Permeteu-me la ironia si dic que amb aquesta hospitalària consigna ens rebia el manifest de Sandra Ceballos, artista i fundadora del Laboratorio Aglutinador de l’Havana, primer espai independent d’aquesta ciutat i refugi per a les veus més desafiadores amb les institucions del país. Sandra Ceballos participa en documenta fifteen juntament amb Ezequiel Suárez, convidats per  INSTAR (Institut d’Artivisme de Hannah Arendt fundat, entre d’altres, per l’artista Tania Bruguera), un dels 14 col·lectius de base –els lumbung members– els quals han convidat a a la resta de col·lectius participants sumant, entre els uns i els altres, els més de 1000 lumbung artists de la present edició. Si bé el manifest de Sandra Ceballos té el seu origen en una exposició del 2008 sota el mateix títol en què l’artista denunciava el paper dels agents culturals a l’aparell del govern cubà, ubicat a l’espai de Documenta Halle, el text aclareix a bona mesura molts dels nous paradigmes que han estat a l’aire en l’esfera artística dels darrers anys i que sens dubte aquesta nova Documenta ha portat fins a les darreres conseqüències. Em refereixo a la cada vegada més estesa sospita cap a la curadoria com a exercici autoritari, ple –segons l’artista– d’“erudits veredictes”. Sandra Ceballos reconeix a més “que aquesta mostra no ha estat curada per cap especialista, crític o curador, ha estat únicament resolta sota voluntat impúdica i sense lligams patològics pels mateixos artistes participants. El límit d’expositors ho va imposar el mateix espai físic”.

documenta fifiteen: Instituto de Artivismo Hannah Arendt (INSTAR), Espacio Aglutinador, 2022. Vista instal·lació, Documenta Halle, Kassel, 12. Juni 2022, Foto: Nicolas Wefers

Efectivament, el col·lectiu interdisciplinari ruangrupa, responsable de la direcció artística de la documenta fifteen,ha reconegut que “ningú no pot gestionar tota la Documenta”. Aquest esperit llibertari que desafia tota estructura curatorial sembla travessar tota la proposta, començant per l’absència d’un tema o eix conceptual que recull habitualment el statementd’un comissari. La documenta fifteenés més aviat un desplegament de maneres de fer, de metodologies d’acció i col·laboració que substitueix allò curatorial per allò comunitari. Tampoc no es pot dir que es correspongui amb aquesta exposició que podia visitar-se durant 100 dies a Kassel, sinó que és, contràriament, un organisme dinàmic que ha estat gestat col·lectivament i que s’anirà activant al llarg dels dies amb trobades, converses, performances , lectures, tallers, festes… Ja s’ha dit que la documenta fifteenno és per veure-la, sinó per viure-la. Les sales del Fridericianum i altres seus han esdevingut estudis d’artistes, espais assemblearis, living-rooms, escoles, horts, sales de videojocs. Els processos de treball de cadascun dels col·lectius –presentats sense una mediació curatorial unificada– conviuen amb un skatepark, una sauna o un rururkids que, més que displays expositius, configuren espais on es reivindica la reunió, el joc i allò que és domèstic, potseruna certa utopia de comunitat post-pandèmica, alhora situada i globalment orientada.

documenta fifteen: Asia Art Archive, 2022, The Black Archives, 2022. Vista instal·lació, Fridericianum, Kassel, 11. Juni 2022, Foto: Frank Sperling

