close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

28 abril 2021
Acoblaments imprevistos

Marta Sesé

Les pedres són massa dures pels meus peus. Em calço les xancletes i avanço cap a l’aigua, encara lluminosa, però amb la capacitat d’enfosquir les grans roques que hi ha al voltant quan les mulla. Estic en un bassal, no molt fons, en què l’aigua no deixa de moure’s tot i que les roques, dures, eviten que la força de les onades arribi fins a mi. L’aigua conserva un balanceig incansable que em desplaça d’un costat a l’altre, en una deriva limitada. Amb les mans puc recolzar-me a la roca ferma per no anar més enllà del que vull, però els peus, que també m’arriben a terra, es troben amb la mateixa roca, aquesta vegada molt relliscosa, que aconsegueix que sigui incapaç de mantenir cap tipus d’equilibri. La roca és dura i relliscosa alhora, em subjecta i em desequilibra. L’aigua ve amb tota la força, però la perd immediatament. Allò fràgil i estable. L’Elena hi entra després. Porta els cabells recollits amb un lligacues rosa, vermell, morat i taronja. Se’l treu abans d’entrar i li tira a l’Oscar —a qui gairebé no coneixem—, que està assegut sobre una gran roca, vestit i sense intenció de banyar-se. L’Oscar es posa el lligacues al braç per no perdre’l. Un acoblament imprevist. L’Elena em diu que acaba de comprendre una cosa de l’obra de Lucía C. Pino.

Tornar o arribar als cossos com una conversa “inajornable”[1]Las posibilidades de la escultura.Entrevista a Lucía C. Pino per Alexandra Liesse a Metal Magazine, 2021. Situar els cossos al centre amb urgència. A Makebelieve Neuromancer, l’exposició de Lucía C. Pino, que es pot veure fins el 30 de maig a La Capella (Barcelona), la matèria pren forma explícitament. Un gest contundent que no havíem vist amb anterioritat però que, lluny de ser forçat, podíem arribar a intuir. A Non-Slave Tenderness, l’exposició que la Lucia va dur a terme el 2018 a l’Espai 23 de la Fundació Miró, allò orgànic ja hi era molt present. Les escultures, concebudes com cossos vius, eren objectes híbrids, propis de la ciència ficció, que ens permetien pensar en altres naturaleses possibles. També aFull Fantom Five, una sèrie d’escultures produïdes el 2020, s’apuntava a l’ús de la ficció com a estratègia per a explorar les possibilitats d’un coneixement no androcèntric inscrit als materials. Les peces de ferro-residu, recuperades d’una peça anterior, es van fornejar en carbó fins a aconseguir un estat en la matèria en què era possible abonyegar i deformar el ferro buscant propietats aparentment imprevistes en què l’estructura normativa es desestabilitzava. A elles s’hi sumava un teixit de poliuretà —com un leggin colorit i amb purpurina— que suspenia les peces de ferro del sostre, i posava així a prova l’elasticitat del material alhora que, d’alguna manera, senyalava la potència queerque hi havia en el vincle. Penso en el lligacues al braç de l’Oscar. De nou, allò fràgil i estable, una estructura en què cada material significa pel fet d’estar en contacte amb un altre.

Donat l’antic ús de l’espai expositiu —La Capella va ser capella de l’Antic Hospital—, és especialment apropiat recuperar el versicle bíblic —fonamental exercici de ficció— “el verb es va fer carn”, frase que, per una banda, va generar una duplicitat entre “matèria” i “esperit” i, alhora, va atorgar a la paraula la capacitat de construir veritat. En aquesta duplicitat, el cos es converteix en forma, en receptor, d’una veritat que se li confereix des de fora. Conjuntament, “el verb es va fer carn” apunta a una transmutació de la matèria. Fora de l’espai litúrgic catòlic ningú no creuria en el significat del versicle, però “en el context de l’expressió ritual de la fe, la transformació d’agències per la qual la paraula es fa carn està autoritzada.”[2]María Ptqk, “Física Mágica” en Cuerpo y ficción, Dilalica, Barcelona, 2020

La transmutació de la matèria, el trànsit, són conceptes presents a Makebelieve Neuromancer. La Lucía investiga al voltant de substàncies viscoses que solidifiquen, que cristal·litzen; sobre processos tèrmics que li permeten compactar. Els materials es porten fins el punt més dúctil, explorant els seus límits i formant noves subjectivitats —acoblaments, relacions, vincles, parentescs[3]Donna Haraway, Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno, Consonni, Bilbao, 2019, nous modes d’existència. Els cossos que veiem expandeixen definicions canòniques, són protètics, s’ajunten, s’acoblen, són possibles. El binarisme entra en crisi. Una idea que es reitera i s’emfatitza amb la performance Smoke Machine, Lion and Jeep que Roxman Gatt va dur a terme el passat 22 d’abril. Roxman, amb mig pantaló esportiu curt i mitja hakama, comença exercitant el seu cos com si es trobés en un entrenament de futbol. No fa tant pujava a les xarxes una foto de la seva adolescència en què practicava aquest esport. Penso que aquest primer exercici forma part d’un retrobament amb el seu jo passat. Mantenint el coneixement per semblança del lligacues i el poliuretà de Full Fantom Five, quan veia a Roxman no podia evitar pensar en mi, nena futbolera, i en la infància com un moment en què, sense saber-ho, em permetia a mi mateixa performar la masculinitat —potser fos el meu moment més dúctil i mal·leable com a matèria que també sóc. Al text que ens van donar en entrar s’hi llegeix: “I want to talk to my younger self, show him the way to a better place, where he could be charming ladies and dàncing freely” (Vull parlar amb el meu jo més jove, mostrar-li el camí a un lloc millor, on ell pugui encantar a les noies i ballar lliurement). A Smoke Machine, Lion and Jeep, Roxman Gatt balla i sedueix amb intimitat i tendresa les peces de Lucía C. Pino. Un nou vincle —matèria en contacte amb matèria— que, una vegada més, expandeix les possibilitats del que és habitable.

1 Las posibilidades de la escultura.Entrevista a Lucía C. Pino per Alexandra Liesse a Metal Magazine, 2021
2 María Ptqk, “Física Mágica” en Cuerpo y ficción, Dilalica, Barcelona, 2020
3 Donna Haraway, Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno, Consonni, Bilbao, 2019

Marta Sesé escriu i investiga sobre art contemporani. Actualment viu a Madrid i treballa en el sector editorial especialitzat. També codirigeix el projecte Higo Mental: www.higomental.com

Publicacions

28 abril 2021

Acoblaments imprevistos

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)