close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

01 juliol 2021
RADIOGRAFIA DE LO CUTRE El kitsch i l’antiestètica a les xarxes

Bruna Bassó, Judith Pijuan, Alba Alarcos

«Ni lo moderno es la continuidad del pasado en el presente ni el hoy es el hijo del ayer: son su ruptura, su negación. Lo moderno es autosuficiente: cada vez que aparece, funda su propia tradición.»

Octavio Paz, Los hijos del limo (1974).

 

Qui ens havia de dir que unes fulles d’enciam gaudirien de l’autosuficiència com per teixir un brassiere i convertir-lo en una peça de disseny? Un disseny que, en un primer moment immortalitzat en una instantània desenfocada i descolorida per un excés de flash, és només un bocí dels molts que configuren la cartografia del “mal gust”. El camp de batalla del shock i l’escàndol de la nostra generació és per antonomàsia el món virtual, un espai on es configuren i difonen nous paradigmes estètics. Dins el cosmos que és Internet, Instagram és un microcosmos d’estímuls visuals que basteixen la cultura viral. Aquesta plataforma permet que cada usuària esdevingui curadora del seu arxiu personal, i al mateix temps funciona com un espai de producció cultural.

Entrada la segona dècada del segle XXI, res evoca el mal gust com l’estètica dels anys 2000, prou llunyana com per estar passada de moda, i massa recent com per ser apreciada un altre cop. La cultura visual d’aquells anys encara és sinònim de mal gust, encara ha de ser vista amb ironia. Tot i així, la quotidianitat immortalitzada en fotos de resolució pèssima i la captura d’objectes estranys (o simplement antiquats) ens acaba seduint. Són les primeres fotografies digitals provinents d’un temps en què Internet significava possibilitats infinites i no es veia cap núvol en l’horitzó del nostre futur. Abundància d’imatges anònimes, sovint absurdes, que circulen per les xarxes sense cap ambició artística ni domini de la tècnica i ens produeixen, a nosaltres que ens hem nodrit del que creiem bon gust, un cert rebuig. És el shock que produeixen els objectes obsolets, passats de moda, lletjos, però que al mateix temps fan riure i apel·len a la nostra nostàlgia. Són produccions catalitzadores de reaccions aversives, escenes que oscil·len entre el refús i al mateix temps l’afecte.

Sota aquesta etiqueta de kitsch es reconeixen dos tipus d’usuàries d’Instagram: curadores i productores. Les primeres s’entenen com usuàries que configuren galeries d’elements visuals a partir d’imatges de particulars. Curadores de pinacoteques de ready-mades virtuals, n’identifiquen el denominador estètic comú i aquests esdevenen arquetips de l’(anti)estètica més espontània de les xarxes. Sota les consignes de “Museum of Whatever” o “Only the crème de la crème”, els perfils de @nik_gallo i @uglydesign [Fig. 1] ja anticipen un tarannà sarcàstic i bromista que serà absorbit per les usuàries productores. Són les autores conscients de les imatges-brossa, que han nodrit el seu gust estètic en el kitsch més virtual i un cop descobertes pels perfils curadors, passen a formar part del circuit artístic de lo cutre. Ambdues usuàries comparteixen uns preceptes estètics i aborden les seves produccions des de la ironia. Per exemple, @brnjn_ opta per etiquetar el seu perfil com a pàgina de “lloguer de cotxes exòtics”, tot i que no trobem cap cotxe al seu perfil, ni voluntat d’incloure’n. És aquesta la ironia que estableix el contrasentit com a pedra angular d’un nou paradigma.

Fig 1. Panoràmica @nik_gallo i @uglydesign

El procés de viralització de l’(anti)estètica del kitsch actualment, i concretament a Instagram, s’entén a partir de les imatges-brossa abans mencionades, les fotografies absurdes, fetes i trobades quasi per accident dins la dimensió virtual. Una viralitat marcada per les dinàmiques de capitalització d’imatges, de les quals ni la més kitsch de les produccions està fora de perill. La voluntat de les usuàries productores de voler customitzar imaginaris pretèrits i formar-ne de nous resultaria uns dels punts de partida d’aquesta comercialització.

