close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

03 febrer 2021
Habitació pròpia i xarxa social

Isabel Garnelo Díez

Ourownroom és un projecte curatorial de la historiadora d’art Inés Ruíz Artola. El projecte es va iniciar a l’octubre de 2020 i està planificat que acabi el 8 de març de 2021, coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dona. Un projecte comisarial en progrés, on les vint artistes participants han anat publicant el seu treball en les xarxes socials Facebook i Instagram; realitzat sota les premisses determinades en un continu intercanvi i diàleg de les condicions entre les artistes i la comissària. D’aquesta manera, Ourownroom s’articula al llarg de sis mesos, durant els quals cada setmana, el compte creat amb el mateix nom en totes dues xarxes, serveix d’habitació pròpia a cadascuna de les artistes convidades, que desplegaran en aquest temps un projecte realitzat aprofitant al màxim les característiques del format. La idea és finalitzar amb les aportacions de cinc escriptores, Florencia Abbate, Francisco Casas Silva, Belén García Abia, Margo Glantz i Kinga Stanczuk. Totes han volgut participar aportant des de l’àmbit literari, precisament el que va donar origen al projecte, permetent així tancar el cercle.

Podríem pensar que existeix una paradoxa en el plantejament d’aquest exercici de creació que proposa Artola. El títol, que remet al text de l’escriptora anglesa Virgínia Woolf, Una habitació pròpia, on reclamava per a les dones creadores l’espai privat necessari per a poder concentrar-se en la manera de veure femení i així poder descriure el món en els seus propis termes, apel·lava a un espai situat més aviat, en el context victorià, en un interior. En qualsevol cas, una habitació íntima i oculta a les demandes socials i les mirades a les quals estaven sotmeses, i ho continuen estant encara avui dia, les dones. No obstant això, aquesta habitació pròpia situada en les xarxes socials, oberta a la mirada àvida dels i les internautes del món, semblaria molt allunyada de la idea que ressona en el títol, si no fos perquè totes les artistes participants són performers. Com argumenta la historiadora Maite Garbayo, la performance “està fortament arrelada al context en el qual es presenta, a les connotacions físiques i simbòliques del lloc en el qual esdevé, a l’incalculable intrínsec al cos de qui apareix” (Garbayo 2016, p. 58).

Per tant, el que ens planteja aquest projecte és precisament aquest aparèixer en l’espai simbòlic que representa actualment en la nostra cultura la xarxa social. Se suma, i converteix en quotidiana l’estranyesa de mirar a altres en la pantalla, situació a la qual la pandèmia del Covid19 i el conseqüent confinament ens ha desviat a totes. A Ourownroom, se’ns convida a compartir un espai, que per moments ens sembla molt físic davant el fet performatiu abordat des de la mirada scroll de les narratives Facebook o Instagram, assumida amb incomoditat i recel. D’aquesta manera, compartim un temps diferit que ens distancia de la performance pura, la naturalesa de la qual és la presencialitat, la sincronia d’actor i espectador en el ritual de la posada en acte de fora mida, de la idea (Ferrando 2009, p.11). Mirem tota aquesta energia que no pot aconseguir-nos, que no podem recollir amb el nostre propi cos per a compartir l’experiència i retornar alguna cosa. Ens arriba la seva comunicació com un fet suspès i tractem de participar amb una certa dificultat a causa de la distància, al tall digital que propicia la solitària pràctica del ritu. Un mostrar des de la llunyania, surant en la representació enfront de l’acció directa que postula la performance. Tal vegada Facebook i Instagram ens acompanyen en la ficció del veritable esdeveniment que ha succeït en un altre lloc, allí on les artistes el van realitzar. Com ens arriba aquest desig?

