close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

14 abril 2020
No Place Like Home i altres joies fruit del confinament

Montse Badia

Que difícil fer coses amb sentit aquests dies! No llançar-se a una hiperactivitat digital compulsiva, a obrir a la brava accessos a material d’arxiu o, simplement, no quedar-se paralitzada davant la que ens espera. Tornar a la normalitat? Ja hem vist que “la normalitat” era precisament el problema. Com era aquella maledicció? “Desitjo que visquis temps interessants”. Doncs sí, “interessants” ho són, per a tots.

A Magazine estem aquests dies analitzant amb Martí Manen la necessitat de repensar la institució, en el que ell anomena “newnewnewinstitutionalism”. I estem veient també multitud d’iniciatives institucionals, independents, artístiques, que evidencien que el món de l’art és un àmbit de resilients i supervivents tossuts, massa acostumats a no poder comptar amb Ministeris de Cultura (i equivalents) a l’altura de les circumstàncies. En aquest maremagnum de propostes, volem destacar algunes joies que mereixen no passar desapercebudes. Òbviament, donades les circumstàncies, la majoria de propostes poden trobar-se en línia. Importantíssim destacar aquí que el digital no substitueix al presencial, sinó que tots dos conviuen i cadascun té els seus moments i formats, de presentació, de distribució i d’abast.

Comencem amb una iniciativa institucional, Un metro y medio, comissariada per Manuel Segade i Tania Pardo, CA2M, una convocatòria retribuïda (molt molt important destacar-ho) i dirigida a artistes residents a la Comunitat de Madrid sense treballs a la col·lecció del CA2M. CA2M proposa una reflexió sobre la situació, sobre aquest metre i mig de distància social per a presentar online cada dia una proposta artística.

Aquestes setmanes de tancament forçat d’exposicions algunes galeries ens han acostat part del seu programa, com Thomas Schulte que permet temporalment l‘accés online al documental sobre Mapplethorpe que havien programat com a activitat pública i paral·lela a l’exposició sobre l’artista. Esther Schipper fa temps que treballa les visites online a les seves exposicions i aprofita aquests dies per a donar més pes a la seva plataforma Continuity, que inclou continguts sobre els artistes de la galeria, converses, projeccions i presentacions de la història d’aquesta galeria que compta amb trenta anys de trajectòria.

Instagram és la plataforma utilitzada per moltes galeries per a acostar-nos als seus continguts, com l’exposició que no es va poder inaugurar de Carlos Pazos a ADN Galeria i els seus lliuraments periòdics TakeAway, presentant treballs individuals; Bombon Projects, amb converses en vídeo entre l’artista Jordi Mitjà i el comissari Tiago d’Abreu Pinto i també, igual que altres galeries, desplegant aspectes diversos de les exposicions que mantenen tancades en els seus espais. És el cas també de la mostra dedicada a Ana Mendieta i comissariada per Wilfredo Prieto a NoguerasBlanchard.

Si de (time)site-specific parlem, No Place Like Home, un projecte comissariat per Fito Conesa, juntament amb Ismaël Chappaz i Juanma Menero (Espai Tactel), mereix una atenció especial. És una exposició comissariada a partir d’obres de la galeria, concebudes per al seu espai físic, on han estat instal·lades (ja que Ismaël i Juanma viuen a la part de darrere de la galeria) i mostrades en un recorregut videogràfic, comentat i guiat. Les obres exposades adquireixen en aquest context noves lectures: el vídeo sobre la venda d’una escultura amb data de caducitat d’Aggtelek; el toc a l’ego dels artistes de Paco Chanivet; o la composició de Fito Conesa que relaciona la seva data de naixement amb una batalla naval del 1905.

Perquè la situació que vivim, ja sigui de còmode confinament o de risc i tragèdia, es mou entre el meme i el drama, entre el quotidià i els fets històrics, com la cèlebre entrada del 2 d’agost de 1914 en el diari de Kafka: “Avui Alemanya ha declarat la guerra a Rússia. A la tarda vaig anar a nedar”. No Place Like Home era la frase recurrent de Dorothy a El Màgic d’Oz. I, com conclou el text curatorial, potser a més de buscar guies en textos complicats que tracten d’analitzar el col·lapse del món tal com el coneixem, té molt sentit tornar a posar-nos en la pell del nostre jo adolescent, aquesta etapa per la qual tots hem passat, tan complexa i incerta, tan, però que tan “interessant”.

 

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

14 abril 2020

No Place Like Home i altres joies fruit del confinament

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)