close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

17 juny 2021
La famosa qüestió pictòrica

Joaquín Jesús Sánchez

Al seu Velázquez, Ortega escriu: «la pintura és una cosa que certs homes s’ocupen de fer mentre d’altres s’ocupen de mirar-la, copiar-la, criticar-la o encomiar-la, teoritzar sobre ella, vendre-la, comprar-la […]. Segons això, la pintura consisteix en un vast repertori d’accions humanes. Fora d’aquestes […] no és res, ja que només és el material que dona peu a aquelles accions. Pròpiament parlant, la pintura existeix en les accions que aquests materials acaben, o bé en les […] que hi comencen. […] La pintura no sorgeix espontàniament als murs, com la gotera o el liquen, ni floreix de sobte a les teles com una granellada. La pintura no és, per tant, una manera de ser de les parets ni una manera de ser de les teles, sinó una manera de ser home que els homes, de vegades, exerceixen».

Mogut per les ganes de gatzara (per molt profilàctica que sigui), vaig anar fins a Valladolid per veure «Pintura. Renovación permanente» (Pintura. Renovació permanent). L’exposició ocupa dues plantes del Museu Patio Herreriano i està comissariada per Mariano Navarro. La tesi de la mostra és la següent: hi ha hagut dos moments capitals a la pintura espanyola dels últims anys, el que va passar als anys setanta i el que va passar als anys dos mil. Partint d’aquesta premisa tan rotunda i qüestionable, Navarro articula la seva exposició (i és de suposar que la pintura espanyola) mitjançant una taxonomia singular: pintura expandida, desmaterialitzada («que més que veure’s, es pensa»), al taller, fluïda, figuració narrativa i figuració arepresentativa («no tenen la necessitat de “contar” res»). Assumeixo que un encàrrec d’aquesta naturalesa suposa un repte curatorial titànic, però la compartimentació per categories (com si estiguéssim, salvant les distàncies, en una sala vuitcentista) té, a judici meu, dos errors capitals. Per una part, no respon a la manera en què aquestes obres es produeixen. Afortunadament, ara com ara els artistes no militen en una escola o en una pràctica, de manera que imposar-los adscripcions artificials i forçar relacions en base a elles sembla una estratègia equivocada. Per altra part, al visitant se li ofereix un recorregut més aviat ortopèdic. Sospito que la rotunditat del plantejament inicial, que no hem vist en altres exposicions que el mateix museu ha dedicat a una disciplina, com l’escultòrica «Una dimensión ulterior» (Una dimensió ulterior), llasta tota l’exposició.

Com sempre passa en aquest tipus de propostes, la nòmina d’artistes dona lloc al xiuxiueig. A ningú li sembla que hi ha tots els que són ni que són tots els que hi ha. No entraré en aquest assumpte, perquè justificar les meves opinions em costaria més línies de les quals disposo i correria el risc d’acabar relatant-vos l’exposició que jo hauria fet, i això és un vici detestable. Em sorprèn, no obstant, la grollera sobrerepresentació d’alguns artistes, particularment perquè no es justifica en cap moment. I encara més, quan l’exposició està atapeïda d’obra, fins el punt en què, de vegades, es fan nosa entre elles o conviuen malament. Aquest és, potser, l’altre problema d’aquesta exposició. Si bé ens ofereix un meritori, tot i que fallit, intent de pensar en la pintura espanyola de les últimes dècades, així com una feliç reunió d’obres excel·lents d’artistes de vàries generacions, la matusseria amb què estan instal·lades desllueix enormement el resultat.

***

Si Sísif es dediqués a les arts, la seva condemna seria reivindicar la pintura. No sé quants enterraments i resurreccions hem passat, quantes portades de suplements culturals que publiciten la nova fornada de pintors que ve, per fi, a revivificar aquesta pràctica moribunda i carpetovetònica. Si mirem pel retrovisor, no sembla que les amenaces fossin per tant: els morts que vós mateu gaudeixen d’una bona salut. Contra la solemnitat que traspuen molts dels (continus) desagravis a aquesta disciplina, prefereixo aquesta consideració orteguiana amb què començava el text: la pintura és el detonant i alhora el resultat de múltiples accions humanes que tenen, com a eix de coordenades, l’objecte pictòric. Aquesta acepció més plàstica (és a dir, més fluïda i mal·leable) ens brinda opcions menys categòriques i definitives; i, a judici meu, més profitoses.

Coincidint en el temps amb l’exposició de l’Herreriano i de manera molt més modesta, dos artistes i dos comissaris (Adrián Navarro, Vicky Uslé, Jordi Rigol i Luisa Fraile) han llançat el projecte Atlas, «un espai per a la reflexió, el debat i la trobada al voltant de la pintura espanyola», materialitzat en una cosa que costa de distingir d’una galeria efímera o d’un stand de fira. Quadres, majoritàriament d’artistes excel·lents, recolzats a la paret sense cap gràcia i sense cap més discurs que el de «cartografia les diferents mirades i afinitats». Ah, i l’obra, a la venda. La proposta té un esperit combatiu que no aconsegueixo d’entendre. En declaracions a la premsa i a la fulla de sala de «Entornos y reflexiones» (Entorns i reflexions) (el capítol u, se n’esperen més), els promotors al·ludeixen a la suposada marginació de la pintura en el context expositiu actual i a l’amenaça del consum digital de l’art en detriment de l’experiència directa. Sobre allò primer, durant els útlims mesos he vist, només a Madrid, les exposicions de Jorge Diezma, José Díaz, Gloria Martín, Jorge Galindo o André Butxer (esmento les primeres que em venen a la memòria). Sobre això segon, ja fa una temporada que Instagram està entre nosaltres com per espantar-nos ara. Que ningú supleix la trobada cara a cara amb l’obra és una evidència que no cal defensar (i que, tant com sigui possible, hauríem de procurar de no romantitzar fins a fer-lo detestable).

Conec a pintors que tenen més afinitat amb escultors, músics o escriptors que amb altres pintors. Per això, aquest afany d’embotellar i preservar el reservori de les essències pictòriques espanyoles em sembla que no té ni cap ni peus. Catalogacions academicistes i postulats flèvols que s’obren per les costures amb una mica que se’ls rasqui. No se m’acut una manera més bona de matar la pintura (si és que això és possible) que aquestes defenses que volen preservar-la pura i autònoma, com ho faria un taxidermista: en un pot amb formol.

Joaquín Jesús Sánchez (Sevilla, 1990) és crític d’art, escriptor i comissari independent. Llicenciat en Filosofia i màster en Història de l’Art Contemporani i Cultura Visual, escriu en prestigioses publicacions nacionals i internacionals i algunes altres que no ho són tant. Investiga assumptes alambinats i fascinants. Dedica gran part del seu temps a intentar memoritzar l’obra de Borges i sent predilecció per la literatura gastronòmica.

Publicacions

17 juny 2021

La famosa qüestió pictòrica

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)