close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

14 abril 2021
La Gran Conspiració

Virginia Lázaro Villa

Jaime y Manuela Currators (Manuela Pedrón Nicolau i Jaime González Cela) van llançar al món l’exposició virtual La Gran Conspiración durant el passat desembre del 2020, com a part del Programa Ventana de continguts digitals impulsat per l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID). Fan servir aquest nom com a clickbait, provant de captar la nostra atenció per dur-nos una exposició virtual, però no únicament. És també el marc des del qual ens proposen de pensar sobre la nostra relació amb la informació en el present de les comunicacions digitals. La curiositat és, de fet, el motor a través del qual la web que li dona cos ens fa navegar pels continguts. Per exemple, ens permet d’accedir al text que l’acompanya, però ens dona l’opció de decidir quant volem llegir.

Una de les conspiracions que hi ha al darrere d’aquest projecte consisteix en fer visibles connexions entre les esferes de la realitat i la digitalitat que Internet tendeix a ocultar. El disseny de la web (a càrrec de Hyper Estudio) és fonamental per aquesta labor. Per exemple, està configurat com un espai que muta segons el lloc o l’hora en què hi accedim, i que ens mostra els rastres que han deixat altres visitants en forma de deixant.

Una altra de les conspiracions consisteix a reflexionar al voltant de l’emancipació de l’art respecte l’espai físic. Les obres que componen la mostra, realitzades per Paco Chanivet, Agnès Pe, Clara Montoya, Francesc Ruiz i Marc Vives, experimenten amb la distància. És a dir, plantegen possibilitats per a la relació entre online/offline, l’art a internet i com s’hi accedeix.

Encara que hagués estat concebut anticipadament, aquest projecte pren forma en un moment oportú. Les circumstàncies derivades de la pandèmia actual, com ara l’aïllament, però també la flagrant precarietat per a sectors de la cultura que ja estaven precaritzats  prèviament, fan que sigui pertinent pensar amb certa pressa sobre possibilitats per a l’art més enllà de l’espai físic.

A més a més, totes les persones ens hem trobat davant la impossibilitat de comprendre i controlar la realitat. Davant d’això, les narratives de les conspiracions es presenten com una manera de trobar explicacions i de relacionar-nos amb el món. El que pertanyia a la ficció s’ha fet possible, ha transcendit la imaginació i s’ha convertit en una cosa real. Per tant, per què no podem pensar com a possible un art la producció i accés del qual estiguin concebuts com a radicalment aliens als espais físics del museu o la galeria? Cerca que, a més a més, Manuela i Jaime situen com a continuació dels projectes de fugida del museu del segle passat. Com diuen, una manera de perseverar en el camí per «trobar nous suports, mecanismes i ritmes per ampliar l’abast de l’art».

Nómadas. Clara Montoya, 2020.

Com que es tracta d’una exposició virtual, la idea de distància apareix al centre de la proposta. Nómadas, obra de Clara Montoya, reflexiona sobre la distància que ha aparegut entre els nostres cossos i tota la resta. Consisteix en un programa informàtic desenvolupat per a l’ocasió que reorganitza els materials emmagatzemats a Open Street Cam, una plataforma digital de codi obert que recull imatges publicades pels seus usuaris de diferents llocs del planeta.

La representació virtual d’entorns i cartografies del món condicionen la nostra relació amb el territori. No obstant això, a les imatges emmagatzemades a Open Street Cam no hi ha un estàndard compartit. S’allunya de la mirada unitària que imposen tecnologies de monopolis com Google amb Street View o Maps, i ens acosta a altres punts de vista i altres maneres de mirar (ritmes, perspectives, qualitats de la imatge, camins alternatius…). Per tant, ens acosta a altres cossos. A totes les persones que hagin volgut pujar els seus recorreguts, als cossos de qui els recorren al mateix temps a la web, o que realitzen el recorregut al món real.

Pou. Marc Vives, 2020.

També la distància està present a l’obra Pou, de Marc Vives. Allà, ens trobem en un espai negre que només conté unes esferes que emeten so. A través d’un eix de coordenades podem acostar-nos-en o allunyar-nos-en i, per tant, també del seu so. Cada esfera és una pista sonora construïda a través d’un sistema d’edició automàtic basat en algoritmes que, a partir d’uns paràmetres concrets, selecciona els fragments d’una gravació i genera una nova pista.

Per això parteix d’arxius sonors de diferents plataformes d’Internet i d’arxius personals. Pou cedeix part del treball compositiu a les calculacions matemàtiques. Ens allunyem i ens acostem per poder desxifrar el que sentim, com buscant un rastre humà a la mecànica de l’entorn i de la pista d’àudio.

