Dominada per veus femenines i perspectives queer, la Biennal de Berlín 2020 dedica el seu espai a les dificultats i els triomfs de comunitats marginades. L’onzena edició de la biennal titulada The Crack Begins Within (L’esquerda comença dins), finalment va obrir les seves portes a principis de setembre i fins a l’1 de novembre es pot visitar en diverses localitzacions de la capital alemanya.

Què significa fer una biennal en un any com aquest?

Més enllà de les limitacions pràctiques i del fet que molts artistes participants no puguin viatjar, qualsevol esdeveniment artístic de grans dimensions que tingui lloc l’any 2020, suposa en ell mateix un statement sobre el moment històric en el qual vivim. En el cas de la 11a Biennal de Berlín —d’ara endavant bb11—, la visió curatorial d’aquest Epíleg final que acaba d’inaugurar, es va gestar durant els dos últims anys, abans que la Covid-19 ho canviés tot. És per això molt emocionant que els temes centrals que tracten —la lluita postcolonial, la injustícia basada en el gènere i la raça, l’homofòbia i les desigualtats causades pel canvi climàtic— hagin assolit el seu clímax en aquest 2020, col·lapsant el món a través d’una pandemia.

Ajornada de juny a setembre, la bb11 és un dels pocs grans esdeveniments artístics internacionals que tindran lloc físicament a Europa enguany. Distribuïda en quatre seus, les curadores —totes residents a Amèrica del Sud— María Berríos, Renata Cervetto, LisetteLagnado i Agustín Pérez Rubio, van convidar a més de 75 artistes queer i dones procedents en la seva majoria del Sud global —algunes consagrades o ja mortes, unes altres a l’inici de les seves carreres—, que de no ser per la biennal poc chance tindrien de ser exposades a Europa. Les artistes espanyoles presents en bb11 són el col·lectiu El Palomar, Andrés Fernández, La Rara Troupé i Azucena Vieites.

D’esquerra a dreta i de dalt a baix: Agustín Pérez Rubio, foto presa a València ca. 1973; María Berríos, foto presa a Edmonton, ca. 1987; Renata Cervetto, foto presa a Buenos Aires, 1989; Lisette Lagnado, foto presa a Kinshasa, 1963

Segons afirmen les pròpies comissàries, la biennal és un antídot contra el «rebombori patriarcal» i el «capitalisme colonial», un crit contra la mentalitat blanca i cristiana dominant durant molt de temps i el patriarcat que la consagra. Cadascuna de les seus articula el seu discurs expositiu rebel·lant-se contra institucions com l’església, el museu i el cos polític mitjançant obres d’art centrades en la col·lectivitat, la solidaritat i la compassió.

Formes de dissidència

The Crack Begins Within va estar precedida per tres exposicions preliminars, la primera de les quals va tenir lloc al setembre de l’any passat a ExRotaprint, una antiga impremta ocupada per una cooperativa d’inquilins a principis dels 2000 i que ara funciona com un centre cultural impulsat per la comunitat. Un model que encaixa molt bé amb el missatge de l’equip curatorial. Durant aquest capítol final, ExRotaprint serveix com a arxiu de tot el procés de recerca i exposició de la biennal.

“Exp. 1: The Bones of the World”, 7.9.–9.11.2019, 11th Berlin Biennale ℅ ExRotaprint. Vista instal·lació. Foto: Mathias Völzke

Mentrestant, l’Institut KW d’Art Contemporani acull el capítol Anti església amb perspectives viscerals sobre la violència del patriarcat i la subversió d’aquest: la “religió” del capitalisme colonial amb les seves variades mutacions; l’opressió a les dissidències sexuals i les cosmologies indígenes en la seva recerca d’emancipació. No és tasca fàcil transmetre formes de dissidència, resistència i activisme a través de mitjans artístics sense resultar més sermoneadores que subversives, més didàctiques que revolucionàries. A vegades s’aconsegueix i a vegades no.