Nomenem Facebook i Instagram xarxes socials i les  solem imaginar com a irreals, transparents, continues. Les llegim amb les claus i mapes de l’espai físic en el qual ens movem i desplacem els nostres cossos per a relacionar-nos amb altres persones. Però aquesta transparència i la continuïtat perceptiva de l’espai, són una ficció. La realitat és que ens conformen fronteres físiques i especialitzades de l’espai (Lefebvre). Cada cosa en el seu lloc i cada acció en el seu lloc, de la mateixa manera que vestim per a l’ocasió, caminem i ens relacionem en espais específics a cada relació social i ens proposem també en cada cas com un fenomen visual, que ha de comptar amb les restriccions legals de la plataforma i gestionar l’autocensura. Quin règim de visualitat formen i empren Facebook i Instagram? Com a espectadors i habitants de les xarxes socials, la nostra mirada ens introdueix en aquests espais desplegats davant les nostres pantalles sobre la lògica d’una consciència intermitent, d’atenció pluridispersa, de disponibilitat culpable, de procastinació que, fugint d’una alienació laboral, cau de cap en la més sofisticada i implacable del mirar compulsiu.

Ourownroom, cosos i espais es despleguen en accions tan diverses com les autores que les executen. Podríem articular algunes categories, només per poder entrar en el treball propi de les artistes, sense ànim de tancar-les en criteris que, no obstant, veurem desbordar-se en moltes ocasions i creuar aquestes fronteres conceptuals sense decidir la seva pertinent ubicació en una més que en les altres. Així, doncs, si parlem de cos, transformacions, deconstrucció sexe-gènere-raça, trobem accions que es desenvolupen, sobre tot, en espais exteriors; tant Agata Zbylut (Polònia) com Frau Diamanda (Héctor Acuña, Perú) se situarien aquí am discursos molt distants. La segona categoria comprendria el cos, els textils i els fluids, en les que el lloc acostuma a ser la casa i l’estudi, però no exclusivament. Les artistes que podríem englobar en aquesta categoria, Gabriela Carmona (Xile), María Abaddon (Perú), Valeria Ghezzi (Perú), Cristina Savage (Espanya), Izabela Chamczyk (Polònia), Wynnie Minerva (Perú) i Eliza Proszczuk (Polònia), treballen situacions vinculades a la sexualitat, l’autobriografia, la memòria social i el punt de vista feminista. En una tercera categoria definida pel cos, el paisatge, l’entorn, l’ecologia i l’arxiu, se situarien Mabe Bethônico (Brasil), Magdalena Firglag (Polònia/Mèxic), Liliana G. Cuellar (Mèxic), Natalia Jiménez Gallardo (Espanya) i Jazmin Bakalarz (Argentina), des de plantejaments molt diferents que, mereixerien una anàlisi en profunditat que, per qüestions d’extensió, no tenen cabuda en aquesta ressenya.

Les performers modifiquen amb el seu treball l’espai de la xarxa social en usar-lo com no estava previst. Ens proposen un intercanvi d’un tipus diferent al que pot ser usual a Instagram o Facebook. Ens demanen detenir-nos, mirar el desenvolupament d’una acció davant la cambra, llegir unes certes notes manuscrites, seguir pistes, imatges, idees, significats; establir comparacions i interpretar. És un experiment que posa en joc una manera específica de relació entre l’obra i un espai al qual ens hem vist impel·lits a transitar els últims temps. Sens dubte les peces aquí proposades ens porten a ampliar el nostre camp d’experiències, en articular una màquina de subjectivació i una visualitat narrativa que ens interpel·la com a espectadors i testimonis; que qüestiona la nostra situació com a subjectes enfront de l’obra des d’una distància a la qual ja no estàvem acostumats.

 

 

 

Isabel Garnelo Díez és Professora Contractada Doctora, en el departament de Comunicación Audiovisual y Publicidad de la Faculdad de Ciencies de la Comunicación de la Universidad de Málaga. El seu treball se centra en la creació i recerca artística i en la recerca teòrica relacionada amb l'art contemporani i la teoria de l'art; interessant-se especialment pels discursos sorgits en els períodes d'avantguarda i neo avantguarda del segle XX, que tenen continuïtat en les pràctiques i teories de l'art del segle XXI. És membre del projecte d'I+D: Pràctiques de subjectivitat en les arts contemporànies. Recepció crítica i ficcions de la identitat des de la perspectiva de gènere (2016-2020)

Publicacions

03 febrer 2021

Habitació pròpia i xarxa social

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)