Però amb la pandèmia actual no només la distància ha adoptat un paper protagonista. També l’ha obtingut la sospita sobre la qual s’estableixen les teories de la conspiració que tan sonorament han florit. El recel i la suspicàcia fan que el que semblava ficció es faci plausible. La desconfiança és, al cap i a la fi, el raonament que s’amaga darrere l’acceptació de mantenir distàncies, perquè estar a prop significa exposar-nos a perdre el control sobre els nostres cossos i les circumstàncies que se n’esdevenen.

Palimpsesto. Paco Chanivet, 2020.

 

Palimpsesto. Paco Chanivet, 2020.

En aquest espai entre la ficció i la realitat, envaït per la incertesa i el desconeixement, es troba Palimpsesto, de Paco Chanivet. Aquesta obra es construeix sobre el concepte d’Hiperstició, és a dir, d’una ficció que transcendeix aquella categoria per a fer-se realitat. Consisteix en quatre textos de ficció escrits per quatre persones diferents, que descriuen una suposada obra de Chanivet mateix. Accedim a través de la lectura a una obra que només existeix a la seva narració. Que existeix a la descripció de cadascun dels textos, i en la superposició de tots. És una i vàries obres d’art que es despleguen a través d’una experiència narrativa, ja que, a més a més, cada text amaga un enllaç que fa que es descarregui un arxiu.

A més a més, accedir a l’obra té alguna cosa de ritual. El text que trobem disponible a la web varia en funció de les hores del dia en què s’hi accedeix. Per poder accedir a l’obra en la seva totalitat, s’ha de fer a través del temps, recorrent el camí de nou i seguint els mateixos passos fins a, almenys, quatre vegades. Apareix aquí la religiositat de la ritualitat i, a més a més, com a regulador de l’accés a la informació.

The most necessary museum (TMNM). Agnès Pe, 2020.

 

Aquest temor al que no veiem, al que no entenem, aquesta sospita derivada de la por de perdre el control, també ha amarat el futur. Com de gran serà la crisi que està a punt d’arribar? Sobreviuran, les galeries o les residències d’artista? Sobreviurà l’economia i l’estructura de l’art? Sobreviuran, els artistes? Agnès Pe respon a aquesta por amb The Most Necessary Museum. Ens proposa una mirada arqueològica a la primera web, i fa que ens retrobem amb un codi desenvolupat el 2005. En aquest museu, si és que encara n’hi ha de disponibles, podem aconseguir píxels que podem vincular a un altre espai d’internet. Tot el que s’hi vinculi passarà a formar part del catàleg d’artistes d’aquest museu i, per tant, de la gran conspiració.

Correos. Francesc Ruiz, 2020.

De la desconfiança saltem ràpidament al secret, perquè la desconfiança també deriva de la falta d’informació, o de la impossibilitat d’accedir-hi i interpretar-la. En un present travessat per una saturació d’informació que la fa il·legible, Francesc Ruiz planteja amb Correos com la pràctica artística pot ser una forma de distribució d’informació i amb la qual mostrar-ne les mecàniques.

Francesc envia sobres buits a Montevideo. Buits, perquè la informació que vol distribuir es troba a la part exterior dels sobres. És visible. Els sobres contenen imatges que fan referència al sistema de correus espanyol per una banda, i a l’uruguaià per l’altra. Imatges que provenen de les identitats corporatives d’ambdós, i dels processos i els llocs pels quals passen els sobres. A les imatges del mateix sobre s’hi afegeixen els rastres dels llocs, les mans per les quals han passat. S’hi afegeix el rastre del viatge. La informació compartida creix amb cada enviament perquè, de fet, la informació és aquí protagonista i, per això, la part visible. No obstant, com que estan tancats, els sobres sembla que amaguin un secret.

Les teories de la conspiració busquen posar rostre a alguna cosa que s’experimenta com amenaçadora, proposen responsables de guardar secrets que mouen el món. Davant d’aquesta desconfiança, Jaime i Manuela no només han deixat la seva investigació oberta, sinó disponible.

 

 

Virginia Lázaro Villa viu a Londres, és artista i crítica d’art i el que més li interessa és la iconoclàstia i la destrucció de coses en general. Va co-dirigir des del 2015 la revista i plataforma d’art contemporani Nosotros i treballa des de fa un temps escrivint per a diferents mitjans i revistes, a més de fent algunes altres coses que li donen diners de veritat.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)