Un 26 de juny de 2022, es dibuixen els 40 graus a la majoria dels termòmetres de la meitat-sud de la Península Ibèrica. La preocupació descansa on aixoplugar-nos, quant circula el preu de la llum per activar l’aire condicionat o en mirar la llista de contactes del telèfon buscant la piscina més propera. En aquesta situació tan apocalíptica i plena de postmodernitat habita una paradoxa a pocs metres del carrer Atocha, al soterrani del Museu Thyssen.

La mateixa setmana, on l’àrid calor ens demana un refugi, conclourà Paisajes Emocionales, una mostra que inclou quatre performances duracionals del consolidat artista islandès Ragnar Kjartansson. Kjartansson va desenvolupar el seu treball a la capital islandesa, on va coincidir amb figures del moviment cultural del moment com Björk i els punkis islandesos o Kjartan Sveinsson (ex-tecladista de Sigur Rós i participant a la performance de The visitors). Aquestes dues figures marquen la trajectòria de l’obra de Ragnar, molt lligada en primer lloc a la música, que utilitza com a vehicle de transmissió, i a la tecnologia, com a mètode de projecció de la seva obra.

A través d’elles ens apropa als quatre escenaris escollits, tots localitzats a la Nord-Amèrica profunda, un país de dimensions continentals que mostra quatre espais molt diferenciats. A les sales de la primera planta, apareixen les performances de The end i God. Totes dues tenen una essència islandesa en la recerca de les arrels dels Estats Units. A The end juga amb banjos i gorres de pells groguenques que contrasten amb l’abrupte paisatge de les Muntanyes Rocoses, el country que es desprèn dels acords combrega amb un paisatge verge on la neu és el desert i la música, l’oasi. A God, obra amb què participaria a la Manifesta 10 de Sant Petersburg, muda l’estètica rural per la metropolitana, emulant un estil a l’estil Sinatra amb un toc kitsch, mentre invoca la seva mantra: Sorrow conquers happiness, com és habitual en les seves performances duracionals, molt influenciats per la música electrònica.

A la planta 0 apareixen dues peces més, de major extensió. La primera és The man, un homenatge al músic de blues Pinetop Perkins, que apareix tocant el piano i cantant en una escena inspirada pel quadre d’Andrew Wyeth, Christina’s World. Un cop més, Ragnar torna a incidir en la desconnexió de l’artista amb el paisatge. A causa de la mercantilització de les narratives i una apropiació del medi, els personatges deixen de relacionar-se amb el seu context.

Finalment, es presenta la performance de The Visitors, on Kjartansson i els seus amics decideixen reunir-se en una mansió a la vora del riu Hudson, impulsats per l’admiració a l’escola de pintors del segle XIX que s’hi va desenvolupar i pel bucòlic dels paisatges de l´Estat de Nova York. Un cop més, s’utilitzen escenaris reals com decorats de cartró pedra per traslladar-nos una sèrie de preocupacions vitals, lligades amb l’arribada de l’amor romàntic i la fugida. En un estil que emula el folk, però amb un pes instrumental més gran, com si es tractés d’una cruïlla entre el blues del Delta amb el ja mític Ágætis byrjun de Sigur Rós.

Una fugida cap enlloc, el colofó ​​a la incomprensió d’una illa que ja camina sola. Quan Ragnar va representar Islàndia a la Biennal de Venècia del 2009, va sorprendre la disposició i les temàtiques que van brotar de la seva estada. Una bacanal on apareixia per primera vegada l’obra The End, es va desenvolupar al Palazzo Michiel dal Brusá, al costat de Gran Canal, i a l’interior d’aquest, durant sis mesos, Kjartansson retratarà dia rere dia el també artista Páll Haukur Björnsson. Creant una situació on l’artista havia de reconceptualitzar constantment el seu paper com a creador, dibuixant un veritable diàleg amb el Pavelló Islandès com a estudi i Venècia com a emplaçament.

Ragnar Kjartansson, Palazzo Michiel dal Brusà, Venecia

Aquestes referències mostren l’artista islandès com un creador que posa en diàleg el jo, l’anul·lació de les narratives tradicionals i l’establiment d’uns codis nous. A les seves obres es desprèn una dilatació del temps i una recerca de l’impereceder, una clara reminiscència d’una nova realitat poc palpable, un salt generacional que ha deixat Islàndia al cim de la contemporaneïtat, però l’ha intentat deslligar de les arrels pescadores. La capital més al nord de la terra (Reykjavík), concentra una producció artística i cultural que no ha parat de proposar i reinventar-se. Igual que en altres artistes islandesos com Björk, Sigurdur Gudjonsson, Katrín Sigurdardóttir o Kjartan Sveisson i Jónsi de Sigur Rós, a les seves obres destaca el binomi entre tradició i tecnologia.

La retroalimentació entre ells és un fet, no només al simple títol de l’exposició de Ragnar Emotional Landscapes, pres d’una cançó de Björk. Aquesta realitat escapa dels formalismes i passa a crear moviments multidisciplinaris en què Sigur Rós col·labora amb Björk i apareix Ragnar Kjartansson per acompanyar-los amb la guitarra. És molt significatiu, ja que a Occident o almenys a Espanya s’està buscant generar un teixit cultural col·laboratiu dècada rere dècada.

Potser hem d’experimentar una fase d’individualisme extrem cap a la qual sembla que anem encaminats com a societat, per tocar fons i començar a compartir maneres d’interpretar la realitat. És cert que la República d’Islàndia té una població similar a la província de Burgos i que el nivell de riquesa permet que hi hagi un nombre elevat d’individus que es puguin dedicar al sector creatiu. La barreja de tradició amb innovació ensenya molt bé la manera com la societat islandesa vol diferenciar-se dins del panorama internacional. Ens indica també un esgotament dels rols socials i una via d’escapament a la solitud nòrdica, presentant-se com una mena de llenç en blanc sobre la qual es pot connectar socialment.

Com comentava Ragnar durant una trobada a Folk Circle del People´s Festival a Berlín: “cantaré una cançó folk sobre el meu país, per això no té guitarra perquè el meu país era molt pobre i no hi havia instruments allà, els nord-americans van portar les guitarres al nostre país”. Així obria un acte multitudinari amb dignitat i respecte sobre les arrels d’una illa on el clima va modelar els modes de comunicació i la natura, la creativitat.

(Imatge destacada: Fotograma de la instal·lació The Visitors, part de l’exposició Emotional Landscapes)