close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

08 setembre 2020
Les coses tenen potes: crònica d’una exposició que no hi era

Gabriel Ventura

1

Dilluns, 11 de maig de 2020

8:15

Fa tres dies que plou sense parar. Aquest matí, quan m’he llevat, he mirat per la finestra, encara des del llit, i m’ha semblat que el temporal havia amainat, cosa que m’ha alegrat una mica. Però quan he anat a la cuina a fer el cafè he vist que en realitat no havia deixat de ploure: senzillament, la pluja torrencial dels últims dies s’havia convertit en un plugim espès i silenciós. Una cortina densa i grisa de vapor envernissa la muntanya del Pení. En teoria en Xavi m’ha de passar a recollir a les vuit i mitja. La setmana passada encara hi havia controls a l’entrada de Cadaqués. Com s’ho farà, si el paren? Quina excusa els donarà? En Xavi em va dir que no em preocupés, que tenia una coartada perfecta, però no va acabar de precisar quina. «Demà et vinc a buscar a Cadaqués i anem a veure l’exposició», em va dir per telèfon, conveçut. Em va trucar des d’una cabina, «per si de cas». «Una de les quatre o cinc que queden a Sabadell. He hagut de caminar gairebé una hora». També em va comentar que l’exposició era sobre postals. «Però no només sobre postals», va matisar sense donar més detalls. En el fons, vaig pensar, té tot el sentit del món. Enviar postals és tan anacrònic com trucar des d’una cabina telefònica. Potser l’única manera d’escapar de l’estupidesa del nostre temps és l’anacronisme, em vaig dir a mi mateix, abans d’anar a dormir. Potser ser anacrònic és la manera més eficaç de rebel·lar-se. Una forma de rebel·lió tan silenciosa i compacta com la pluja que avui embolcalla el Pení. Obstinada, fèrtil, dissident, gairebé invisible.

2

Un anacronisme és una espècie de bogeria transitoria, una esquerda, una interrupció del relat temporal dominant. L’anacrònic habita un temps fora del seu temps, cosa que sol ser motiu d’escarni o de paròdia. Agafar l’autopista, per exemple. Ara mateix és un anacronisme en tota regla, il·legal, perillosíssim. Crec que hauríem d’anar per carreteres secundàries i evitar els peatges.

3

Hem arribat a les corbes sense problema. Ni controls ni policia. Sensació molt estranya mentre creuàvem Cadaqués. Ni una ànima, tot tancat. Els supermercats encara no havien obert. Carrers desèrtics. Ara feia una setmana que no baixava al poble. En Xavi s’ha presentat de bon matí amb el seu Touran gris perla. No ha volgut sortir del cotxe. M’ha costat reconèixer-lo, amb la mascareta. Li he dit si volia pujar a prendre un cafè, però res. «Només tenim una hora per visitar l’exposició, entre les dotze i la una del migdia. Anem amb el temps just». I tenia raó, perquè eren gairebé les nou. M’he assegut al seient del darrere, al costat d’una carpeta groga plena de papers. «Què és?», li he preguntat. «L’exposició. Fes-li una ullada, si vols», ha respost sense treure’s la mascareta. La carpeta duia un adhesiu: «SIN NOVEDAD (títol provisional)». Quan estàvem a punt de passar la primera tongada de corbes, abans d’arribar a la Perafita, li he demanat si podia parar un moment. Un núvol negre planava sobre l’horitzó. M’ha semblat que era una imatge irrepetible i he volgut fer una foto del poble. Una postal de la desolació. Per als turistes del futur.

4

Es veu que en Manel, el propietari de la galeria Sis de Sabadell, treu a passejar el gos cada dia entre les dotze i la una. «Religiosament», ha remarcat en Xavi. És la millor hora per visitar la galeria. És més: és l’única hora possible. «Fora d’aquesta franja horària seria massa sospitós», ha aclarit mentre deixàvem enrere una de les tenebroses rotondes d’Empuriabrava.

