Un dels primers gestos que va fer Elvira Dyangani Ose després de ser nomenada directora del MACBA va ser esborrar la cronologia que introduïa l’anterior exposició de la col·lecció al museu, una cronologia determinista que no feia sinó posar l’èmfasi en una visió de la col·lecció rígida i compartimentada. La nova presentació Preludi. Intenció poètica és tot el contrari. Entén que les col·leccions evolucionen de manera orgànica, que les obres no són ens aïllats, sinó que es relacionen entre elles, es complementen i generen noves lectures. Per això mateix, la presentació actual experimentarà algunes modificacions i anirà afegint i canviant algunes obres els propers mesos.

Intenció poètica, una cita del poeta Édouard Glissant, segons la qual, “el poema mai no ha de negar la intenció del món”, bé podria substituir-se per “Justícia poètica”, perquè un dels grans encerts de l’exposició actual és que posa els artistes al centre, els dóna espai, els dóna ales, se centra en les noves adquisicions i inclou obres en préstec que contribueixen a crear una lectura més rica i més oberta. D’aquesta manera s’estableixen nous diàlegs amb obres que fa temps que formen part de la col·lecció. No hi ha densos textos teòrics que guien el recorregut per la mostra sinó apunts que assenyalen algunes claus, a partir de tres àmbits que posen l’accent en el so, el temps, el temps del museu, la manera com recorrem els espais, les narracions; el llenguatge i la poesia com una manera de verbalitzar i relacionar-se amb el món; i, finalment, el museu com a resultat de l’ideari modern i, per tant, hereu de totes les contradiccions, però també com a espai obert a la proactivitat i a plantejar alternatives de futurs possibles.

L’èmfasi en la col·lectivitat que s’anuncia a les línies actuals del museu s’evidencia en una mena de curadoria col·lectiva, liderada per Elvira Dyangani Ose “amb” Antònia Maria Perelló, Claudia Segura i Patricia Sorroche. Aquesta presentació és el full de ruta del museu per als propers anys. I aquesta declaració de principis es concreta sobretot en alguns detalls i gestos. El més significatiu és el mur que Luz Broto anirà construint durant les hores d’obertura del museu, fins a finals del 2024 i que progressivament anirà unint columnes i canviarà totalment l’espai d’accés a l’interior del museu. Un altre gest és utilitzar els espais tan rígids del MACBA d’una altra manera, com és el cas de l’obra Updated (1997) de Pep Duran, instal·lada en una nova disposició, que ens permet transitar-la, enmig d’un dels passadissos i en diàleg directe amb la instal·lació permanent de Tàpies.

El disseny de l’exposició contribueix a facilitar el diàleg i la transició entre les obres, especialment en el segon dels àmbits, centrat en el llenguatge i la nostra relació amb el món, que fa una disposició complexa i sorprenent que s’inicia amb una sèrie de llibres d’artista (sí, finalment, museu, centre de documentació i programes públics estan a la mateixa sintonia) que explora el món, els planetes, el nostre entorn i com l’habitem. Trobem la bellesa de la destrucció del vídeo Helicon de Fito Conesa, que estableix un sorprenent i encertat diàleg amb Antoni Llena i com a colofó la meravellosa trobada (com ningú ho havia pensat abans?) entre les coreografies davant obres monocromàtiques de Bernat Daviu , les vitrines de colors CMYK d’Ignasi Aballí i les il·lustracions de planetes i coneixements científics transformades en formes i colors per Regina Giménez.

De la mateixa manera que és important contextualitzar els treballs artístics per entendre’ls millor i saber com es relacionen amb el seu moment; de vegades és important poder alliberar-los de la càrrega del seu context, per permetre’ls establir connexions inesperades. Aquesta exposició és plena d’aquestes trobades: com el recorregut que va de les partitures visuals de Mestres Quadreny a Mona Hatoum, passant per Tres, Mar Arza, Isidoro Valcárcel Medina o Stanley Brouwn; els dibuixos de Pep Duran en relació amb la peça que esmentàvem abans, fonent-se gairebé amb la Corner Piece (1992) de Richard Artschwanger; o les propostes de Palle Nielsen, Modellen- A modell för ett kvalittativt samhälle (1968), convençut que l’educació en llibertat i creativitat dels nens és la clau per a un món millor, en perfecta sintonia amb els exercicis Activissimme!! (2011-13) d’Ivan Argote, directament inspirats en l’activitat del seu pare.

El recorregut d’Intenció poètica es completa amb treballs que apunten a les contradiccions que arrossega la nostra herència del moviment modern, però també incideix en allò que és propositiu. És el cas del mític mur d’ònix del Pavelló Mies van der Rohe de Barcelona transformat per Lúa Coderch en un inflable per evidenciar la impostura de la reconstrucció; la instal·lació Ayuda Humanitaria (2008-2013) de Núria Güell incidint en els punts cecs del sistema; la cara B dels monuments, documentada al projecte Estat Nació – Part. 1… de Daniela Ortiz, les catifes Baharestan Carpet (2014-actualitat) i Iran Galen (2022), com a llocs de trobada cultural i personal de Tere Recarens o I want a president (1992-2018) de Zoe Leonard. “(…) I want a president with no airconditioning, a president who has stood on line at the clinic, at the dmv, at the welfare office and has been unemployed and layed off and sexually harrassed and gaybashed and deported (…)”. Subscrivim totalment.

[Imatge destacada: Helicon de Fito Conesa. La resta d’imatges són vistes de l’exposició Col·lecció. Preludi. Intenció poètica. Fotografies: Miquel Coll]