La sensibilitat femenina, com s’argumenta aquí, és l’alternativa al desenfrenament masculí. I això és el que presenta el col·lectiu artístic barceloní El Palomar (Mariokissme i R. Marcos Mota) amb Schreber is a Woman/Schreber és una dona (2020). Contra el propi pare i el patriarcat, la seva video instal·lació es basa en el text Memorias de mi enfermedad nerviosa (1903) escrites per el jutge alemany Daniel Paul Schreber mentre estava confinat en el manicomi de Sonnenstein a Saxònia. En elles relata el seu desig de ser dona, entre altres experiències.

El Palomar, “Schreber is a Woman”, 2020. Vista inst·lalació. Cortesia El Palomar. Foto: Silke Briel

El Palomar descobreix i reinterpreta les memòries de Schreber des d’una perspectiva transfeminista que es resisteix als conceptes de confinament i exclusió, de domesticació i control, desconstruint el vincle freudià entre Schreber i la paranoia esquizofrènica des d’un punt de vista queer. Schreber is a Woman subverteix les circumstàncies originals del llinatge queer, recontextualizant el gènere i el plaer en el present.

En aquesta Anti església, l’atri i espai central de KW s’ha convertit en una sort de santuari queer, en ell trobem la sèrie de pintures del brasiler Pedro Moraleida Bernardes —mort per suïcidi als 22 anys— disposades en forma de políptic suspès a manera un retaule. Els sis panells representen de manera brutal i neoexpresionista el sagrat i el degradat, escenes de luxúria, violència, mortificació i humiliació.

Pedro Moraleida Bernardes, “Sentindo um cansaço mortal por representar o humano, sem fazer parte do humano”, 1997. De la sèrie “Faça Você Mesmo Sua Capela Sistina”, 1997–98. Vista instal·lació. Cortesia Instituto Pedro Moraleida Bernardes. Foto: Silke Briel

També hi ha peces que presenten la sensibilitat femenina en papers menys associats amb el victimisme catòlic, com és el cas dels monumentals dibuixos de l’argentina Florència Rodríguez Giles, generosament instal·lats en aquest mateix atri. Els detallats llenços de la sèrie Biodélica (2018) representen figures d’un altre món, cossos musculosos i gràcils, en part humans, en part animals i en part vegetals. Les seves figures desafien el binarisme en favor d’un cos polimòrfic, extravagant i gràficament luxuriós que empoderan els genitals femenins i participen en accions impulsades per la cerca del plaer.

Florencia Rodriguez Giles, Sèrie “Biodélica”, 2018. Vista instal·lació. Foto: Silke Briel

Poderosa és la peça Marxa à ré (Marxa enrere) del col·lectiu brasiler Teatro da Vertigem, on es documenta una acció dissident molt contemporània, duta a terme pel col·lectiu a penes fa dos mesos, el 4 agost de 2020. En ella una processó funerària de cotxes intenta obrir-se pas circulant marxa enrere per l’Avinguda Paulista, centre financer de São Paulo. La peça aborda la necropolítica del règim populista d’extrema dreta de Jair Bolsonaro, actualment involucrat en el genocidi de la seva pròpia població.

Teatro da Vertigem, “Marcha à ré (Enrera)”, 2020. Fotograma

Marcha à ré està inspirada en l’acció Experiência n° 2 (1931) de l’inclasificable artista brasiler Flávio de Carvalho (†1973), en la qual marxa en direcció contrària a la processó de l’corpus cristi. A més, la processó de cotxes passa per davant d’un peça de street-art que reprodueix una de les imatges de la Série Trágica – Minha Mãe Morrendo (La meva mare morint) de Carvalho —exposada aquí en la bb11 en el Gropius Bau—. En el context de la pandèmia Covid-19, l’agonia de la mare de Carvalho representa el dret a lamentar les milers de morts causades per la gestió autoritària i negligent del govern brasiler davant aquesta crisi de salut.