5

De sobte ha girat en direcció a Castelló d’Empúries. «Crec que t’estàs equivocant de camí», he dit una mica preocupat. No acostumo a ser un copilot gaire insistent. El fet de no tenir carnet de cotxe em converteix en un neòfit en qüestions viàries. Quan viatjo en cotxe la meva màxima és passar desapercebut, intentar donar el mínim d’indicacions i, si és possible, desempallegar-me de qualsevol responsabilitat. En resum: desaparèixer. Com a copilot sóc un zero a l’esquerra. Això sí, com a zero sóc molt eficient. Un zero que sempre s’esforça a ser alguna cosa menys, a ser menys que zero. No és una virtut que es pugui atribuir a tots els zeros. Sempre n’hi ha que volen destacar. Ser més zero que els altres, vull dir. Una idea ben absurda i, sobretot, contraproduent, perquè com més zero es vol ser, més intrínsecament a prop del zero s’acaba estant, més essencialment zero s’és, sigui quina sigui l’essència del zero. Ser un zero, en realitat, significa contenir-ho tot en potència, de la qual cosa en podem deduir l’afirmació següent: no hi ha conductor més afortunat que el que és acompanyat per un copilot que es considera un zero a l’esquerra. Ho enteneu? Un copilot-zero-a-l’esquerra es pot transformar en qualsevol moment en un copilot-esplèndid, i fins i tot en un copilot-quasi-genial o, si m’apures, en el millor-copilot-de-la-història. Per altra banda, ja he començat a remenar la carpeta groga d’en Xavi, i cada vegada tinc menys ganes d’arribar a Sabadell. Vull dir que cada vegada m’interessa més el contingut de la carpeta i menys el de l’exposició que anem a veure. Segurament es tracta d’un sentiment fruit dels gairebé dos mesos de confinament que portem. M’he acostumat a preferir la còpia a l’original, l’ombra a la llum, la distància al contacte. En resum: l’esbós a l’obra.

«Disculpa, però m’agradaria fer una volta per Castelló d’Empúries. És el poble de la meva família». Semblava nostàlgic. Un tarannà que no li havia detectat mai.

«Per mi, perfecte. No tinc cap pressa. Jo ho deia, més que res, perquè abans has dit que només podem veure l’exposició entre les dotze i la una, i ja són gairebé les deu… Però, vaja, com vulguis. Els carrerons de Castelló m’encanten, sobretot en plena canícula. Tan deserts, són l’escenari idíl·lic per a una novel·la de misteri. Com ara. Segur que a Patricia Highsmith li haurien encantat. És el típic lloc on viuria Tom Ripley, no trobes?»

«Ostres, tens raó!», ha cridat de sobte, i quan ja estàvem entrant al poble ha fet un cop de volant, ha agafat el carril contrari i ha tornat a la carretera d’on veníem. En principi, sobre el paper, està molt bé això de ser imprevisible, però quan t’hi trobes de cara no és el mateix. A la vida no hi ha res més molest i desagradable que un canvi imprevisible, que un gir narratiu inesperat. El COVID-19 n’és un exemple tràgicament actual. Si a principis de 2020 m’haguessin dit «d’aquí a unes quantes setmanes conduir per l’autopista serà anacrònic», no només no m’ho hauria cregut sinó que m’hauria posat a riure i hauria acusat de beneit cap amunt al creador de la frase. «Apocalíptic, sonat!», li hauria etzibat. Així és la vida, amics: imprevisibe. En Xavi, en el fons, és un artista realista. Molt més realista que els realistes. Un grafòman de la realitat. Un artista addicte a copiar els girs narratius de la realitat. A vegades tinc la impressió que persegueix la realitat d’una manera tan insistent que la fa aparèixer sense voler, que se l’acaba trobant de morros. Fixeu-vos que no he utilitzat el verb «inventar» sinó «trobar», com els poetes, com els trobadors provençals, que es dedicaven a trobar la realitat tot trenant versos i cançons.

