Memento Momo és una obra processual de Ryoko Yashima (Hiroshima, 1993), expandida en el temps entre 2019 i 2021. El projecte va començar amb la inseminació d’un porc en una granja propera al seu lloc de residència, l’illa de Momoshima, i l’adopció posterior per part de l’artista d’un dels porquets que va instal·lar a casa seva fins que aquest va assolir el pes suficient per ser sacrificat com a aliment humà. Durant aquest llarg procés de criança i relació amb l’animal, l’artista va aprendre l’ofici de carnissera i va obtenir la llicència que li permetia sacrificar i especejar professionalment Momo, un animal de 210 quilos. El projecte va concloure amb una barbacoa organitzada per l’artista, en què va cuinar una part de la carn de Momo i la va menjar al costat de les persones que la van ajudar durant el sacrifici. Aquest procés de treball de dos anys va ser registrat a través de fotografies i vídeos i la seva experiència està recollida en un diari que va ser publicat al setembre de 2024 ^[1] Yashima Ryoko, Memento Momo, Genki Shobou, Tokio, 2024.

Com va sorgir la idea d’aquest projecte?

Quan em vaig mudar a Tòquio als 18 anys vaig començar a sentir fàstic per la carn i vaig deixar de menjar-la. Cinc anys més tard, després de traslladar-me a aquesta remota illa de 12 km de diàmetre al mar de Seto, vaig tornar a menjar carn progressivament a causa de certs inconvenients relacionats amb l’entorn. En aquells moments vaig començar a interessar-me per les religions i em va cridar l’atenció el fet que tant el judaisme com l’islam considerin impur un animal i en prohibeixin el consum. Quan vaig investigar per què els porcs eren l’únic tabú entre el bestiar em va semblar poc clar. Aleshores vaig recordar un viatge que vaig fer a Papua Nova Guinea quan tenia 21 anys. Allà la gent cultiva la terra per als porcs, és un símbol de prosperitat, els cria amb cura i els menja en ocasions especials, com ara casaments o funerals, o els sacrifica per expiar els seus pecats. Els porcs carreguen alhora amb la felicitat i la desgràcia humana. Vaig pensar que si convivia amb un d’ells totes aquestes estructures de valors es desentranyarien i podria entendre millor les raons que les van originar, així com la meva relació amb els animals i el consum de carn.

Com va canviar la teva vida el procés? Per a una artista, és possible separar l’art de la vida?

En aprendre a estimar Momo vaig començar a gaudir de la carn, que abans em repugnava. Abans tampoc no m’agradaven els aliments amb olors fortes, però ara puc menjar gairebé qualsevol cosa. Passar molt de temps netejant diàriament grans quantitats d’excrements de Momo va canviar els meus gustos, i crec que també m’ha ajudat a desenvolupar més respecte per altres aliments. Crec que allò que acceptem i rebutgem és significatiu, i que aquests sentiments connecten directament amb el nostre instint, el qual subjau a totes les formes de discriminació humana. L’any que vaig passar amb Momo, la vida i mort del qual estava predeterminada, va ser satisfactori, però també difícil. Em vaig esgotar físicament i els alts i baixos emocionals van ser molt intensos. Tot el meu temps, diners, pensament i accions eren per a Momo. L’art no es pot separar de la vida, perquè l’art sorgeix de la vida i la vida és modelada per l’art, en un procés continu.

El títol de la teva obra combina la locució llatina memento mori i el nom del personatge de Michael Ende. Quina importància tenen totes dues coses a la teva obra?

Titular el meu projecte Memento Momo, substituint Mori per Momo, és un acte de donar forma a la mort, per recordar-la. D’altra banda, la protagonista d’Ende, una nena anomenada Momo, intenta recuperar el temps robat a la gent pels «homes grisos», que són lladres de temps. La novel·la aborda qüestions com l’eficàcia i la productivitat a la societat capitalista. Quan vaig començar, no sabia si el que estava fent tenia a veure amb l’art o no, però sabia que, tret que ho portés fins al final, no seria capaç d’entendre el significat de les meves accions. Així que em vaig concentrar a completar el meu objectiu. Si hagués tractat Momo com una peça de bestiar, no li hauria dedicat tot el temps i l’hauria portada de seguida a l’escorxador. Però vaig cuidar bé de Momo i la vaig sacrificar amb les meves pròpies mans. En experimentar en primera persona la seva vida i la seva mort crec que vaig poder captar alguna cosa que hem perdut en prioritzar l’eficiència i la productivitat.