Flávio de Carvalho amb el seu vestit “New Look” caminant pels carrers de São Paulo, “Experiência n. 3”, 1956. Foto b/w font: Fundo Flávio de Carvalho/CEDAE-UNICAMP, Campinas © The Heirs of Flávio de Carvalho

Flávio de Carvalho, “Série Trágica – Minha Mãe Morrendo”, 1947

Per la seva banda,la daadgalerie acull L’aparador per als cossos dissidents: on la vestimenta, les aparences i la indumentària són una segona pell, escuts de protecció i elements de resistència. El filme Resiliencia Tlacuache (2019) de Naomi Rincón Gallardo és una faula de mites mesoamericans bastardizats, on quatre personatges de diferents origens i èpoques es troben. Amb la finalitat que la tlacuache comparteixi els seus trucs per a fer-se la morta i ressuscitar en zones extractives a Oaxaca (Mèxic), convoquen els poders del foc i de la festa cantant i ballant amb acolorits abillaments de glamur lo-fi que ressalten els colors de la naturalesa. Celebració, embriaguesa i inconformitat de les comunitats tradicionals oaxaquenyes que alberguen concepcions mítiques del territori com un espai d’harmonia comunal entre els recursos naturals, el territori i les persones.

Naomi Rincón Gallardo, “Resiliencia Tlacuache”, 2019. Cortesia Naomi Rincón Gallardo. Foto: Photo: Silke Briel

El sistema s’esquerda per dins

El fil conceptual que recorre el capítol de l’Gropius Bau pren el museu com una altra estructura patriarcal que necessita una revisió crítica. Titulada El Museu Invertit, inclou generoses instal·lacions que fusionen experiències sensibles i compromís intel·lectual.

La instal·lació Ego Fvlcio Collvmnas Eivs/Jo fortifico columnes (2020) de l’artista bolivià Andrés Pereira Paz, comissionada i coproduïda per la biennal, és un paisatge d’escultures minimalistes que ocupen el sòl, les parets i el sostre d’una galeria enfosquida. El cant d’un ocell ressona en tot l’espai. És el so del guajojó amazònic. Quan el seu hàbitat va ser devastat per flames catastròfiques l’any passat, un sol exemplar va aconseguir volar a alçades extraordinàries per a trobar refugi a La Paz, Bolívia, on el seu albirament es va convertir en una sensació local. Aquest guajojó cerca asil en lloc de migrar, no té una llar al qual tornar. Pereira Paz utilitza la tenacitat de l’ocell com a metàfora del trauma col·lectiu contemporani de la migració i el desplaçament, en el qual escapar és excepcionalment dur i el retorn sovint impossible.

Andrés Pereira Paz, Ego Fvlcio Collvmnas Eivs/Yo fortifico columnas, 2020. Vista instal·lación. Cortesia de l’artista; Crisis Galería, Lima; Galería Isla Flotante, Buenos Aires. Foto: Mathias Völzke

Replicant la lògica expositiva d’un museu antropològic europeu, El Museo del Ostracismo (2018) de Sandra Gamarra Heshiki representa ceràmiques antropomorfes d’origen pre-Inca i Inca de diversos museus a Espanya —procedents de donacions i saquejos colonials—. Les ceràmiques que semblen surar misteriosament en l’aire estan disposades darrere d’un vidre en ordenades files. Caminant per les vitrines, els objectes es revelen com a pintures trompe l’oeil en la part posterior de les quals, s’han inscrit paraules utilitzades per a designar pejorativament als pobles indígenes d’Amèrica del Sud, una genealogia de prejudicis que s’estén des de la conquesta fins als nostres dies. L’exhibició d’objectes no occidentals en diferents museus antropològics europeus mostra el persistent impuls occidental per objectivar i classificar als “altres” revelant la geopolítica d’un món encara modelat per la matriu colonial.

Sandra Gamarra Heshiki, “El Museo del Ostracismo” (detall), 2018 © Foto: Haupt & Binder

Sandra Gamarra Heshiki, “El Museo del Ostracismo” (detall), 2018 © Foto: Haupt & Binder

L’esquerda comença dins s’interpreta com una crida al canvi en el món global, pregonant que la ruptura amb les velles estructures comença amb la responsabilitat personal, sense deixar de costat el perillós potencial que això comporta. L’esquerda està oberta, la dissidència és real i muta com el propi virus que avui ens contamina.

(Imatge destacada: El Palomar, Schreber is a Woman, 2020. Vista instal·lació. Foto: María Muñoz)