En un racó discret de l’exposició Permanent Red, dedicada a la trajectòria crítica de John Berger, presentada a La Virreina Centre de la Imatge, hi ha la comparació entre Lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp (1632) de Rembrandt, la fotografia instantània de l’assassinat del Che Guevara i un esbós, fet pel mateix Berger, del Crist de Mantegna (1475). Per què juntes, aquestes imatges tan diferents, tan llunyanes en el temps, ens semblen tan afins? Aquest personal muntatge visual evoca l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg i dóna compte de la pertinaç energia que les imatges contenen a la seva materialitat, un pathos que excedeix les narratives historicistes hegemòniques, un contacte matèric i visual que ens recorda que allò que la història oblida o perverteix, torna com un espectre, reclamant la nostra atenció.

Rembrandt_-_The_Anatomy_Lesson_of_Dr_Nicolaes_Tulp

che muerto

P2_icub230427_016

Deleuze va afirmar que les imatges tenen poc a veure amb la comunicació (d’un missatge hegemònic), i més aviat amb la resistència. Imatges/art i resistència tenen en comú que sobreviuen a la mort, la desafien.

Apunts per a un retrat del subcomandant Marcos, realitzat per John Berger. (En John Berger. Permanent Red).

A l’interessant carteig que van mantenir Berger i el subcomandant Marcos, sobresurt la íntima vinculació entre imatges i revolució. Berger anota: a la història de la pintura es poden trobar de vegades estranyes profecies. Profecies que el pintor no va tenir intenció que fossin tals. És gairebé com si el visible pogués per si mateix tenir els seus propis malsons.

En un altre lloc i en el context de les avantguardes artístiques, el crític Carl Einstein va escriure que l’èxit més gran del cubisme havia estat acabar amb el subjecte europeu burgès modern. La desarticulació de la perspectiva lineal que organitzava el quadre en funció d’un subjecte central (omnipotent, omnisapient, veritable protagonista de la imatge) va ser el gest revolucionari que va suposar una transformació de les maneres de mirar. Amb això s’obria la possibilitat de modificar les formes en què pensem. La desaparició de la perspectiva, la irrupció de punts de vista múltiples, la imatge, l’objecte artístic s’imposaven als desitjos colonitzadors de qui mirava l’obra.

A la seva famosíssima sèrie televisiva Ways of seeing (que també es troba recollida a l’exposició), Berger analitza, entre d’altres, el quadre de Thomas Gainsborough Mr and Mrs Andrews (1750). Hi trobem una parella burgesa que mostra els seus dominis. Davant les aproximacions acadèmiques difoses per Kenneth Clark, a la seva també célebre sèrie Civilization (1966-1969), Berger insisteix que aquesta imatge, més que reunir aspectes formalistes, canònics i patriarcals de l’art occidental o ser fruit de les decisions de l’artista, assenyala i delata la propietat privada, veritable pilar de la societat capitalista.

Mr and Mrs Andrews, Thomas Gainsborough (1750). National Gallery of London.

El gest insurrecte de les avantguardes artístiques va reivindicar, al seu moment, la potència de l’art i l’acció “imaginant” per trencar la continuïtat del que anomenem realitat. John Berger també va defensar unes maneres de pensar amb les imatges que feien trontollar els consensos dominants. Avui, se segueix parlant de la potència de les imatges, del lloc que ocupen en la nostra configuració individual i social i en com participen en la construcció del món… , però la pregunta que cal afrontar és una altra: com contribueix la lluita de les imatges per transformar-ho?

Walter Benjamin afirma, a la seva Tesi Sobre el concepte d’història, que les lluites emancipadores emergeixen de manera creativa en proposar formes diferents que obrin alternatives de vida. Les revolucions no es fan només en nom del futur, sinó també en nom del passat, de la memòria de les lluites que esquerdaren, de vegades per un instant, de vegades per més temps, la continuïtat de l’opressió. Quina és, doncs, la lluita de les imatges? Trencar el cercle, trencar la continuïtat, trencar les nostres maneres de veure perquè puguem imaginar altres maneres de fer. Com els moviments emancipadors, les imatges estan compromeses amb la vida. La lluita de les imatges, com qualsevol lluita alliberadora alberga una contesa creativa que ens recorda que passat, present i futur són temps entrellaçats en un ara (quantic) que pot ser revolucionari si acaba amb allò reprimit, oprimit i explotat. És una lluita vívida que, com la mateixa matèria, acull possibilitats inesperades. És una lluita encarnada, matèrica, permanent que neix dels cossos i hi retorna remenant emocions, sensacions i percepcions. És una lluita desitjant i, alhora, una resistència radical a l’oblit, als discursos interessats, a les institucions oportunistes, als abusos neoliberals.

La lluita de les imatges proposa una revolta per alliberar futurs imaginables soscavats pel pas violent de la història. La Virreina i el seu encertat programa crític expositiu recupera la figura i el compromís de John Berger i la seva obra, socialitzant el seu arxiu visual que, en la seva dimensió més exigent i marxista, ens convida a reflexionar sobre el lloc social i polític que ocupen les imatges en el nostre present, mentre proclama que comprometre’ns-hi articula alternatives a les maneres de veure/fer burgeses, capitalistes i patriarcals que ens volen obedients i sense imaginació.

[Imatge destacada: Detall de l’exposició Permanent red. La Virreina Centre de la Imatge]