Res no remet doncs a la lògica d’un museu, en tot cas a un “desmuseu”, com el Folk Un-Museum del col·lectiu Inland a l’Ottoneum, que reivindica els orígens simulant l’interior d’una cova on es projecta un vídeo produït en col·laboració amb Hito Steyerl, juntament amb un arxiu d’antropologia sonora i la posada en circulació d’una cheesecoin. I és que la documenta fifteenés en el fons una gran cosmologia que, a més de tenir la voluntat de dotar de serveis la comunitat més enllà de la pròpia Documenta, aspira a una nova forma de producció, distribució i, sobretot, d’organització el món. Per descomptat, tota organització del món necessita una mitologia originària de la qual parteixen tots els relats i la de la documenta fifteen és el lumbung, un sistema indonesi de recollida i emmagatzematge d’arròs que no només organitza els recursos compartits, sinó que en construeix un de nou llenguatge: lumbung members, lumbung artists, lumbung press, lumbung ràdio, lumbung kios, lumbung gallery, lumbung stories…No és casualitat, en aquest sentit, el pes que tenen en aquesta Documenta les diverses publicacions que han estat editades –amb la coordinació del col·lectiu consonni– així com el rol de la lumbung press, una impremta instal·lada en una de les sales de la Documenta Halle que representa, de manera literal, l’esperit de la documenta fifteen d’apropiar-se tant dels mitjans de producció –estenent-se a més per primera vegada el barri industrial de Bettenhausen–, com del poder de construir les maneres de dir. La capacitat de nomenar els conceptes ha estat sempre la pretensió de tot projecte que aspiri a substituir un tipus de poder per un altre, com va ser el cas de la Revolució Francesa, que va renomenar els mesos i els dies. Precisament, el projecte Manifold de l’artista Erick Beltrán al Museum für Sepulkralkultur, desenvolupat juntament amb estudiants de l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Kassel, es pregunta, a través d’una complexa instal·lació d’escultures, dibuixos i infografies, quines imatges (no sempre evidents) sorgeixen en preguntar-nos per les diverses manifestacions del poder.

documenta fifteen: Fridskul Common Library, Fridericianum, Kassel, 17. Juni 2022, Foto: Victoria Tomaschko

Amb tot això, la documenta fifteens ens convida a obrir definitivament el debat sobre el comissariat –o la curadoria– en tant que apologia del statement, aquesta en què qualsevol metàfora pot ser estirada i encaixada gratuïtament, quan no a posar en dubte el poder d’aquest curator que actua gairebé com un broker de les finances especulant amb els contactes. Potser això justifiqui que cada cop siguin més els artistes que reivindiquin no sotmetre’s a la lògica comissarial entesa com a vehicle de selecció i es deixin seduir pel do it yourself. Fins i tot pot ser que expliqui la proliferació de workshops en què s’apel·la a una “curadoria de l’escolta”. Tot i que caldria preguntar-se si potser tota curadoria ben entesa no consisteix precisament en aquesta escolta, en aquest complex procés de mediació on a més d’una atenció als artistes, s’ha de dialogar també amb els diferents treballadors culturals implicats i, per descomptat, amb els diversos públics . O potser es podria negar que tota curadoria és per definició col·lectiva? ruangrupa ha manifestat a més que el seu projecte per a la Documenta està basat en la friendship. Aristòtil sabia que per amor als amics mateixos no és possible ser-ho de molts, que una mena de selecció afectiva és en el fons una forma de cura. Potser la selecció curatorial podria ser entesa, de fet, com una manera de responsabilitat i compromís. Una responsabilitat i un compromís crucial a l’hora de defensar, no sols la interpretació discursiva d’un projecte, sinó sobretot la presència dels artistes i equips seleccionats.

Abans que el president alemany Frank-Walter Steinmeier arribés a afirmar en plena inauguració de documenta fifteenque hi ha límits en la llibertat dels artistes, abans que l’obra del col·lectiu indonesi Taring Padi acabés sent censurada, abans que se suspenguessin activitats i festejos, ens va donar temps almenys de celebrar qui sap si l’inici o el final d’un cicle a la festa queer BDSM organitzada Party Office b2b Fadescha a WH22, el karaoke de Gudskul i Rururadio, en la rave convocada pel col·lectiu japonès Cinema Caravan i fins i tot donar-nos un bany al Fulda després de visitar les instal·lacions de MAMA al Karlsaue i el pont Jumping in Hanoi de Receptes Urbanes. I després, això sí, amb ressaca i amb tot això rondant-me al cap, me’n vaig anar per casa meva.

[Foto de portada: documenta fifiteen: Baan Noorg, The Rituals of Things, 2022. Vista instal·lació, Fridericianum, Kassel, 13. Juni 2022, Foto: Nicolas Wefers]