6

Un amic comú té la teoria que en Xavi és un d’aquells artistes que no sap produir coses noves, que només sap ocupar-se de les coses que ja existeixen. Un d’aquells artistes, diu, als quals els interessa l’art. Això m’ha fet pensar en una observació de Timothy Morton: «l’art és pensament procedent del futur». És curiós, perquè tant si ve del passat com si ve del futur, l’art sembla sempre una categoria preexistent, un objecte distribuït entre ordres temporals.

7

He convençut en Xavi perquè condueixi per carreteres secundàries, així evitem els peatges i els controls policials. Quina cara li està quedant a l’art contemporani. Cada vegada és una cosa més secreta, més prohibida. Esquivar la policia per veure una exposició! No és cap ficció: és la trista realitat. Tan real com aquestes vaques que pasturen pels voltants d’Ultramort.

8

A les novel·les de misteri i als somnis les coses sempre passen així: de sobte. Però això no és cap novel·la ni cap somni. Això és una crònica i està passant de veritat. Esperem que no hi hagi més imprevistos. Sona Bob Dylan a la ràdio. Mai havia vist el Montseny tan verd, tan ple de flors i d’ocells. Fins i tot s’atreveixen a volar a prop de la carretera. Hem adelantat un parell de camions i de furgonetes, però poca cosa més. Ni rastre de la policia. Lay lady lay, lay across my big brass bed… Són les 10:49. Si tot va bé, serem a Sabadell en una horeta.

9

10:55

La realitat sempre supera la ficció.

10

Mentre remenava la carpeta groga se m’ha acudit una frase: «de gir narratiu en gir narratiu fins al desastre final».

11

«A mi, el que realment m’interessa són els girs ontològics», ha afirmat en Xavi, de sobte, com si m’hagués llegit el pensament. I ha afegit, elusiu i fantasmal: «les coses tenen potes».

12

Bàsicament, la carpeta groga conté dos tipus de documents: postals i  papers. Uns paperets fins i delicats de tons ocres, grisos i lilosos. Els he anat passant amb molt de compte, per por que no es trenquessin. La majoria estaven plens d’uns dibuixos molt rudimentaris de floretes, fulles i cossos humans. O, més concretament, de fragments del cos humà: un cap, un coll, un genoll. Tot i ser uns dibuixos simples, o precisament degut a la seva simplicitat, m’han semblat d’una gran bellesa. Aquella forma de la bellesa que no vol ser destorbada, que se sent més còmode al fons d’un calaix que en una vitrina, que no té cap pretensió de ser exposada. Una bellesa que preferiria passar desapercebuda. Llavors he recordat una frase de Witold Gombrowicz que diu alguna cosa així com (cito de memòria): «la bellesa sempre és el resultat accidental d’una altra intenció». És a dir, que la bellesa, en el fons, és un malentès, un entrebanc que l’artista, o qui sigui, es troba pel camí. El camí cap a on, però? Llavors m’he imaginat un artista que només es movia pel plaer de moure’s, pel pur plaer del moviment. Potser, el fet mateix de voler trobar la bellesa anul·la tota possibilitat de trobar-la. És una idea una mica supersticiosa, sí. A vegades hi ha coses que no es poden explicar. La veritat és que el millor és mirar de no pensar mai en la bellesa. No buscar-la, ni tan sols desitjar-la. Així, el dia que apareix, si apareix (i sembla que avui ha volgut aparèixer) esdevé una cosa lluminosa i realment necessària. Pensava en tot això i m’han vingut moltes ganes de compartir aquestes reflexions amb en Xavi. «Són molt bonics, aquests dibuixos», li he dit, per encetar la conversa. «No els he fet jo», he rebut per tota resposta.

13

He decidit centrar-me en els documents de la carpeta. A partir d’ara callaré. Em convertiré en un zero exemplar, un zero arquetípic, un zero digne d’estudi. Davant les evasives constants del meu acompanyant el millor és esquivar-lo, fer veure que no hi és, com si fos un taxista. Això mateix: a partir d’ara en Xavi serà el meu taxista.

