close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Spotlight

14 febrer 2018
Non-Slave Tenderness. L’amor com a abraçada d’allò inesperat

Carolina Jiménez

Diu Andrei Tarkovsky en el seu llibre Sculpting in Time el molt que l’irritava escoltar les hipòtesis i sospites sobre el significat de “la zona” en la seva pel·lícula Stalker. “La zona no simbolitza res. La zona és simplement una zona, és la vida. I concloïa, “és aquesta partícula elemental amb la qual l’home pot comptar en la seva vida: la capacitat d’estimar que dóna sentit a la seva existència”. Tenint en compte la perspicàcia autoanalítica de l’escriptura del director, una estaria gairebé obligada a acceptar-ho. Em resisteixo a fer-ho, però, perquè l’explicació cau en un fort antropocentrisme que no es manifesta en la pel·lícula. La zona, fins i tot sense presència humana, és plena de vida, una vida on allò natural no es distingeix d’allò artificial. O on l’artificial ha impregnat això que coneixem com a natural. Col·laboren junts. “La zona és simplement una zona, és la vida”. Deixem-ho aquí.

Non-Slave Tenderness és també una zona. És vida. És un organisme material. Una entitat animista que incorpora, transforma i es nodreix constantment d’una multiplicitat de fluxos i acoblaments humans i no-humans. A diferència de la zona anterior, la violència contra els seus visitants, potser aquí també mers stalkers, no és la seva característica principal. Sí que ho és la tendresa, ja ens adverteix el seu nom, un amor fati que no és humà, ni de bon tros diví, sinó del tot material. Un amor orientat a la relacionalitat multidireccional i transespècie. Un amor que, com diria Karen Barad, “es fa sentir” i es contagia res més traspassar el seu llindar. Un llindar de l’amor com a esdevenir imperceptible que evidencia el moment de desaparició i l’evanescència dels subjectes aïllats. Els afectes deriven de la fusió amb l’ambient, amb la matèria, amb la immanència de la zona.

Non-Slave Tenderness és un compost d’objectes, artefactes tecnològics, transferència de dades i sons amb capacitat per a afectar-se i ser afectats. Regulació tecnològica, mecanització, forçament, programació, talls a làser, diagrames de fluids, sistemes, càlculs de cabals, de volts, d’ampers. Una comunitat afectiva que es torna política a través de vincles col·lectius de mobilització de recursos.

We don’t have to have something against our skin to feel it. Feeling something feeling something is still feeling something. But sometimes an inanimate object can amplify to us the most familiar object of all—another body.
Karen Sherman

A Non-Slave Tenderness els cossos tenen cura i són cuidats. Una cura que es concreta en pràctiques tan quotidianes com, per exemple, l’encesa d’una bateria que ha de carregar-se cada nit. I que, de no fer-se, posaria en perill l’estructura de la zona. Non-Slave Tenderness convida doncs a una “solidaritat -en tant que obligacions i responsabilitats- de persones i coses”, en paraules de Jane Bennett. Perquè en una zona nuada de matèria vibrant, danyar una part de la seva xarxa tentacular podria fer mal a les altres parts. Una zona on els seus visitants no han d’entrar amb la por amb què ho fan els stalkers de la pel·lícula de Tarkovsky o de la novel·la dels germans Strugatski. I no tant perquè Non-Slave Tenderness no posseeixi materials que incitin al desig de pertinença, sinó perquè la nostra aproximació a ella no pot ser extractivista. Potser aquells stalkers estaven massa imbuïts de l’esperit de Perseu i mai van intentar comprendre a Medusa. Non-Slave Tenderness és un conjunt d’escultures que mussiten en un entorn que s’ha deixat enrere relacions extractives i de submissió. Ella és una potent força motivadora basada en els desitjos, en els afectes, en els sentiments i l’amor de connexió cap a un món compartit.


Non-Slave Tenderness de Lucía C. Pino pertany al cicle “La possibilitat d’una illa” comissariat per Alexandra Laudo. Es pot visitar al Espai13 de la Fundació Joan Miró fins l’11 de març de 2018.

Madrilenya. Abans d'arriba a l'art va ser periodista, una actitud que segueix molt present en la seva gana per la informació i l'actualitat política. Al gener de 2012 va anar a Berlin a participar en una residència de comissaris i s'hi va quedar més de cinc anys. Allà va comissariar diverses exposicions i va coordinar espais i projectes més o menys independents. Fa dos anys es va instal·lar a Barcelona, on li agrada sortir a passejar amb la seva gosseta Bruna, anar a comprar al mercat del seu barri i passar el temps amb un tros de pizza i una bona conversa. de Berlin troba a faltar els parcs, els seus temps i el silenci hivernal. De Madrid, justament el contrari.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)