Que vivim en un món interconnectat ho hem vist més clar que mai durant aquests mesos de 2020, que encara no ha acabat. Una interconnexió que implica més mobilitat, més projecció i més intercanvis, i també una major interdependència i fragilitat. En aquestes circumstàncies extraordinàries, aquesta fragilitat es revela augmentada en l’ecosistema artístic.

“Es busquen homes per a viatge arriscat, poc sou, fred extrem, llargs mesos de foscor total, perill constant, retorn fora de perill dubtós, honor i reconeixement en cas d’èxit”. És l’anunci publicat en 1914 en un diari per la Imperial Trans-Antartic Expedition per a reclutar participants. Un anunci que Fernando Prats va recuperar amb neons i que sembla un bon leitmotiv d’aquesta expedició cap a terrenys desconeguts que suposa desenvolupar projectes culturals ara mateix.

En aquestes estranyes i extremes circumstàncies, es fa evident la necessitat de pensar en la cultura com alguna cosa que s’assembla més al singular, el personal, que a l’industrial, massiu i estàndard, en l’art com aquest espai en el qual hem de parlar de curadoria en el sentit de “cuidar”/ “tenir cura” /”take care” més que de comissariar, aquest espai en el qual pensar en termes de col·lectivitats, en el detall, en la distància curta (conceptual, de moment, no física), en l’aforament limitat però de qualitat, a oblidar-se dels nombres d’assistents com a sinònim d’èxit i qualitat.

Ja no estic segura de si parlar de resiliència és positiu o un parany més d’aquest sistema que mor matant, però en qualsevol cas, el percentatge de resilients en el món de la cultura és elevat. I és així com s’entén l’esforç extra (a nivell econòmic, d’energies i logístic per a complir amb totes les normes que garanteixin la seguretat sanitària) que assumim per a seguir endavant.

El Barcelona Gallery Weekend és un bon exemple d’això, prevalen les visites amb un reduïdíssim nombre de visitants, que al marge dels inconvenients per tots coneguts de preveure i confirmar assistència amb antelació, permet visites i converses de qualitat, performances intimistes, viure experiències, l’aquí i ara, formar part d’una comunitat, d’un ecosistema en el qual cada grup desenvolupa una labor que complementa i fa possible que el conjunt funcioni. Per això, en l’edició d’aquest estrany 2020 de Barcelona Gallery Weekend es fa més evident que mai la necessitat de posar en valor la tasca de les galeries, dels/les professionals de l’art i els/es treballadors/es de la cultura.

Una manera de posar en valor és ser més accessibles i comunicar molt bé. I, en aquest sentit, és molt pertinent i efectiva la publicació d’una sèrie de vídeos en el canal de vimeo de Barcelona Gallery Weekend en el qual artistes i galeristes, a manera de teaser o d’invitació a explorar més, ens acosten a les seves propostes, abans que anem a visitar-les. Val la pena destacar-ne algunes.

A Bombon Projects, Anna Dot proposa una pausa a la mirada, partint d’una obra de Brueghel,  per a centrar-se en el moviment, en el ball, en la pell.

Bombon Projects | Anna Dot: Escrits per a la pell vident (VOSEN) from Barcelona Gallery Weekend on Vimeo.

A EtHall, Eulàlia Rovira treballa a partir del contrast entre les mirades zenitals i els subsòls, la verticalitat i les jerarquies i el que hi ha sota, explorant les tensions i qüestionant les idees preconcebudes.

Galeria etHALL | Eulàlia Rovira: Esmorteir l’esmorteït (Deaden the deadened) (VOSEN) from Barcelona Gallery Weekend on Vimeo.

A Chiquita Room, Pedro Torres explora la curvatura espai-temps, això és, la gravetat i la nostra relació amb ella.

Chiquita Room | Pedro Torres: Time Bends as We Come Closer (VOSEN) from Barcelona Gallery Weekend on Vimeo.

A ADN Galeria, Ella, l’ull, el dit, la mà, l’exposició comissariada per Alexandra Laudo, reuneix treballs de tres artistes de diferents generacions, Margaret Harrison, Maria Acha-Kutscher i Núria Güell que comparteixen un punt de partida feminista apuntant a les formes de violència i opressió de gènere i de classe que detecten en la realitat per a optar per diferents opcions pròximes a l’activisme.

En Le Hasard Jamais, Mar Arza presenta en Rocío Santa Cruz una exposició que parteix del poema de Mallarmé Un coup de dés jamais n’abolira le hasard (1897) per a jugar amb les paraules del poema, qüestionant l’atzar i en el qual aquestes s’acaben convertint en marques d’aigua.

L’exposició Primera Línea de Fernando Prats en la Galeria Joan Prats se centra en el paisatge social xilè, en els cossos en resistència per a defensar unes societat més justes i solidàries. Com diu una de les pintades recollida en una de les seves peces, “Nos quitaron tanto que también nos quitaron el miedo”.

Galeria Joan Prats | Fernando Prats: Primera línea (Front Line) (VOSEN) from Barcelona Gallery Weekend on Vimeo.

(Imatge destacada: Maria Acha Kutscher. Herstorymuseum. Permission de Travestment, 2020 presentada a ADN Galeria)