14

Les postals són pal d’un altre paller. Estan ordenades seguint una classificació que no acabo de comprendre, però que, sens dubte, respon a alguna mena de jerarquia. De fet, és per culpa de les postals, que la carpeta sembla tan grossa. En realitat no hi ha tant material, o no tant com em pensava. Les postals estan divides en petits feixos i lligades amb gomes de pollastre. Mentre deslligava un d’aquests feixos he estat a punt de llançar la goma al clatell d’en Xavi, però al final m’he contingut, no fos cas que s’espantés i tinguèssim un accident. Quina concentració! Quina determinació! Sembla una escultura, tan quiet. El taxista-estàtua. M’he dedicat a examinar amb atenció aquest primer feix. Totes les postals contenen imatges de la Costa Brava, algunes en color, d’altres en blanc i negre. Fins i tot n’hi havia una que anava acompanyada d’una tira còmica —bastant barroera, tot sigui dit— a l’estil de Mortadelo y Filemón. Una cosa lletgíssima, absolutament anacrònica. Mentre les remenava han començat a envair-me un seguit d’idees i paraules que feia anys que no recordava. És més, que ni tans sols recordava que existissin. Paraules com transición, destape, Pajares y Esteso, Alfredo Landa, picnic, SEAT 600, el nodo, nuestras primeras vacaciones… La gent vivia en una dictadura però volia ser feliç. Aquestes postals transmeten una joie de vivre tan a l’espanyola, tan de calamares i paella, que gairebé m’han vingut ganes de plorar. Els inicis de la classe mitja espanyola i catalana: una gran família unida sota el sol de la Costa Brava. Una felicitat marciana. He mirat per la finestra i a fora encara plovia. Circulàvem pels carrers d’una ciutat. «Ja som a Granollers», ha dit en Ristol, sense girar-se, sense moure pràcticament el cos. Un d’aquells pocs exemplars de taxista discret que no fa preguntes pesades ni vol saber res dels altres. El taxista perfecte.

15

Són les 11:35. He trobat una nota manuscrita entre un dels feixos de postals. «Però el que perdura ho funden els poetes». Ja ningú recorda que Hölderlin va ser oblidat durant gairebé cent anys, que les seves elegies es llegien com la declaració d’amor a l’univers d’un poeta malalt. Hölderlin va travessar els Alps a peu. Va passar els últims trenta-sis anys de la seva vida tancat en una habitació, en un estat de «bogeria pacífica», després d’haver declarat la unió inseparable de l’ésser amb la Naturalesa. Per a Hölderlin totes les coses contenien el rastre de Déu. No hi ha res, en definitiva, que no impliqui en potència la possibilitat d’un miracle. Per altra banda, és més fàcil creure en miracles que no creure-hi. És un fet estadístic, diuen. Vivim rodejats de prodigis. «Les coses tenen potes».

16

Suposo que la nota és d’en Xavi. La veritat és que no li conec prou la lletra. Has d’arribar a tenir un grau de confiança molt alt amb algú com per conèixer-li la lletra. Sempre m’ha fascinat la gent que es dedica a estudiar l’escriptura dels altres. En part, els grafòlegs i els escriptors es poden considerar cosins, fins i tot cosins germans. Els dos destinen la major part del seu temps a analitzar, catalogar i remenar paraules. En ambdós casos es necessita un gran nivell de precisió. El nivell de precisió és tan alt, a vegades, que ratlla en la psicopatia. Aquesta obsessió amb les postals, de fet, em fa pensar una mica en la manera de treballar de grafòlegs, escriptors i filòlegs.

