close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

04 maig 2020
Enfornar pa fins que tot passi

Estela Sanchis

Vaig sortir de casa per última vegada el 13 de març. Des de llavors m’he anat formant una idea de l’exterior a través del que em van explicant uns altres. En aquesta imatge l’espai públic ha desaparegut. Encara hi ha persones als carrers, però ara amb un document que justifica la seva presència aquí. D’altra banda són qualsevol, individus anònims sense boca ni empremtes dactilars. Tot allò que dóna sentit a la vida quotidiana – les relacions, els afectes, les activitats superiors, els buits tècnics – queda reservat a la casa. Monuments, avingudes i places estan ara desertes. No hi ha lloc per a la contemplació. Recórrer els carrers s’ha tornat un automatisme embolicat, d’altra banda, d’un halo de desconfiança.

És possible que ciutats senceres hagin transmutat en no-llocs? Ciutats com a passadissos d’aeroports, com a estacions de metro, reduïdes a l’espai entre les cases. Els elements urbans perden valor en favor dels cossos en moviment. Ens allunyem, acostem o desviem dels marges del camí per a sortejar a altres persones. La separació entre individus preval sobre semàfors i passos de zebra com a única regla de circulació. Tota comunicació o relació interpersonal queda exclosa.

La quotidianitat s’ha fracturat i de la bretxa han emergit vells fantasmes. La por a un enemic invisible o la incertesa enfront d’un futur desdibuixat ens travessa a tots en major o menor grau. La història que construïm sobre el dia a dia, que ens permet trobar la nostra posició en el context social, s’ha omplert de buits. Així, des dels primers dies de tancament s’imposa la necessitat de compondre un nova narració que ens retorni aquesta il·lusió d’estabilitat. Però no n’hi ha prou amb reordenar el nostre món. Per a poder agafar-ho ha de ser explicat sent així reconegut per l’altre. No en va les nostres xarxes socials, ara últim reducte d’intercanvi, s’han omplert de representacions domèstiques, de plannings diaris i fotografies de pans recentment enfornats.

Això em recorda a la idea de “ritornelo” de Deleuze i Guattari com a acte de procurar-se a un mateix un territori interior segur en un entorn estrany. En l’obra Mil mesetas (1980) els autors exemplifiquen aquest concepte amb la cançoneta que canta un nen quan transita per un lloc que li resulta hostil i amenaçador. D’alguna forma compartir la nostra rutina, com aquesta cançoneta, compleix la funció d’atorgar-nos una simulació familiar que ens reconforti enfront de les forces del caos. I és que estem vivint una situació de la qual no tenim referents, que forada el nostre relat i el deixa incomplet. Només ens queda travessar aquest moment fosc i incert cantant, resguardats després de les fotografies del nostre pa recentment enfornat.

(Imatge destacada: Foto Estela Sanchis) 

Estela Sanchis es mou entre la curiositat i el sentit comú, entre prendre les regnes o cedir el control, rendir-se al risc o tornar a casa per sopar. És artista, gestora cultural i llibrera.

Publicacions

04 maig 2020

Enfornar pa fins que tot passi

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)