiques[2]. En aquest afany de presència repetim models capitalistes de producció, d’activitat i de visibilitat constant. Reproduïm normes i preceptes que poc tenen a veure amb el nostre treball quan, amb por o amb il·lusió, sucumbim a «generar contingut», responent a unes lògiques de consum que poden arribar a ser abusives. Abusives perquè no cessen i abusives perquè no es remuneren.

Des de la incertesa o des de l’entusiasme ens condemnem a una situació d’hiperactivitat. Pensem a «compartir» com una forma d’acompanyament, i pot ser que en certa manera ho sigui, però no podem oblidar que la xarxa està configurada perquè romanguem en un etern present en el qual no queda espai per a l’escolta, que no permet pensar ni posar en dubte allò que es comparteix, a qui es dirigeix o per què es fa. Aquesta situació tan sols accentua la precarietat sistèmica en la qual, normalment, ja estem immerses. No obstant això, sota l’excusa d’ajudar i d’acompanyar-nos en estat de confinament «produïm» en xarxa més que mai, per a ser més visibles i tornar el nostre treball viral, perquè es «consumeixi» amb el pretext d’entretenir o a conseqüència de la por de desaparèixer.

La xarxa es presenta com un mitjà, una estratègia per a la professionalització, i nosaltres així ho percebem: pengem constantment continguts acuradament elaborats per a generar marques personals virtuals. Des de la cultura aquest procés es torna extremadament problemàtic en tant que es transforma en una qüestió quantitativa més que qualitativa. Per a Remedios Zafra «la frenètica cultura-xarxa se sosté més sobre la base de la impressió que de la concentració. Més en la captura de pantalla que en la reflexió pausada» [3].

Aquest productivisme derivat del «generar» i «consumir» cultura afecta a les institucions, tant a museus com en centres d’art, però som les artistes i treballadores culturals no vinculades a la institució les que quedem més desprotegides davant aquesta lògica de consum no remunerada. La situació ens afecta més encara les que, no vinculades a una institució, tampoc treballem de forma regularitzada com a autònomes perquè els nostres ingressos no ens permeten pagar la quota mensual i ens ofeguem en una mar d’altes i baixes en la Seguretat Social. Quedem desemparades davant un Estat que aplica unes mesures de protecció generalitzades i que no contempla l’especificitat del treball del sector cultural.

Llavors, volem continuar produint en xarxes sense cobrar per això? contribuir a la proliferació de plusvàlues simbòliques? continuar treballant quan sabem que segurament hi haurà retallades i que el nostre treball es veurà afectat?

A vegades ens desenganxem de la pantalla davant  la qual estàvem absortes i respirem. Ens atrevim a fer altres preguntes: què passa si parem, si no fem res, si ens donem el temps? què passa si ens allunyem de la pantalla per a circular els escenaris que habiten els marges del que és visible en línia?

Ara, i més que mai, creiem que l’art i la cultura han de ser una forma d’acompanyament però també una manera de posar-nos en dubte, de repensar el món, de manera dinàmica i en constant qüestionament. Més enllà d’un empatx de continguts en línia creiem que és el moment de repensar la cultura tal com l’hem posat en pràctica fins ara i, en particular, en relació amb les xarxes socials.

Davant la hiperproductividad irreflexiva proposem: habitar altres ritmes i dimensions com l’espera, l’escolta, els buits, el cansament, les inspiracions i les espiracions; desenvolupar una crítica que obri bretxes en les quals poder crear(nos) conjuntament [4]; fer-nos preguntes; desconnectar-nos de tant en tant; pensar-nos des dels nostres vincles; posar-nos a l’escolta de totes i cadascuna de les nostres vulnerabilitats; obrir forats en les situacions saturades per a poder respirar[5]; deixar espai per al pensament de l’altre i imaginar juntes altres escenaris possibles.

[1] Recomanem la lectura de: Parlamento Plurinacional y Popular de Mujeres, y Organizaciones Feministas del Ecuador (2020): «Cuidados para el pueblo en tiempos de pandemia: reflexiones colectivas para transitar la incertidumbre, ensayos para no habitar la impotencia» en La Voràgine. Disponible des de: https://lavoragine.net/cuidados-para-el-pueblo-parlamento-mujeres/

[2] Zafra, Remedios (2019): «La expectativa cruel. Ensayo sobre vidas-trabajo, precariedad y cultura» a Echaves, Marta; Gómez Villar, Antonio y Ruido, María (Eds.): Working Dead, La Virreina Centre de la Imatge: Barcelona

[3] Ibidem. 

[4] Garcés, Marina (2009): Abrir los posibles. Los desafíos de una política cultural hoy, en el blog Menoslobos.org 

[5] Fernández-Savater, Amador (2019): «Pensar, para poder respirar» en El Diario. Disponible des de: https://www.eldiario.es/interferencias/Pensar-poder-respirar_6_971212879.html

(Imatge destacada: Christina Schultz. Perder el tiempo o como levitar, 2019)