Com es passa d’una imatge espontània, anònima i absurda a una tendència viral i a la inexorable comercialització d’aquestes imatges, que ara esdevenen objectes? Per tal que aquestes imatges puguin fer-se virals, abans és necessari que siguin rescatades del buit infinit que és internet amb la intenció de desafiar els cànons estètics. Si Instagram és la xarxa social on compartir el millor de tu mateixa, què és més subversiu que penjar les imatges més kitsch i desagradables possibles? Aquesta és la labor de les usuàries curadores. Així, poc a poc, es constitueix una avantguarda virtual, fonamentada en la ironia i la rebel·lia que suposa abraçar la lletjor en un context on la bellesa física és desitjada desesperadament, i buscada per qualsevol medi. Ara bé, qualsevol tendència pot passar a les pantalles d’un públic cada cop més ampli, mitjançant connexions de likes, missatges i seguiments. La creixent apreciació per aquest tipus de lletjor crida l’atenció de les marques, que com voltors cerquen sense descans noves tendències visuals per capitalitzar. Així comença la progressiva comercialització del kitsch virtual, que és depurat per tal de plaure els gustos d’un públic més ampli i situat fora dels cercles artístics. Allò que comença com una subversió del disseny és absorbit pel propi disseny, es produeix una progressiva estetització d’unes formes que mai havien de ser visualment agradables, sinó situar l’espectador en una cruïlla entre l’atracció i la repulsió.Produccions com les de @keefpalas o @actually_existing [Fig. 2] són regides per aquesta voluntat estètica, còmplices de la implantació del luxe sobre unes formes originàriament populars.

Fig 2. Panoràmica @keefpalas i @actually_existing

Per tal de fer-les desitjables per a les classes amb més poder adquisitiu, generalment alienes a les avantguardes virtuals, aquestes formes són despullades del seu factor cutre, produint-se així una contradicció amb el kitsch. Val a dir que, tot i aquest embelliment, encara no busquen apel·lar un públic massiu i homogeni, sinó que es tracta de negocis petits i independents, que ofereixen pocs objectes a preus molt elevats, segurament inaccessibles pels amants de l’absurditat que van començar a jugar amb les imatges-brossa a Instagram. La intrusió de noves botigues en aquesta plataforma s’ha vist afavorida en les últimes actualitzacions de l’aplicació, que insten les usuàries a comprar, més que no pas a compartir contingut visual. Això ens porta a preguntar-nos quin és el proper pas en la perversió de l’(anti)estètica cutre. És possible que les grans multinacionals se sumin a la capitalització de l’absurd a partir d’aquestes petites marques d’Instagram de disseny independent? Trobarem algun dia a la web de Zara unes sabates fetes de pasta de dents o unes arracades de sardines? És difícil saber com una gran empresa podria crear un desig per la lletjor en el públic massiu i homogeneitzat —i fictici— al qual busca apel·lar desesperadament. Un cop més, els discursos més subversius i aparentment incomercialitzables són fagocitats pel capitalisme, que retorna a les masses precàries les formes que elles mateixes van generar.

 

 

Bruna Bassó, Judith Pijuan, Alba Alarcos. Filles de l’anomenada generació Z, la Judith, la Bruna i l’Alba asseguren que la Z ve de zoom. Sens dubte, l’eina més preuada en el mar de links i likes de la virtualitat que les ha vist créixer. Guiades per l’anhel estètic —però sobretot antiestètic— gaudeixen explorant els milers d’imatges que les aborden diàriament i les portes que obren: nous perfils, tweets incendiaris, els memes del darrer congrés o locals de lloguer de cotxes exòtics.

Publicacions

01 juliol 2021

RADIOGRAFIA DE LO CUTRE

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)