17

Un dels grapats de postals —l’únic, de fet— ve amb un post-it de color blau cel amb la paraula «errors». He necessitat una bona estona abans d’entendre quina mena d’errates contenia el feix en qüestió. No ho he descobert fins que he girat les postals i he començat a llegir els peus de foto i les llegendes. A la costa catalana hi ha dues Calelles: Calella de Mar, al Maresme, i Calella de Palafrugell, al Baix Empordà. Sembla ser que a l’època franquista Calella de Mar era més coneguda com a Calella de la Costa. Almenys, aquest és el nom amb què la van voler vendre als turistes. L’existència de dues Calelles va suposar un maldecap per als productors de postals, que molt sovint confonien les dues poblacions i barrejaven les imatges de l’una i de l’altra. A pesar de l’hora escassa que les separa, Calella de Palafrugell i Calella de Mar (o de la Costa) no poden ser més diferents. L’estampa de la primera correspon a la típica imatge d’un poblet de la Costa Brava: el campanar, les cases blanques, una platja de roques amb les barques i les boies de coloraines al fons. Calella de Mar, en canvi, s’assembla més a Benidorm, amb la platja de sorra fina i la renglera de blocs de pisos a primera línia de mar. De fet, les dues Calelles representen models oposats del turisme de costa.

Però el desgavell no opera només en aquest sentit. Les postals, a part dels rastres de Déu —almenys aquesta hauria estat l’opinió de Hölderlin— contenen altres errors filològics, diguem-ne. En alguns casos he detectat la típica confusió entre municipis i platges. Per exemple, veus una fotografia de l’Estartit i, de sobte, quan gires la postal hi diu: «Hermosa panorámica de la bahía de Calella de Palafrugell».

18

Els errors només es fan evidents a través d’un suau moviment de rotació. És curiós que un gest tan banal, el simple fet de passar de l’anvers al revers, doni lloc a tants malentesos. És com fer un cop de volant, o com un truc de màgia: una de les cares de la carta sempre desmenteix l’altra.

 

El triomf de dai vernon

 

19

També he trobat aquest paper. Suposo que és l’esborrany del full de sala de l’exposició. Sembla que hi ha hagut alguns canvis d’última hora.

Full de sala

 

20

Acabem de passar Mollet del Vallès. Ja quasi hem arribat. Ni idea, encara, de què trobarem a l’exposició. En Xavi parla poc, però cada vegada que parla afegeix més confusió a l’assumpte. Fa un moment ha dit (cito textualment): «Al final vam decidir inaugurar el 15 d’abril, en el pic del brot. Era arriscat, però no teníem més opció. Hi hem estat treballant durant molt de temps, no ens podíem tirar enrere. L’exposició tanca el 12 de juny. Per cert, no t’ho he dit, però en aquests moments també hi ha una altra exposició a la galeria, d’en Samuel Labadie, comissariada per en David Armengol. Havien d’inaugurar el 16 de març, però no van poder. L’inici de la pandèmia els va enganxar de ple». «Però no anàvem a veure la teva exposició?», he cridat, completament indignat. Aquest cop he hagut d’alçar la veu. No puc més. La situació comença a ser insostenible. Al cotxe es respira un ambient tens, almenys als seients del darrere. A la zona d’en Xavi tot sembla en ordre. Un ordre de filòleg: pulcre, estàtic, celestial. A fora cada vegada plou més. Entrelluco, a través del vidre, una massa grisa i fulgurant, indescriptible. Deu ser la cara del desastre.

21

«Crec que m’estic ofegant, Xavi». Silenci. «M’agradaria sortir a prendre una mica l’aire, de veritat». Silenci encara més llarg. «Xavi, si us plau, pots parar?», desesperat. «Sóc asmàtic». «Jo també. Porto un purificador d’aire al maleter. Si vols el podem posar».

22

Això és molt millor que el Ventolín! S’han renovat l’aire i les idees. També és cert que aquests minuts que hem passat fora del cotxe han sigut un bany de realitat. Literal: hem quedat xops. Cal anar en compte amb les paraules que invoquem. La realitat és un caçador solitari, sempre està a l’aguait, a punt per aparèixer allà on menys l’esperes i crear les associacions més boges.

