close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

06 octubre 2020

Un flâneur d’alta muntanya, Marco Noris

L’acte de caminar va entrar en territori artístic gastant soles per un París, el dels anys vint, amb molts racons per explorar. Matxets dadaistes van esbrossar senderes, i després, lletristes i situacionistas exercirien també de cicerons d’una ciutat alternativa a les rutes turístiques i a l’oci organitzat. Ha passat un segle i les ciutats són surrealistes en si mateixes, la qual cosa resumeix una frase de Koolhaas que sembla emular la cèlebre fórmula de Lautréamont sobre trobades fortuïtes absurdes. Per a Koolhaas la ciutat contemporània és fruit de la trobada “entre l’escala mecànica i l’aire condicionat, concebut en una incubadora de Pladur”.

Predictibles, vigilants i desmemoriadas com són avui les ciutats, aquells que incorporen en la seva caminar l’accidental, la llibertat i la memòria tendeixen a preferir la geografia rural com a territori a explorar.

Va ser amb el seu projecte En frontera (BcnProducció 2017) on Marco Noris va descobrir en la transhumància el ressort que activava una sèrie de relacions subtils entre la història vinculada a un lloc i l’experiència intensa d’una naturalesa que es manté impertorbable davant els desoris humans.

Noris és un artista metòdic. No es perd en “derives psicogeográficas” ni reinventa els noms dels carrers segons el seu estat d’ànim com feien els situacionistas. La toponímia real dels llocs és el que li interessa, perquè els noms de barrancs i valls sempre acullen curioses històries, sediments de memòria laminats amb llegendes dels fils de les