close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

06 octubre 2020
Un flâneur d’alta muntanya, Marco Noris

Anna Adell

L’acte de caminar va entrar en territori artístic gastant soles per un París, el dels anys vint, amb molts racons per explorar. Matxets dadaistes van esbrossar senderes, i després, lletristes i situacionistas exercirien també de cicerons d’una ciutat alternativa a les rutes turístiques i a l’oci organitzat. Ha passat un segle i les ciutats són surrealistes en si mateixes, la qual cosa resumeix una frase de Koolhaas que sembla emular la cèlebre fórmula de Lautréamont sobre trobades fortuïtes absurdes. Per a Koolhaas la ciutat contemporània és fruit de la trobada “entre l’escala mecànica i l’aire condicionat, concebut en una incubadora de Pladur”.

Predictibles, vigilants i desmemoriadas com són avui les ciutats, aquells que incorporen en la seva caminar l’accidental, la llibertat i la memòria tendeixen a preferir la geografia rural com a territori a explorar.

Va ser amb el seu projecte En frontera (BcnProducció 2017) on Marco Noris va descobrir en la transhumància el ressort que activava una sèrie de relacions subtils entre la història vinculada a un lloc i l’experiència intensa d’una naturalesa que es manté impertorbable davant els desoris humans.

Noris és un artista metòdic. No es perd en “derives psicogeográficas” ni reinventa els noms dels carrers segons el seu estat d’ànim com feien els situacionistas. La toponímia real dels llocs és el que li interessa, perquè els noms de barrancs i valls sempre acullen curioses històries, sediments de memòria laminats amb llegendes dels fils de les quals Marco parteix per a traçar els seus propis mapes.

Des de les anotacions de paisatge que va anar prenent mentre recorria les fites de la frontera pirinenca fins a les reduccions monocromes sobre fràgils suports que van resultar dels seus següents pelegrinatges, la pintura de Noris s’ha anat despullant de tota resta de representació, de tot marc. No hi ha distància en el caminar. Motivat per la voluntat de connectar sentiments antics i nous de desarrelament, ell mateix va voler experimentar amb el seu cos el ser-frontera. I del ser-fronterar va passar en ser-camí: en “Entrega” (ruta a peu que unia centres d’art de diferents comarques catalanes) no va precisar una altra motivació que la pròpia idea si es fes un amb el caminar.

Noris descobreix una certa sacralitat en el caminar, com testifiquen els noms d’algunes obres (“entrega”, “sudario”…), o el títol de la seva exposició en curs: “Nel lieve sovrapporsivaig donar cel e terra” (Piramidón, sept-nov. 2020). Molts dels objectes i papers exposats semblen fòssils o pergamins antediluvians. Fan l’efecte que es desfaran entre els dits si gosem tocar-los.

L’horitzó inagafable al qual es refereix el títol i que es materialitza com una espècie de fata morgana en algunes composicions abstractes de Noris, ens recorda l’exaltació d’esperit d’aquell per a qui no hi havia diferència entre caminar, pensar i existir, Henry David Thoreau: “la naturalesa, amb el seu subtil magnetisme, ens impel·leix a prendre aquell camí que mai hem emprès en el món real i que és símbol perfecte del qual desitjaríem recórrer en el món ideal i interior; i si a vegades trobem difícil triar la seva adreça, és —amb tota seguretat— perquè encara no té existència clara en la nostra ment”.

Anna Adell és assagista i historiadora de l'art. "Atrapados por Saturno: imaginarios recientes de la melancolía" (Casimiro, 2020) és el seu últim llibre publicat, al qual van precedir "Creación y pensamiento hacia un ser expandido" (Trea) i "El arte como expiación" (Casimiro). Altres articles de l'autora en Le bastart: http://lebastart.com/

Publicacions

06 octubre 2020

Un flâneur d’alta muntanya, Marco Noris

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)