He visitat diverses vegades l’exposició Oscar Masotta. La teoria com a acció amb l’única finalitat de descobrir quina de les múltiples facetes de Masotta volia destacar en aquest text. Volia parlar del Masotta que va introduir la figura de Lacan a Argentina i Espanya? Del Masotta autor de diversos llibres sobre psicoanàlisi i art? Del Masotta que va participar en la fundació de l’Escola Freudiana de Buenos Aires? Del Masotta activista polític? Del Masotta happenista? ¿ Del Masotta teòric? Del Masotta que va reivindicar la historieta com a forma artística? Del Masotta fundador de la Biblioteca Freudiana de Barcelona? Del Masotta capaç de vaticinar com seria l’art del futur? Del Masotta incansable que va formar part d’innombrables col·lectius artístics i activistes? Resulta tremendament difícil, si no impossible, triar tan sols alguns aspectes destacar. Preferia quedar-me amb la seva insaciable afany per llegir constantment tot allò que queia a les seves mans? Amb el seu dandisme descurat? Amb la seva cinefília? Amb la seva capacitat per fascinar l’audiència dels seus discursos, fins i tot malgrat la seva aversió a parlar en públic?

Sovint, quan tinc l’oportunitat de visitar exposicions dedicades a una sola persona (no sempre artistes, encara que sí la majoria de les vegades), tinc la sensació que en realitat s’està posant a aquesta persona sobre una taula de dissecció i al seu voltant s’aglutina un públic que, ansiós per que comenci la dissecció, espera que l’interior del cos reveli el que l’exterior es va obstinar a amagar. Tot i sabent que mai podrem recuperar a aquesta persona en la seva totalitat, realitzem constantment aquests exercicis aproximatius a la seva vida i a la seva obra; amb més o menys fortuna, amb més o menys respecte, amb més o menys exhaustivitat, amb més o menys afany divulgatiu. Sabem que les coses aparentment més trivials amaguen en realitat moltes capes de significat i converteixen les persones en allò que són.

De vegades, Masotta es posava la corbata torta a propòsit. Quan compartia apartament amb Renée Cuellar va tenir un llangardaix com a mascota. Durant molt de temps, va voler ser escriptor de ficció. Després de l’enderrocament de Perón, va anar a repartir estampetes de Perón i Evita a aquells llocs en què es reunien els intel·lectuals antiperonistes. Col·leccionava llibres de manera compulsiva (molts dels quals, ni tan sols eren seus): els llegia, els rellegia, els subratllava i els omplia d’anotacions, deixant la seva empremta entre les pàgines dels mateixos. Es va enfrontar amb un marxisme que definia els happenings com una activitat frívola i va defensar fins a les últimes conseqüències la necessitat que el pensament intel·lectual i l’activitat artística es convertissin en una part fonamental de l’activisme polític d’esquerres. Considerat un dels principals representants d’aquesta marginalitat institucional que no se situa fora de la institució sinó justament en els límits de la mateixa, a Masotta no li va fer falta acabar la carrera de filosofia per a convertir-se en part fonamental de la institució universitària.

Després d’haver visitat diverses vegades aquesta exposició, segueixo sense saber quins aspectes de la vida i obra de Masotta seria important destacar, però en tot cas, gràcies a ell i a la seva obra he tornat a reflexionar sobre els textos de Mc Luhan i el paper dels mass media en la societat (què hauria pensat avui Masotta de l’escàndol de Cambridge Analytica?), sobre la possibilitat del pensament com a acte subversiu (especialment en temps tan políticament convulsos com els que ens ocupen), sobre el paper del públic en l’art, sobre la reinterpretació dels happenings en contextos i èpoques diferents, i també sobre aquesta bella definició d’Eduardo Costa que els comparava amb aquests animals que segueixen vivint encara que un els seccioni en parts. Dit símil em fa pensar que, potser per aquest mateix motiu, els happenings poden acabar desenvolupant una major resistència al pas del temps que un altre tipus de manifestacions artístiques. Perquè, potser, els happenings no es creen ni es destrueixen, tan sols es transformen. Tot el temps. Malgrat tot.