23

Es podria fer un retrat de les persones a partir del contingut del seu maleter. No us ho heu plantejat mai? Sí, ja sé que això és un diari, o una crònica, o bé… una sèrie d’apunts que no tenen cap més aspiració que deixar constància d’aquest peculiar viatge amb en Xavi, però sempre va bé imaginar que hi ha algú a l’altra banda del mirall (o del paper, o del vidre, o del purificador: ja m’enteneu). Disculpeu l’ús continuat i suadíssim de la paraula «sempre». És un tic que no puc evitar. Una demostració de la meva petulància com a escriptoret, sempre amb la mirada posada més enllà del present, en l’abisme de l’eternitat. Sobre l’abisme també tinc una teoria, però no sé si ara és el moment adequat per a endinsar-s’hi. L’abisme sempre pot esperar. Deixem-lo per als amants de les profunditats. Jo prefereixo les superfícies. El maleter com a metàfora, dèiem. No és pas res nou. Ja s’ho va inventar en Tarantino, això. I abans que ell, l’Alfred Hitchcock. I fins i tot la nostra estimada Patricia Highsmith ho va entreveure a les seves novel·les. De totes maneres, el maleter d’en Xavi delata la seva passió pels objectes, ordenadíssima, per descomptat. Un altre reflex de la seva pulsió filològica, probablement. He fet una llista amb tots els objectes que hi ha al maleter.

2 cadires Odger d’IKEA (desmuntades en vuit peces)

3 capses plenes de postals

1 pack de cerveses Carlsberg

1 purificador d’aire

4 llibres: la poesia completa de Raymond Carver, editada per Anagrama. El libro de arena, de Jorge Luis Borges. Obra Completa, de Sebastià Juan Arbó. El grado zero de la escritura, de Roland Barthes.

5 packs de paper de vàter

3 ampolletes de gel antisèptic per a les mans

1 pack de guants de làtex

2 mascaretes FFP2

1 caixa de taronges ecològiques de l’Armentera

10 fulls de sala de l’exposició de Samuel Labadie a la Galeria Sis de Sabadell, amb un text de David Armengol

 

24

El maleter d’en Xavi és un gabinet de curiositats del segle XXI. Una col·lecció d’objectes que ens permetria traçar una història secreta i mínima del nostre temps.

25

El col·leccionisme revela un interès en la diversitat del món i, al mateix temps, una por a perdre l’interès en el món, una por terrible a l’avorriment.

26

Crec que ens ha tocat viure una de les èpoques més anacròniques de la història. Què vull dir amb això? No ho sé ben bé, però sé que té sentit. Un sentit paradoxal, distant, incongruent, com la col·lecció d’objectes d’en Xavi.

27

Una època circular, condemnada a començar una vegada i una altra, eternament. Una època zero, desbordant de possibilitats.

28

Els purificadors s’utilitzen en espais tancats per millorar la qualitat de l’oxigen. Als avions, per exemple, es fan servir per depurar l’aire que respiren els passatgers. L’aire es va renovant en un cicle circular. En un avió et pots passar hores respirant exactament el mateix aire, una vegada i una altra.

29

Un cicle circular: un zero.

30

És curiós que tant en Xavi com jo siguem asmàtics. És com si el zero ens perseguís, com si la realitat ho volgués convertir tot en un gran zero absurd.

31

Els experts recomanen l’ús de purificadors d’aire als asmàtics que passen moltes hores en espais tancats. Un altre dels col·lectius als quals es recomana l’ús de purificadors són els fumadors. En Xavi i jo duem gairebé dues hores tancats al cotxe, sense comptar el bany de realitat. Acabem d’entrar a Sabadell. Són les 12:07. Eureka! Just a temps.

32

El text d’en David Armengol sobre l’exposició de Samuel Labadie comença amb una cita de Marcello Mastroianni, fumador impenitent: «He fumat unes cinquanta cigarretes per dia durant cinquanta anys. Això fa un total d’un milió de cigarretes. Una quantitat de fum suficient com per enfosquir el cel de Roma». Resulta que l’exposició de Samuel Labadie, titulada Smoke the world, recull una sèrie de dibuixos abstractes fets amb cendra, petits objectes creats a partir de burilles i altres peces realitzades al taller de l’artista entre fum de tabac. Sens dubte, Marcello Mastroianni i Samuel Labadie, com en Xavi i jo, podrien ser els usuaris ideals d’un purificador d’aire. Potser tot plegat no és res més que una estratègia d’en Xavi per unir passions contràries i contraproduents: asmàtics i fumadors.

