close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

29 juliol 2021
Imatges per a un futur que s’escapa

Pablo Caldera

Si fa vint anys algú afirmava que alguna cosa semblant a la fi del món estava més a prop del que semblava —o que simplement ocorreria—, només calia ratllar-ho d’apocalíptic o de boig. Dir-ho avui, no obstant això, no amaga cap conspiració extraordinària ni ficció distòpica, sinó una dolorosa evidència científica. En 2020, la revista Nature va publicar un estudi que indicava que la quantitat de coses en la Terra procedents de les mans de l’espècie humana —plàstics, edificis, carreteres…— superava la capacitat de la font d’energia orgànica principal, la biomassa. Per tot això, l’ecologia crítica sorgeix com l’única alternativa possible per a frenar el desastre ecosocial.

L’extensió de la consciència ecològica ha de passar necessàriament per totes les parcel·les de la vida quotidiana, des de l’escola fins a la televisió o l’espai públic. És de celebrar que s’introdueixi de ple en l’escenari artístic, com succeeix en l’exposició Scratching the Surface que es pot veure a l’Hamburger Bahnhof de Berlin fins a novembre. Centrada en la intersecció de naturalesa i tecnologia, l’exposició tracta de pensar plàsticament dos temes: com hem pogut arribar fins aquí i com evitar l’extinció. Entre aquests dos grans temes s’obre un abisme gairebé inabastable de peces, sensacions, reflexions i formats que tracta de recollir la pluralitat de discursos crítics que recull l’art ecocrític.

Rhonda Roland Shearer, ©dpa

A l’exposició hi cap de tot: la instal·lació bicanal de Rodney Graham, que lliga la sinistra presència fora de camp d’un helicòpter en visió nocturna del bosc, sotmet a l’espectador a un xoc que alerta dels perills de la desforestació. En una altra sala trobem cartells que Klaus Staeck va anar desenvolupant durant els últims 40 anys, que reprodueixen irònicament l’estètica de la propaganda política per a alertar de manera efectista però sincera de la imminència del col·lapse ecològic. Entre els cartells, que cobreixen tota la tercera sala, ressalta una petita obra de Joseph Beuys —qui ja va alertar sobre el perill climàtic a la Documenta 7— en la qual una llimona dóna llum a una bombeta del mateix color, recordant com la coalició estètica, encara que ho sembli, gairebé mai és arbitrària: la bombeta i la llimona poden estar associats per “qualitats primàries” com ara la forma o el color, però si ens fixem en el seu lligam —i Beuys insisteix en això— descobrirem una sort de connexió oculta, la que s’estableix entre tot el natural i l’artificial i que decididament destrossa tots dos conceptes. L’energia natural de la llimona manté encesa la bombeta de Beuys, que alguns entendran —de nou, en un ús legítim de la imaginació— com a imatge de la il·luminació artística, si bé els comissaris de la mostra adverteixen de què es tracta d’un missatge ecologista molt arrelat, un elogi de les energies renovables.

Joseph Beuys, «Capri-Batteri», Christie’s

Enguany el conegut com a Dia de la sobrecapacitat (Overshoot Day) va ser el 25 de maig. Això vol dir que, a partir d’aquesta data, estem utilitzant recursos per sobre de les capacitats del planeta, o el que és el mateix: que en cinc mesos esgotem tots els recursos naturals que el planeta és capaç de produir en un any. Necessitaríem més de dos planetes per a continuar consumint a aquest ritme i, no obstant això, estem lluny d’aplicar polítiques que es pretenguin efectives per a frenar el creixement.

En una bellíssima instal·lació sonora, Naufus Ramírez-Figueroa recupera cants d’ocells ja extints i avisa: això també és una lluita per la bellesa. S’extingeixen els animals, desapareixen els paisatges. La lluita per conservar-los és a càrrec d’artistes com Richard Long, que porta —materialment— les restes del paisatge al museu, Mario Merz, que recrea espais d’habitabilitat pobres o Diana Barquero Pérez, qui, a partir de restes de terra de plantacions a Costa Rica, aconsegueix una bellíssima composició que recorda a l’aquarel·la.

El material natural està molt present en la part central de l’exposició, arribant al seu punt àlgid amb un panell format per sabons amb aspecte fòssil que Jeewi Lee crea a partir de les cendres d’un incendi a Pisa, una espècie de memorial de la terra que, alhora que investiga les particularitats de transformació de la matèria, cerca conscienciar sobre la devastadora presència humana en els desastres naturals.

Jeewi Lee, «Ashes to ashes»

El principal interès dels comissaris de la mostra —Sven Beckstette i Daniel Milnes— és fer-nos conscients de la nostra posició com a espècie en la destrucció del planeta. A això apunten les fotos de zoos de Candida Höfer, els projectes de subjetivació del paisatge de Nancy Holt i Robert Smithson, les màquines de Thomas Ruff, les imatges d’un Detroit fantasmal preses per Stan Douglas o els superbs motlles fòssils d’Asta Gröting, que representen les restes del carruatge de Goethe, el Mercedes d’Adenauer i el Smartphone de la pròpia artista.

L’exposició qüestiona la nostra relació amb l’entorn natural i el nostre propi concepte de Naturalesa, tan gastat pels romàntics i la new age, per a fer-nos conscients no només de que l’art és possible gràcies a ella —i per tant sempre li deu alguna cosa—, sinó que les fronteres entre l’artificial i el natural són molt menys sòlides del que pensem i descansen usualment en arbitrarietats. Esgotats els recursos, què fer? El motor del capitalisme es va apagar uns mesos per la pandèmia de la covid-19, però fins avui, ni la més alarmant de les prediccions sobre el futur ecocidi ha fet tremolar els fonaments del sistema destructor. Un passeig per l’exposició ajuda a afermar les idees: decréixer o morir.

 

(Imatge destacada: Basics09, Annette Herwegh. Disseny del logo)

Pablo Caldera (Madrid, 1997) és doctorant en Estudis Artístics, Literaris i de la Cultura en la Universitat Autònoma de Madrid. Graduat en Filosofia, compagina escriptura acadèmica amb la narrativa i la crítica d'arts visuals.

Publicacions

29 juliol 2021

Imatges per a un futur que s’escapa

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)