«Sempre hi era, però molt humilment, gairebé invisible, molt a la part del darrere. Sempre estaven Nam June Paik i George [Maciunas]. Ella era una mare. Era una germana i una infermera per a tots dos. Excepte quan agafava la càmera de vídeo, gravant-ho tot. Aleshores era una artista, una de les millors que hi ha» ^[1]Mekas, Jonas, “Forward for the exhibition catalogue Shigeko Kubota: My Life with Nam June Paik”, a Viva Video! Art i Life of Shigeko Kubota, cat. exp., The Niigata Prefectural Museum of Modern … Continue reading. Amb aquestes paraules recordava Jonas Mekas a la seva estimada amiga, Shigeko Kubota (1937-2015). Paraules que donen una mostra sincera de la humilitat d’aquesta artista que, malgrat estar sempre a l’ombra, i malgrat el reconeixement tardà atorgat al seu país natal, va protagonitzar alguns dels episodis crucials del naixement del videoart. Així ho posa de manifest Viva Video!: L’exposició ha estat celebrada a The Niigata Prefectural Museum of Modern Art (20 març, 2020 – 6 juny, 2021), The National Museum of Art d’Osaka (29 juny – 23 setembre, 2021) i The Museum of Contemporary Art Tokyo (11 novembre, 2021 – 23 febrer, 2022). L’exposició individual més gran sobre el treball de Shigeko Kubota, amb 21 peces, fins a la present mostra, va ser realitzada el 1991, en vida de l’artista, per l’Hara Museum de Tòquio, una institució privada que pertany a la fundació francesa Arc-en -Cel. [/n]. Exposició per a la qual s’han revisat alguns passatges imprescindibles, oblidats per la història de l’art, que revelen una figura clau en el desenvolupament de l’avantguarda artística internacional.

Entre ells, i de sobres conegut, el famós Perpetual Flux Fest de 1965 per al qual va realitzar la cèlebre Vagina Painting, obra per la qual si Kubota és una mica coneguda actualment es deu, en gran part, a ella. Però el que no és tan conegut, i que la mostra treu a la llum, és el fet que aquesta performance no va ser idea seva, sinó del seu company, i futur marit, Nam June Paik i el seu admirat amic, cap de Fluxus, George Maciunas, que un any abans l’havia ajudat a traslladar-se a Nova York. «Jo no ho volia fer. Ells em van insistir i no em vaig poder negar» ^[2] Shigeko Kubota entrevistada per Tezuka Miwako, 11 d’octubre de 2009: http://www.oralarthistory.org/archives/kubota_shigeko/interview_01.php (Consultada el 10/02/2022) . . Així recordava l’artista aquest episodi el 2009, en una entrevista on reconeix obertament que l’autoria de la peça no li pertany. Una peça que, si ens fixem en el cartell d’aquest esdeveniment, en què es pot llegir la frase “SEE VAGINA PAINTING!”, sembla haver estat usada com a reclam descaradament. Ja que, a excepció d’aquesta, al programa només apareixien els noms dels artistes i no de les obres que presentaven.

Perpetual Fluxfest a la portada de Fluxus Vacuum TRapEzoid (Diari Fluxus No. 5), 1965.

Debatre aquí els motius pels quals Kubota ho va permetre seria massa extens, encara que sospito que alguna cosa té a veure amb una barreja entre aquest històric sentiment de gratitud japonès envers les persones que et presten la seva ajuda, i amb què era una jove artista sense possibilitats , en un país on «tot estava orientat als homes» ^[3] Kubota, Shigeko, a Greer, Judith, “Interview with Shigeko Kubota”, Op. cit., 2021, p. 174. , que gràcies al seu esforç personal i a la seva implicació amb Fluxus, havia aconseguit arribar a Nova York i estar en aquell lloc que, professionalment, semblava esperançador. Potser és per aquest mateix sentiment cultural, o potser per pur compromís artístic, que durant aquests anys Kubota es va dedicar incansablement a exercir de mediadora entre els EUA i el Japó.

