Si una llum blanquinosa es posés sobre el teu bosc, rius d’una platejada llum lletosa es crearien en les seves filtracions, d’una brillantor singular com si fos un curs d’aigua. D’aquesta lluentor particular estan fets els somnis.

De la seva joventut a Ogawa queden les marques més visiblesen relació amb la llum i la natura. Un teatre on s’escenifiquen la subtilesa, la temprança i l’estratègia: l’ancestralitat del pensament.

Influenciat pel treball de Medardo Rosso, veia als seus inicis un terreny de possibilitats, d’experimentació a l’aura invocada en aquelles obres on una ambigüitat fúnebre se solapava amb la naturalitat dels seus personatges, com un infinit vel de cruesa i sinceritat. Aquesta ambigüitat serà amb la què s’identificarà i definirà més endavant el seu estil més madur.

Ecce puer (Behold the Child), 1906.  Cortesia de Sculpturemagazine.Art

En paral·lel a Rosso, aquest vel que es presentava a la pintura, era més aviat un límit entre el material brut i el fet escultòric, on les obres muten entre el paisatge natural i el retrat.

D’aquesta manera, la seva primera obra estarà principalment caracteritzada per un naturalisme lúgubre que aprofitarà com a camp d’acció i de denúncia contra la guerra del Vietnam. Així al començament de la dècada dels 70 realitzarà una sèrie de retrats dels quals destaca Container III [1973], on l’artista es representa a si mateix i la seva impotència en la forma d’un jove aturat sobre una representació simbòlica de la bandera del Japó, en un posat que evoca el proverbi “no veuré, sentiré ni pronunciaré cap mal”.

Lying Man, 1971

En aquests anys té lloc la trobada amb el moviment Mono-Ha que emmarcarà el seu estil cap a l’art contemporani i l’abstracció principalment, amb treballs com Hypotetical Sculpture II, on posarà estructures de fusta manufacturades sobre arbres confrontant paradoxalment les dimensions simbòliques d’un mateix material amb la trobada entre naturalesa i cultura.

Tot i que el seu mitjà principal sigui l’escultura, el planificat de l’esbós és molt important per a Shigeo, el treball de la línia i la forma donen compte, a partir d’aquest moment, de dos elements essencials: en una primera instància és la influència que ha tingut l’art occidental, principalment l’escola inaugurada per Rodin a la seva feina i formació: una figuració centrípeta; excèntrica; lliure; fins i tot una mica barroca.

Obres com Trunk III (1982) i Lying Man (1971) porten una estructuració del cos que respon als cànons occidentals clàssics (principalment renaixentistes). A partir d’aquest mateix moment, s’anirà allunyant cada cop més d’aquest tipus de figuració.

Als esbossos d’obres més actuals, per contra, es veurà amb claredat un recorregut molt marcat durant tota la seva carrera en la definició del seu estil. Així, la massa de línies amb les quals idea les contracares de Cave III (2010): les directrius dels cossos; la insinuació de la pose i la forma; l’evocació emotiva, recordaran un tractament de les formes i contorns que podem trobar en esbossos de Rodin o Da Vinci.

Pompei II, 1974

D’aquesta manera obres com Pompei II (1974) inauguraran una nova etapa de no-figuració total on els trops oscil·laran entre la negació a la forma i la biocosmologia. Amb una abstracció contundent i atraient, les seves escultures ens remeten a les gramàtiques del son, principalment en la reconstrucció de boscos onírics, mesurats i regulars: neoromàntic i ficcional.

Havent escollit la fusta com a matèria primordial – conjuntament amb el guix i el ferro – el seu treball es caracteritzarà per esquinçar, marcar tallar sobre la superfície d’aquesta amb una serra elèctrica, on l’escultura final serà després fregada amb les cendres de les restes de fusta d’aquestes talladures, revestint aquests cossos orgànics i atorgant-los una característica tonalitat platejada.

Body Of The Gaze -Scatter, 1991. Foto: Tadasu Yamamoto. Cortesia Ichihara Lakeside Museum

Les seves escultures tornaran recurrentment a l’ideal del cúmul, un concepte que relacionarà amb l’estructura social i tindrà una relació profunda amb el seu interès pel camp antropològic. Posant-ho en relació amb la natura es reflectirà en la construcció d’escultures com una amalgama d’unitats mínimes on el subjecte es torna bara, arbre, soga, fita, tomba.

Les peces funcionen a partir de l’atomització i l’amalgament, els seus universos escultòrics fan metàstasi en això mateix: la partícula orgànica i inorgànica en simultani s’uneix i se separa, es reforma, es reorganitza, crea noves formes i les replica. Els seus cossos formaran masses uniformes tant com distingibles, les línies es desfaran a les penombres i s’exaltaran a la llum. Així el somni serà una vegada més ambigu i la natura mutarà a tekne.

Deus ex machina aquestes mesures i regularitat transformen el bosc en cementiri: monòlits platejats, tallats, i disposats quan esquemàticament sigui possible invocaran potser nous esperits.

Ens introdueix a un bosc de somnis on l’espai és múltiple. Si ens permetem endinsar-nos en el seu univers, descobrirem que funciona com un teseracte, on el dalt és alhora el baix, l’esquerra la dreta, l’avanç pot ser el darrere i el kata l’ana^[1]kata” (del grec “a baix”) i “ana” (del grec “a dalt”) per descriure les dues direccions oposades a la quarta dimensió, equivalents a dreta-esquerra, a dalt-a baix, i endavant-endarrere..

Les seves arrels subaquàtiques ens porten al paisatge del fons d’un riu que es torna cap a la superfície, on vaguem sense horitzons ni adreces, i on la geografia se’ns fa somiadora encara que confusa i ens endinsem a l’espessor.

Així la penombra es posa sobre el bosc, com Toya Shigeo solia observar en la seva joventut aquesta feia sobre les muntanyes d’Ogawa. I potser en aquest bosc ressonen les seves paraules a les nostres orelles

“He après molt a partir de pensar des de la perspectiva de com és d’estranya l’escultura, la qual no posseeix cap valor pràctic, la qual no existia al principi però va emergir juntament amb les emocions humanes^[2]Toya Shigeo sobre Yoshimoto Takaaki a “La incomprensibilitat de l’escultura” – títol original: Chōkoku no wakaranasa – del catàleg de l’exposició, entrevista … Continue reading.”

Però aquest bosc i necròpolis és autònom i l’espessor xiuxiueja per sobre la seva boca, dins nostre, al cor d’allò que s’escorre entre les nostres orelles, i en aquesta penombra el bosc ens desitja.

L’exposició “Shigeo Toya: escultures” al Museu d’Art Modern de Saitama (Japó) es pot visitar fins al 14 de maig del 2023.