close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

22 abril 2022
Foc i aigua

Ariadna Parreu

Al taller de la Lara Fluxà, a Fase, d’octubre a març hi fa fred, com a tots els tallers però hi havia caliu, com el foc alimentat d’oxigen per retòrcer el vidre. Era un caliu compartit amb en Paco Chanivet mentre es coïa una maqueta de 8 metres de peces petites que anaven agrupant-se de manera orgànica per crear famílies, parentius entre elles i pertinença total.

Però es necessitava més foc doncs el pavelló és un magatzem allargat, de maó amb sostre de fusta i sobretot gran, molt llarg, on obligava a pensar el gest en una altra dimensió, de la carícia a l’abraçada i aquest era el repte, el canvi d’escala que no solament consistia en la complicació tècnica, resolta amb la col·laboració d’en Ferran Collado, mestre vidrier, sinó també en el canvi de mirada, ressituar-se de veure la totalitat del cos a entrar-hi i formar-ne part. Trencar una dermis amniòtica per ser part d’aquest òrgan, passant d’un sistema tancat al metabolisme: un organisme sense límit on les reaccions esdevenen en l’intercanvi constant, mudant del cos al paisatge, un ecoton, un zona de transició i transmutació d’una fecunditat material que rebutja una separació ontològica entre cos i vector, el que Deleuze anomena event-full-zone. Com el llim, l’encontre entre l’aigua i la terra. L’estat intermedi entre sòlid i líquid, un etern estat plasmàtic.

A la zona, com la dels Strugatsky tot és possible, has d’ésser molt conscient dels teus moviments i dels teus desitjos, del teu cos, i mirar amb deteniment i cautela allò proper que et sedueix però és fràgil, com veure-hi perifèricament per entendre la totalitat d’on formes part. La mirada difosa, recol·lectora per intuir i no definir, en contraposició de la mirada central de la modernitat i la ciència que requeria del vidre transparent per crear taxonomies.

A mesura que aquests cossos s’interconnectaven imaginant el circuit circular que extrauria l’aigua de la ciutat venusiana per retornar-la sense alterar, parlàvem d’altres coses: Bach, bachata o Phillip Glass, calces de cotó, afectes, lesions, oli d’oliva, la tècnica del vidre transparent o de l’eròtica de l’aigua, del flux i el ritme dels nostres a cossos líquids estretament lligats en l’hypersea. Però sobretot d’alquímia. Ens interessava aquella alquímia circular, la matriarcal molt abans que anés fermentant les bases de la ciència moderna -tot i que vàrem considerar anomenar-la prepatriarcal-. Aquella amagada en la seva etimologia de kemé, el fang negre de la riba del riu Nil que era font de vida i de canvi, com el seu color. El negre del residu de l’oli de motor de “Verni” que engendra noves maneres de conviure amb la mort. Contaminació que és part del metabolisme repensant una alquímia anàrquica. Allò sintètic, la pedra oliosa –petra oleum– que ve podria ser la pedra filosofal, la substància indispensable per transportar, esdevé part del paisatge que hem d’assimilar i transmutar de nou. Aquest record d’infantesa que gestava “Verni” es recupera a “Llim”, una presència fràgil i perillosa que engendra noves maneres i cossos per replantejar-se allò que ha de venir i reconvertir els tumors en regeneració posthumana, un ooloi que ens pot semblar fastigós, però ens encisa i delecta!

Algunes nits se’ns feia tard i em quedava a dormir a casa seva, en una d’aquestes vam veure “Le Cinquième Element” per la recerca alquímica desfullant la quintaescència -també per la meravella de vestuari-, una Milla Jovovich jove i blanca i com diu el film, perfecta. I és que l’alquímia patriarcal persegueix la transformació de les matèries cercant aquesta essència del control dels cossos, travessat per la mirada central que com Pigmalió, esculpien a cops una perfecció metafísica, la Galatea làctia, blanca com la llet i fecunda no per gràcia pròpia.

El blanc de llet com en el “Somni de la Llet” de Carrington, també hi és, un líquid més viscós que l’aigua, origen de vida, que quallarà en els cossos vitris, la matèria vibrant i viscosa que Fluxà esculpeix no a cops, sinó amb carícies i els llavis. Més que esculpir, transmuta, perquè transmutar és moure, circular.

Les famílies de peces estan numerades per facilitar la logística i muntatge vertiginós però tenen motes que només s’entenen en el context de la tribu. Un era Akelarre –tot i que les polles també funcionava- de bruixes, o fades com la Fata Morgana germana d’Artur que fa de frontissa entre l’espiritisme i el cristianisme a Avalon, una illa avui dia drenada per optimitzacions logístiques. També és un miratge que, com a l’obra del mateix nom de Fluxà, és una manera de mirar descentralitzada, perquè retorna la mirada segrestada pel vidre modern als ulls encarnats. El seu foc no és per veure-hi sinó per cremar-se.

Una accepció apòcrifa d’akelarre és hidroquinèsi, transmutacions aquoses i substàncies dissoltes com a Venècia, una ciutat de gestió de maneres materials, on els sabers hermètics esdevingueren secrets industrials. “Llim” és moltes coses però he entès que és la manera com les matèries esdevenen canvi –d’estat, de lloc, de vibració, de preu, de sentit, d’història…- en el seu contacte.

Ariadna Parreu (Reus, 1982) és escultora. Gaudeix explicant històries que podrien haver estat per això és de professora d’història i teoria de l'art i el disseny. Està especulant sobre la superfície per entendre la matèria des de la seva etimologia al seu pes perquè l’escultura no solament és “treure marbre” i la història és més plasmàtica que sòlida. Ho escriu tot escoltant música ben forta amb cascs.

Publicacions

22 abril 2022

Foc i aigua

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)