Primerament, el 1969, va començar a escriure sobre el que succeïa al camp del videoart a Nova Yok per a la revista japonesa Bijutsu Techo. És més, gràcies a ella, la mateixa editorial publicaria la traducció, realitzada per la seva amiga Fujiko Nakaya, del popular llibre de Michael Shamberg Guerrilla Television, el qual va exercir una forta influència sobre els joves artistes que, gràcies al llançament de la Sony Portapak, començaven a apoderar-se a Japó. També ella, igual que aquests, s’havia fet amb una d’aquelles càmeres de vídeo portàtils, per mediació de Reiko Abe ^[4] Esposa de Shuya Abe, enginyer col·laborador de Nam June Paik. En un dels seus viatges a NY per visitar el seu marit porta, des del Japó, la Sony Portapak que Kubota li havia encarregat. , amb la qual va viatjar per Europa gravant part del material que mostraria durant els esdeveniments-performance de Red White Yellow & Black ^[5]Red White Yellow & Black van realitzar dos esdeveniments multimèdia a The Kitchen (NY), el primer el 16 de desembre de 1972 i el segon, i darrer, el 20-21 d’abril de 1973. Shigeko Kubota, … Continue reading: el primer col·lectiu interracial de dones artistes conformat per Mary Lucier, Charlotte Warren, Cecilia Sandoval i ella mateixa, que després de la seva col·laboració amb Sonic Arts Union havia tingut la iniciativa.

Pòster de Red White Yellow & Black, 1972. Photo: Mary Lucier, Design: Shigeko Kubota. Imatge cortesia de Mary Lucier

Més tard, el 1974, tornava a Tòquio amb la seva maleta carregada de cintes de vídeo per mostrar a aquestes noves generacions el que estava passant a l’altra banda del Pacífic en un esdeveniment, ideat per ella i coorganitzat al costat de Video Hiroba (primer col·lectiu) japonès de videoartistes), titulat Tokyo-New York Video Express. Esdeveniment gairebé paral·lel a l’Open Circuits: An International Conference on the Future of Television, celebrat dues setmanes més tard al MoMA, on va presentar la seva ponència, Women’s Video in the U.S and Japan ^[6]Queer Blue Light Gay Revolution Video, Jackie Cassen, , Charlotte Moorman, Shirley Clarke, Elsa Tambellini, Yoko Ono, Fujiko Nakaya, Mako Idemitsu i Kyoko Michishita són principalment els noms de … Continue reading i sobre el que publicaria una extensa crònica per a la revista japonesa Geijutsu Kurabu:

«Els homes pensen: ‘Jo penso, després existeixo’. Jo, una dona, sento: ‘Jo sagno, després existeixo’. I recentment jo he sagnat 3.000 metres de cinta de vídeo de 1/2 polzada cada mes. (…) El vídeo és la venjança i la victòria de la vagina» ^[7] Ibíd., p. 97. , proclamava rotunda al començament de la seva intervenció.

Després d’això, Jonas Mekas la nomenaria comissària de l’Anthology Film Archives, on va estar vuit anys al càrrec de la programació, convertint-se en una impulsora tenaç del treball de les dones videoartistes i una autèntica ambaixadora de la comunitat videoartística internacional. Doncs en la seva programació, com recordava Bob Harris, va donar a més veu a comissaris convidats que presentaven treballs arribats «des del Zagreb, Barcelona, ​​El Salvador, Nicaragua, Gran Bretanya i Canadà, així com treballs que reflectien l’Afro-Amèrica i Àsia feministes i les sensibilitats llatinoamericanes i natives-nord-americanes» ^[8] Harris, Bob, a Hamada, Mayumi, “Video is the window of her life: the art and life of Shigeko Kubota”, Op. cit., 2021, p. 209. . Seria des d’allà, des d’aquell espai transcultural i feminista, que Shigeko Kubota va sortir de tot el material que estava a les mans a Barbara London, acabada de nomenar comissària a la nova àrea de videoart del MoMA. És des d’aquí, per fi, que les dones videoartistes entraven, victoriosament, al temple de l’art contemporani ^[9] La primera vídeo escultura a formar part de la col·lecció del MoMA, adquirida el 1976 per mediació de Barbara London, va ser Duchampiana: Nude Descending a Staircase (1976) de Shigeko Kubota. .

(Imatge destacada: Tom Haar, Design: Akira Sasaki. Imatge cortesia del Museum of Contemporary Art Tokyo).