La noche toledana és una expressió que es construeix oralment a través dels segles, utilitzant un suposat fet històric amb evidents matisos de llegenda. L’origen del seu significat es troba en la jornada del fossat, esdevinguda en el 797, però documentada per primera vegada vuit segles més tard. Segons la tradició, durant l’Emirat de Còrdova, moment en què Toledo gaudia de certa autonomia, es va enviar una expedició des del sud per acabar amb aquesta independència. Per això, es va construir un palau amb un fossat, es va convidar a les persones més influents de la zona (fins a 400, segons algunes cròniques), i després de ser decapitades van ser llançades a l’enorme forat. Aquesta narració s’estableix com a testimoni de la naturalesa mitològica de la ciutat.

Les visites de Luis Buñuel, Salvador Dalí i Federico García Lorca a Toledo han alimentat l’imaginari mitològic de la ciutat. Avui se sap que el grup era molt més extens i que van fer de Toledo un escenari avantguardista, un lloc fosc on s’admirava el fervor religiós com una pràctica surreal. No obstant això, durant molt de temps, l’única lectura d’aquests fets s’ha realitzat a través del relat basat en els cognoms d’aquestes tres figures omnipresents.

El jove Buñuel es va sentir fascinat per l’aire misteriós que Toledo desprenia en els anys vint i en el seu segon viatge, estant borratxo al claustre de la catedral, va tenir una visió. D’aquesta manera, gràcies a un miracle com tants altres sants, decideix fundar la seva pròpia congregació: L’Ordre de Toledo. A l’igual que en tota la seva carrera, el director va fer ús de la seva educació catòlica per construir un ideari en què, de vegades, és difícil diferenciar entre l’apologia i el sarcasme.

A partir de 1923 i fins a 1936, Buñuel es converteix en el promotor de les excursions que es realitzaven des de Madrid a la recerca d’episodis delirants estimulats per la ingesta de vi de Yepes. El grup va elaborar per a les seuves creuades una terminologia basada en les organitzacions militars i religioses. Buñuel s’autoproclamar “condestable” i es diferenciava entre els cavallers fundadors com els germans i poetes Federico i Francisco García Lorca, presents en la visita inaugural, i els que es van adherir amb posterioritat com María Teresa León o Rafael Alberti. Per fer-se amb el títol de cavaller calia quedar-se despert tota la nit, qui preferia dormir era relegat a escuder, o fins i tot a convidat, com l’arquitecte racionalista Luis Lacasa.

Des del principi, s’imposen uns preceptes que es repeteixen a manera de ritual: s’allotjaven a la Posada de la Sang, menjaven en la venda d’Aires i visitaven la tomba de l’cardenal Tavera, darrera obra de Berruguete, realitzada a partir de la màscara mortuòria de l’arquebisbe. Durant aquelles visites recitaven poemes, subvertien l’ordre disfressant-se de clergues o captaires i acudien a llocs com la Plaça de Sant Domingo el Real per escoltar les pregàries nocturnes de les monges. No obstant això, una de les seves primeres narracions es desenvolupa a la llum del dia, quan un cec porta a alguns membres de l’Ordre fins a casa. Allà, el grup descobreix que es tracta d’una família d’invidents i que no hi ha cap tipus de llum o vela a les habitacions. A més, hi ha nombrosos quadres realitzats amb pèl que pengen de les parets. En ells, cementiris de pèl amb les seves tombes i xiprers també creats a partir de cabells.

Tot i que la història contemporània ha intentat diferenciar categòricament entre el real i l’imaginari per a, en la majoria de les ocasions, eliminar el segon, Buñuel utilitza les seves memòries com una oportunitat per rescatar les seves aventures juvenils a manera de autoficció. A  Mi último suspiro (1982), el director dedica un capítol a l’Ordre de Toledo i desglossa el seu funcionament a més de repassar les seves anècdotes més surreals, com haver hipnotitzat durant la seva primera nit toledana a una prostituta amb la qual mai va tenir sexe. Tot i que s’ha criticat al director per la inexactitud de les seves versions, és evident que aquest deixeble del subconscient troba més veracitat a la memòria construïda que en els propis fets, permetent-se el luxe d’aportar pistes i detalls a través de l’ocultisme.

