close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

02 febrer 2023
El renaixement del tèxtil LA RESIGNIFICACIÓ D'UNA PRÀCTICA TRADICIONAL

¡L’art contemporani celebra el renaixement del tèxtil! Teixir ha significat el 2022 una de les expressions favorites de les artistes contemporànies. I dic les artistes, ja que elles han sabut resignificar una pràctica, en principi, degradada per la relació amb allò femení, i l’han situat en primer pla com una arma de reivindicació i d’expressió.

El s. XVIII i la Il·lustració es van encarregar de degradar el tèxtil com una de les “arts menors”, sobretot pel seu vincle amb la feminitat; tanmateix, obres com el Tapís —brodat— de Bayeux ens mostren fins a quin punt el tèxtil, abans de la seva degradació, era utilitzat per decorar i narrar les històries més importants en època medieval. Avui dia nues, les principals esglésies i palaus es decoraven amb tapissos, brodats i tot tipus de teixits que servien com a forma simbòlica de prestigi.

Tapís de Bayeux, 1066, Bayeux Museum. Crèdits de foto: Ville de Bayeux. Disponible a: https://www.bayeuxmuseum.com/en/the-bayeux-tapestry/

Després del seu abandó i degradació, aquest 2022 les pràctiques tèxtils han tornat amb la intenció de revolucionar el panorama actual de l’art. Per entendre aquest fet, cal atendre un dels esdeveniments més prestigiosos de l’art contemporani: la Biennale de Venècia. Elisabet Trulla, a l’article «El Comeback del teixit», inclòs al tercer número de la revista Hartes[1]Disponible a: https://issuu.com/hartesconhache/docs/hartes_por_p_ginas, ens explica el gran impacte i representació que el teixit ha tingut a l’esdeveniment: el trobem al pavelló nacional de Kosovo, amb la gran obra de Jakup Ferri; al pavelló de Kenya, amb la col·laboració de diversos artistes; al pavelló de Kirghizistan, amb el treball de Firouz Farman; al de Polònia, de la mà de l’artista Malgorzata Mirga-Tas; i al d’Uganda, amb les obres d’Acaye Kerunen i Collin Sekajugo. I fins i tot al món surrealista The Milk of Dreams de la comissària Cecilia Alemani, que es construeix de forma més evident entre el Pavelló Central i l’Arsenale, veiem com les obres de les artistes Sofia Farhat, Myrlande Constant, Mrinalini Mukherjee o Violeta Parra s’endinsen i en formen part des de la seva producció basada en el tèxtil. Cadascú amb les seves peculiaritats, tots els treballs comparteixen un nexe comú: basant-se en la tradició que comporta el tèxtil i el teixir, reinterpreten, inventen i creen un nexe d’unió entre la tradició i l’actualitat.

Vista de l’exposició Re-echanting the World, Malgorzata Mirga-Tas, Pavelló Nacional de Polònia, Biennale de Venècia, 2022. Foto: Marco Cappelletti.

Però tampoc cal anar-nos tan lluny, ja que, en el nostre context més proper, a la mateixa Barcelona, el tèxtil ha estat molt present: el MACBA, la institució més important de Barcelona pel que fa a art contemporani, va presentar el treball de Teresa Lanceta a Teixir com a codi obert, una sèrie de teles que van inundar les diferents sales del centre. Lanceta entén l’acte de teixir com un codi obert, una pràctica que permet llegir, transformar i transmetre històries del Raval o de l’Atlas Mitjà —llocs que tenen un significat per a ella— a través de la tècnica, un coneixement que es construeix alhora que la tela. Això fa que les seves obres siguin el missatge alhora que codi, canal i context.

Vista de l’exposició Teresa Lanceta. Teixir com a codi obert, MACBA, 2022. Foto: Miquel Coll.

I no és només als grans circuits, sinó que les teles i el teixir han format part del panorama més alternatiu de la ciutat. Així, Bombon Projects de Barcelona, que aposta per joves artistes, ens va acostar l’obra de Noela Covelo. A la sala, l’artista va crear una gran construcció, on un conjunt de peces tèxtils cosides entre si s’anava tensant, mentre sonava de fons una música estrident. La significació que es podia extreure era diversa, però sobretot podem trobar aquesta relació entre la roba, l’acte de cosir i les pressions socials bolcades cap al sector femení, en allò que podríem entendre com una ironia de l’expressió “cosir i cantar” .

Vista de l’exposició Vull ser important per a tu, Noela Covelo, Bombon Projects, 2022. Foto disponible a: https://bombonprojects.com/exhibition/quiero-ser-imporante-para-ti/

Com veiem, el tèxtil aquest 2022 ha demostrat la seva capacitat expressiva: és capaç de parlar-nos de tradició, però alhora d’explicar i reinterpretar la història, des del Tapís de Bayeux fins a Malgorzata Mirga-Tas i Teresa Lanceta actualment; permet parlar sobre l’enllaç del material i qui ho crea, ens parla d’una història personal, com fan la mateixa Lanceta i Noela Covelo; i alhora és capaç de tornar la monumentalitat amb què antany comptava en el context social actual, com es demostra a The Monumentality of the Everyday de Jakup Ferri, on l’artista vesteix el contemporani fons blanc de la mateixa manera que es vestien les catedrals i els palaus del passat. El cosir i el teixit han tornat per esdevenir una de les eines més utilitzades per les artistes. Podrà aquest 2023 que arrenca demostrar que el tèxtil ha tornat per quedar-s’hi?

 

[Imatge destacada: Vista de l’exposició The Monumentality of the Everyday, Jakup Ferri, Pavelló Nacional de la República de Kosovo, Biennale de Venècia, 2022. Foto: Andrea Avezzù.]

Gerard Zamora (Sant Cugat del Vallès, 2001) és estudiant d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La seva vida gira entorn de l’art, ja sigui des de la crítica artística en projectes com ara la revista Hartes o des del món del teatre, formant part de col·lectius locals com Teatre a l’Ombra o Teatre Mira-sol.

Media Partners:

close