Ressenya de La caja de Pandora. Aspectos cambiantes de un símbolo mítico
Dora i Erwin Panofsky
Sans Soleil

Una caixa. Una vas. Una poma. Un arbre. Una habitació prohibida. Una clau. Un bosc. Empesa per la curiositat, una jove obrirà una caixa o una porta que hauria d’estar tancada. Una altra es desviarà del camí indicat, prenent el sender equivocat per travessar el bosc. Molt més enrere en el temps, una altra es va deixar convèncer per un amfibi per mossegar un fruit prohibit. Abans que ella altra dona, creada a manera de venjança pels déus, va ser enviada als comuns mortals per obrir una caixa o bolcar el contingut d’un vas. No cal tornar a relatar els finals de totes aquestes històries perquè ja són coneguts per tots. Ja sabem com acabaran perquè el càstig de la curiositat, com a símptoma de l’lliure albir i la independència de pensament femení, és una cosa que va ser inoculat en la cultura occidental des dels orígens mateixos de les mitologies més eficaces d’occident, primer per la grecoromana i, després la cristiana.

Glorificada per Calderón, Voltaire i Goethe, la voluntat exemplificadora ens resulta familiar a tots, i per això “la caixa de Pandora” és un símbol familiar. Pandora a peu de l’Partenó de Fidias rebent els dons de tots els déus. Pandora sent lliurada a Epimeteu. Pandora espiant en aquella caixa tal com l’havien immortalitzat els pintors prerafaelites obsessionats amb el poder de la seva imatge. Pandora, creada l’enclusa d’Efesto, encesa a la vida amb la mateixa flama que Prometeu havia robat als déus i enviada per Hermes als comuns mortals. Pandora va ser la “Eva pagana” i és una de les rares figures mitològiques que ha conservat vitalitat fins als nostres dies. Quina altra expressió com “obrir la caixa dels trons” per descriure la incertesa davant el futur després dels estralls de la pandèmia i davant els populismes i nacionalismes creixent rampants per Europa i per el món?

No obstant això, aquest poder simbòlic no seria possible de dimensionar si no fos per estudis paradigmàtics com aquest que van contribuir a difondre l’abast del mite en la història de l’art occidental. Publicat originalment el 1956 per l’editorial Panthon Books, aquest treball, va ser el primer signat per Dora i Erwin Panofsky. No seria l’últim, però la col·laboració no s’estendria més enllà de 1966, quan va morir Dora.

En aquest estudi clàssic, Dora i Erwin Panofsky tracen la història del  mite de Pandora en la literatura i l’art europeus des de l’època romana fins al Renaixement, continuant el focus d’interès d’un dels fundadors de la seva disciplina, Aby Warburg. A més de l’àrdua operació genealògica que recorre la transmissió del mite en la literatura clàssica des de Hesíode, passant per la tradició medieval, on els Pares de l’Església la van corroborar com un antecedent del mite d’Eva i el pecat original fins a les relectures d’Erasme de Rotterdam, el primer a especular sobre l’origen de la caixa o got, gerro de vidre. La continuiad i variació d’aquest tipus iconogràfic en la pintura i l’heràldica no va estar aliè les atribucions errònies i les confusions amb altres mites semblants com el de Psique, així com també la representació de l’Esperança, l’últim que es va quedar a la caixa en escapar-tots els mals.

Més enllà que des del present aquesta mostra d’erudició i enciclopedisme es pot veure des de la distància condescendent amb que observem des de nous paradigmes teòrics aquesta metodologia fundant de la història de l’art contemporània, aquest llibre és una peça clau en l’evolució de la disciplina, així com una mostra de les condicions de producció no només materials de la iconologia a l’Hamburg dels anys vint. Un signe evident és que aquest llibre va ser tractat amb condescendència per Erwin Panofsky, com una obra menor de la que no va voler parlar en les seves conferències. Com s’assenyala a Pandora: Gènere i cronologia, el pertinent pròleg introductori de Lluís Vives-Ferrándiz Sánches de la Universitat de València, “PanDora” també simbolitza la contracció, de tots dos noms del matrimoni en un. La mateixa que van usar per signar algunes cartes personals. La qual cosa li adhereix una nota a tenir en compte dins de l’exhibició d’erudició i exhaustiu coneixement de les fonts que aquest estudi iconològic proposa. I també una pista del menyspreu de la vida domèstica i el treball de cures de Dora Panofsky, Mary Herz Warburg o Toni Cassirer van dur a terme per donar suport a les flamants carreres dels seus esposos. Un treball que no era aliè a la condició de possibilitat de la feina intel·lectual. Llegit des del context actual, més que tancar la caixa, aquest estudi anima a mirar una mica més enllà de l’Esperança i veure què ens queda.