L’essència crítica contra la Dictadura de Primo de Rivera i la ridiculització de la institució eclesiàstica, són parts fonamentals del plantejament del grup, l’Ordre de Toledo es presenta com una oportunitat de descentralitzar la visió de l’avantguarda i enriquir el mosaic de col·laboracions i influències que va suposar. Dins dels seus gairebé cinquanta membres, es troben personalitats que han romàs a l’ombra com la de l’polifacètic Moreno Vila, la cultura va exercir un influx en l’obra de la generació de la Residència d’Estudiants. Delia del Carril suposa un altre gran exemple perquè va ser esborrada de la història tot i haver corregit durant anys els poemaris del seu segon marit, Pablo Neruda, i haver influït en la sofisticació del seu estil.

Durant els anys trenta, després de la seva estada parisenca, Buñuel seguirà actuant de cicerone amb els visitants que provenen de l’avantguarda francesa. D’aquesta manera, arriba a Toledo René Crevel, el desbordant escriptor surrealista que va haver de amagar la seva bisexualitat per l’oposició dels de Breton. El condestable també va en repetides ocasions al costat de l’compositor Gustavo Durán, amb el qual comparteix la ideologia comunista i a què s’ha relacionat amb Lorca. Duran va tenir una vida atípica per a la seva època i abans de casar-se i formar una família, va mantenir una relació amorosa d’onze anys amb el pintor canari Néstor, l’obra va obsessionar i va influir a Dalí. La guerra és a Duran a Madrid treballant com doblador de pel·lícules, s’enrola llavors en el bàndol republicà, i després de treballar com a espia a diversos països, passarà els últims anys de la seva vida a Grècia, on rep les visites de Gil de Biedma.

Durant els últims anys de l’Ordre de Toledo, un dels més assidus serà Eduardo Ugarte, codirector del grup de teatre universitari La Barraca. Amb ell, Buñuel treballava en diferents guions, però a més de les seves borratxeres, l’aragonès recorda 01:00 psicofonia que els dos van presenciar en els carrerons de Toledo. Sense por a ser titllat de fantasiós, el director narra en les seves memòries com els dos van escoltar a un grup de nens recitant de memòria les taules de multiplicar dins d’una habitació que va resultar estar buida.

L’esclat de la guerra va suposar el final de l’Ordre de Toledo i la pèrdua de la major part de les proves materials, amb ella van desaparèixer els títols dels cavallers i el mural que Dalí va pintar en la venda d’Aires. No obstant això, les llistes realitzades per Buñuel i les mencions que realitzen María Teresa León, Alberti i Bru Vila en les seves respectives memòries, permeten evidenciar la retroalimentació que es va produir entre la Generació de l’27, el Surrealisme i les Sinsombrero. L’Ordre recupera nombroses biografies truncades i mostra l’essència de l’avantguarda espanyola, la qual va tenir un especial arrelament a la terra ia la història. Rescatar les pràctiques del grup suposa una lectura alternativa que va ser censurada pel Franquisme i que posteriorment es va posar en dubte per la seva subjectivitat i essència esotèrica. Potser hagi arribat el moment d’utilitzar el privilegi dels grans noms per resignificar la nit toledana des del mite i enriquir-la amb el llegat crític d’un discurs més inclusiu.

(Imatge destacada d’esquerra a dreta: Pepín Bello, Moreno Villa, Luis Buñuel, Ernestina González, Salvador Dalí i Josep Maria Hinojosa (assegut) en la Venda d’Aires, 1924)

De dreta a esquerra: Hernando Viñes, Lulú Jourdain, Pepín Bello y Luis Buñuel a Toledo, 1936

Llista de membres de l’Ordre de Toledo mecanografiada per Buñuel

Esq: Façana de la Posada de la Sang, cap a 1920. Der: Cobert de Sant Domingo el Reial

Sepulcre de l’cardenal Tavera, cap a 1920