El segle XXI ens ha donat algunes de les millors trobades entre disseny i tecnologia. Poques desfilades sobre això són tan memorables com Spring/Summer 1999 d’Alexander McQueen , on començava a veure’s en aquest dissenyador algun dels primers escenaris de convergència entre aquestes dues disciplines, i la (no tan) incipient amenaça del tecnològic – una cosa que seria evocat una vegada més a la seva última desfilada Plato’s Atlantis (2010).

Certament això no és una cosa que només succeeix a partir de finals del segle XX ja que la relació entre moda i tecnologia és sempre estreta: el disseny està certament sempre lligat a aquesta. Pensem en dissenyadors com Pierre Cardin i la seva incorporació del plàstic i l’esculturicitat a la dècada dels 60s. De la mateixa manera, al començament dels 2000, les primeres desfilades del dissenyador turc Hussein Chalayan tenien una línia d’interconecció molt marcada amb diferents nivells de tecnologia que s’intensificarien en els anys subsegüents. Tots dos exemples de com allò que avui recordem com a low tech ha sempre estat lligat a la vestimenta.

Iris Van Herpen, Snake Dress (2010), Dewi Driegen per Duy Quoc Vo per V Magazine Online

En aquesta ocasió, el museu d’arts decoratives de París proposa a Sculpting the senses una exposició dedicada a l’univers fragmentari de la dissenyadora holandesa Iris Van Herpen, amb un recorregut enfocat al seu treball d’alta costura.

Tot i aquests precedents, l’estil de Van Herpen és diferent atès que la seva visió cap al futur es troba a un nivell quirúrgic. El seu enfocament estètic s’acosta a l’ascetisme, exhibint una puresa visual que reflecteix una profunda exploració del llenguatge arquitectònic més contemporani. Sense lloc per a la cruesa de certs materials orgànics, ha de ser d’aquest desig on afloren els versos sintètics que dedica a l’aigua i el vent.

Aquesta aproximació no només es limita a la tècnica i l’execució basades en l’arquitectura paramètrica, caracteritzada per la fluïdesa, la fragmentació i els patrons canviants, sinó que també s’estén a la conceptualització de les seves creacions. Van Herpen és coneguda per la seva capacitat per extreure inspiració de fonts diverses, arribant a resultats captivadors, i explorant temes avantguardistes que van més enllà de les convencions tradicionals de la moda.

Iris Van Herpen, Quaquaversal (2016). Foto: Morgan O’Donovan

Però la sala d’operacions és principalment fosca –un altre desencert de la museografia– la dissenyadora ens és presentada com un enigma, la creativitat de la qual només serà accessible a través d’un procés de reconeixement semiològic, com replicant un procés d’enginyeria invertida.

La curadoria proposada ens exposa al treball de la dissenyadora, confrontat amb diferents objectes d’art i disseny intentant explicar quines són les fonts d’inspiració i on apareixen les relacions amb els dissenys presents. En aquest procés solipsista tot antecedent històric, com els ja esmentats treballs de Hussein Chalayan o Alexander McQueen (amb qui a més la dissenyadora va fer els seus primers passos), són eradicats.

Iris Van Herpen, Cathedral Dress (2012). Foto: Morgan O’Donovan

L’escultura “Nautilus Penta” (2023) del belga Wim Delvoye, on (com és habitual en el seu estil) catedrals gòtiques són utilitzades com a unitats mínimes sent superposades (i en aquest cas, torsionades) fins a replicar la petxina d’aquest mol·lusc del qual porta el seu nom, contraposada al “Cathedral Dress”, presentat a la col·lecció primavera de 2012, on un procés similar és dut a terme, en una de les relacions més lineals en aquest esforç per assenyalar possibles influències.

Al llarg de l’exhibició es percep un intent de dessensorialització dels espectadors, una cerca per embriagar els sentits, alterant la percepció amb una instal·lació sonora perturbant: l’intent de materialitzar un efecte sinestèsic, en referència no només a la pròpia condició de Van Herpen, sinó també als temes de les seves temporades “Seijaku” (Tardor/Hivern 2017), on explora les potencialitats estètiques de la cimàtica, que estudia l’evolució visual de les ones sonores com a patrons geomètrics, i “Sensorie Seas” ( Primavera/Estiu 2020), on convergeixen les teories neurocientífiques de Santiago Ramón y Cajal, i els seus dibuixos estructurals del sistema nerviós, en comparació amb patrons presentats per diferents tipus de cnidaris i micelis.

Iris Van Herpen, Roots of Rebirth (2021). Foto: Myrthe Giesbers

Considerant justament el dinamisme i les sensacions vibracionals evocades per l’ús de les peces, resulta força controversial – a nivell museogràfic – la decisió d’eliminar gairebé completament el moviment en l’exposició de les peces, sent clarament aquesta la seva condició sine qua non.

Certament aquesta dimensió semovent, és essencial des del germen del seu treball com es pot apreciar en dissenys de la seva Primavera/Estiu de 2010, i reposada a les escultures de Kate McGuire i Juliette Clovis.

Iris Van Herpen, Hacking Infinity (2016). Foto: Morgan O’Donovan

Aquest caràcter donat per la ingravidesa és essencial en el treball de Van Herpen, on es pot reconèixer un prolífic estil oceànic. Referències com les siluetes evocades per Alexander McQueen a la seva ja esmentada desfilada “Plato’s Atlantis” donen compte que la relació aquàtica no és l’única que interessa a la dissenyadora, sinó tota relació antigravitacional, tot dinamisme de la manera que pugui estar relacionat desafiar les concepcions entròpiques (en un sentit estrictament físic). Això contrasta amb la rigidesa i pesantitat d’altres dissenys que fan clara referència als processos de cristal·lització i fossilització.

Registro de la performance del grup Between Music durant la desfilada Aeriform (2017). Foto: Morgan O’Donovan

El de Van Herpen és sens dubte un univers sintètic de convergència entre les forces de la natura i les pressions culturals, reorganitzar i reordenar els codis i ordres socials en un estil on crinoides i gorgues puguen copular fins a donar vida a una intricada mesoglea^[1]La mesoglea és el teixit principalment aquós que oficia d’hidroesquelet en animals del tall medusozoa (Medusas). . Una simbiosi d’alta tecnologia i l’artesania de l’alta costura apareixen a brodats reinterpretant patrons micèlics.

En el desenvolupament d’apèndixs tridimensionals, fins i tot revestits en làtex per imitar pells d’animals mitològics, formes còclees i metalls líquids, els subjectes creats per Iris Van Herpen són cyborgs de cossos distants. Els límits virtuals són evocats en una palpitant fascinació centrífuga, d’on s’ejecten barreres sensorials. Aquesta virtualitat funciona com un límit hologràfic, mutable, tant tecnològic com biològic: un límit que hi pot ser i ser una abraçada com una arma.

L’exposició “Iris Van Herpen: Sculpting the senses” es presenta al Museu d’Arts Decoratives de París fins al 28 d’abril del 2024.