Com vas decidir presentar aquest projecte com a obra?

Vaig dubtar a presentar-lo com a obra, ja que em semblava èticament problemàtic si tot s’acabava orientant-se a l’objecte artístic en si. Com que jo no he sacrificat un animal per fer una obra, sinó que les fotos, els vídeos i els textos que van sorgir de la meva vida diària amb Momo, encara que van prendre naturalment la forma d’una sèrie d’obres, no són més que una manera de compartir l’experiència artística que va suposar tot el procés. De fet, al principi no sabia què passaria, se’m van presentar tota una sèrie d’obstacles potencials com ara que Momo morís d’alguna malaltia o que jo no pogués suportar el dolor i la tornés a la granja. Va ser en el fet de cuidar la seva salut i criar-la amb diligència quan vaig poder establir una connexió directa amb l’art.

Què opines sobre la relació entre art i ètica?

Dedicar-me uns quants anys exclusivament a aquest projecte m’ha permès acostar-me a l’ecologia des d’una altra perspectiva, així com posar en qüestió certs posicionaments ètics i analitzar el rerefons del que les lleis vigents permeten i prohibeixen. Al Japó, per exemple, perquè un particular pugui sacrificar bestiar cal el permís del govern local, però no és fàcil obtenir-lo, perquè les normes d’higiene són molt estrictes. En canvi, senglars, cérvols i ossos poden ser caçats i consumits per qualsevol amb una llicència de caça que es pot obtenir en només dos dies.

Durant el procés vaig reflexionar contínuament sobre la responsabilitat de l’artista. Encara avui em pregunto per què va haver de morir Momo. Sóc conscient que va morir per culpa de les meves accions i he patit profundament pensant-hi, però crec que perquè vaig abordar la vida de Momo amb la màxima responsabilitat puc presentar aquest tema. La gent em preguntava al principi, «Per què el tractes com una mascota si al final t’ho menjaràs, no és cruel donar-li amor?». Aleshores vaig pensar per què no hauríem d’estimar els animals que mengem. Crec que si pots separar tots els desitjos i conflictes de tu mateixa, potser no necessitis l’art. Tenir una resposta a una pregunta ens fa sentir millor però crec que és important dubtar i patir la confusió. L’art té el poder de guiar-nos suaument cap a l’essència de les coses.

Què ha aportat la teva experiència de sacrifici a la teva visió de l’ecologia?

Durant l’any que va precedir el sacrifici, l’ansietat es va apoderar de mi, preguntant-me si seria capaç de menjar Momo. M’horroritzava pensar que la seva mort fos en va. L’autoproveïment de carn no és fàcil. El sacrifici domèstic de porcs madurs és perillós, i el procés d’especejament requereix un gran esforç. Però crec que la ramaderia comunitària genera patrons de consum més sostenibles, ja que redueix directament el consum, així com el malbaratament d’aliments i altres fonts d’energia. A la ramaderia industrial el procés de cria, sacrifici i processament de la carn, que originalment era un procés únic i interconnectat, es fragmenta de manera mecànica. La divisió del treball capitalista desvincula els sentiments i la imaginació humans del sentit de responsabilitat.

Aquest projecte ha canviat la teva relació amb els animals?

Abans de criar Momo pensava que els humans i els animals eren capaços de connectar emocionalment. No obstant això, a mesura que anava passant el temps, vaig comprendre que sense menjar no em podia comunicar amb Momo. Quan li reduïa el menjar o no li portava el que li agradava, s’enfadava i fins i tot m’atacava. Em vaig adonar que l’enllaç entre nosaltres es basava simplement en el menjar, una relació impulsada per interessos mutus. Amb Momo, els límits entre mascota, bestiar i animal salvatge es van difuminar, deixant al descobert la mirada antropocèntrica subjacent a totes aquestes categories.

[Imatges cortesia de l’artista ©︎Ryoko Yashima]