33

Diria que m’està passant com a aquells inventors de postals de la Costa Brava, que confonien les imatges d’un poble amb l’altre, però jo, en comptes de confondre pobles, confonc exposicions.

34

La cadira Odger està feta a partir d’una barreja de plàstic reciclat, concretament polipropilè, i d’encenalls, en una proporció 70-30%, respectivament. A través d’un procès d’emmotllament per injecció s’obté una cadira divida en quatre peces. A diferència de la majoria de productes d’IKEA, la cadira Odger no necessita cargols ni eines per a engalzar-se. El seient i les potes s’uneixen amb dues claus fetes del mateix material que la cadira, cosa que, en cert sentit, ofereix la possibilitat, a la llarga, de no utilitzar cap mena de cargols en la producció de mobles. La cadira Odger s’inscriu de ple en la lògica de l’economia circular.

 

 

35

Això em recorda una anècdota que em va explicar en Xavi l’últim dia que ens vam veure, en un dinar, després de la inauguració del nou Centre d’Art Contemporani a la Fabra i Coats. Va ser just un mes abans de l’esclat de la pandèmia. Es veu que una amiga seva treballa en alguna mena de centre d’investigació tecnològic. Sembla que havien aconseguit fabricar un model de cadira amb plàstics recollits al fons del mar i altres procedències. Aquests plàstics eren molt difícils de processar, a causa del seu desgast i de les múltiples vides dels materials, però tot i això ho havien aconseguit. Ràpidament es van adonar, però, que es trobaven davant d’una paradoxa científica: havien generat un cos de plàstic amb diversos graus de reciclatge que feien de l’objecte un tòtem ecològic, però que ja no podia tornar a adquirir una nova forma sense trencar el cercle de reaprofitament. Havien tocat l’últim sostre ecològic. «L’única manera de no trencar el cercle», va concloure en Xavi aquell migdia llunyà, gairebé ancestral, de febrer, «és convertir la cadira en combustible energètic».

36

La galeria Sis està tancada. En Manel no apareix i en Xavi no té la clau del local. Esperem dins el cotxe, en silenci. Plou a fora. Plou a dins. L’univers sencer és una tempesta.

37

En Xavi ha tret el Ventolín de la butxaca, ha fet un parell d’inhalacions, ha obert el maleter i s’ha posat a muntar les dues cadires sota la pluja. Després ha tret el pack de cerveses i ha picat suaument el vidre de la finestra. «En vols una?».

38

-I ara què fem?

-Tancar el cercle.

-No t’entenc.

-Hem de tornar al punt de sortida. Hem de tornar a Cadaqués.

-I la teva exposició?

Silenci. Veig en Xavi a través d’un mur vibrant de pluja.

-Sabies que Carlsberg ha llançat un nou packaging amb adhesius? Així eviten el consum de plàstics i de cartró.

És cert. Les llaunes de cervesa venen enganxades, sense anelles.

-Tinc gana.

-Al maleter hi ha taronges.

-I fred.

-Sí, comença a fer fred…

-Tornem?

39

Les exposicions no desapareixen, es transformen.

40

16:33

Hem arribat a Cadaqués, sense novetat.

 

 

 

 

 

Gabriel Ventura (1988) és poeta. En vides anteriors va ser personatge d'un conte de Kafka, un gat pèl-roig holandès i mirall en un saloon de Wyoming. La poesia el porta a traduir, a donar classes, a treballar amb artistes i cineastes, amb editorials, llibreries, galeries i museus, a investigar i actuar. En el seu últim llibre, W, la crítica hi ha vist un «laberint fascinant», un «relat indomable» i una «proposta multifórmica i explosiva». Jo creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema...

Publicacions

08 setembre 2020

Les coses tenen potes: crònica d’una exposició que no hi era

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)